#Mubarak absolt, crònica d'una sentència anunciada

Era qüestió de temps. Dies, setmanes, mesos. Difícilment anys. Però era inevitable.

El passat dissabte els tribunals egipcis van absoldre definitivament l'expresident i dictador Hosni Mubàrak de la seva responsabilitat en la mort de manifestants durant l'alçament popular que el gener de 2011 acabaria forçant la seva històrica dimissió. La raó principal, un defecte de forma en la presentació de la querella, però també s'afirma en la sentència la manca de proves concluents que el rais hagués ordenat disparar els revolucionaris. Junt amb Mubàrak, els tribunals van absoldre completament dels mateixos càrrecs l'ex-ministre d'Interior, Habib el-Adli, i 6 dels seus més estrets col·laboradors. Mubàrak, els seus fills i el magnat fugitiu (i refugiat a Espanya) Hussein Salem també serien absolts pel cas de la venta fraudulenta de gas natural a l'estat d'Israel.

Aquesta era la resolució final a la repetició del judici que el 2 de juny de 2012 havia condemnat a cadena perètua l'expresident i el seu ministre d'Interior. L'anunci va tancar un nou cicle d'aquest circ judicial iniciat tres anys enrera sota l'epitafi de "judici del segle". El dictat judicial es comunicava amb un jutge somrient al públic mentre llegia una resolució incompleta que seria penjada a internet per al gaudi públic i periodístic però a indignació de les organitzacions com Transparència Internacional. Els absolts, fent-se selfies amb policies encarregats de la protecció dels tribunals, mentre l'advocat del raïs s'encenia un havano en plena sala per celebrar la històrica sentència entre els crits dels partidaris del raïs. Mubàrak, que seria traslladat altre cop a l'hospital militar on encara suposadament compleix 3 anys de condemna per un cas de tràfic d'influències, apareixeria al cap de pocs minuts en antena en un popular programa presentat per un dels seus més fervents seguidors. No se sabia del cert qui estava més emocionat però allò no feia més que tornar a fer pal·lés la ridiculesa del procés. Mentre a les presons egípcies encara moren apallissades presoneres per tenir una SIM telefònica, d'altres no tenen problemes en aparèixer en Prime Time davant tota la ciutadania. I aquí no passa res. 

El judici del segle, per tant, es tanca en fals. Una vegada més. La mort de més de 850 manifestants durant l'alçament popular de gener de 2011 segueix gairebé 4 anys després completament impune. Ni una sola sentència ha condemnat en ferm un sol policia o responsable polític per la mort d'aquells manifestants. De fet aquest judici ja havia netejat de la llista més de 600 morts ja que només en considerava 239. Però tant hi fa. En la clara vessant orwelliana del procés, la història es reescrivia de nou. L'endemà els mitjans del Règim, sembla ser que pressionats per altes instàncies, es llevaven unànimament preguntant-se en portada: "I llavors, qui els va matar?". La pregunta és clarament retòrica ja que tot el procés contrarrevolucionari accelerat el 30 de juny de 2013 amb el cop militar del general Sissi s'ha encarregat de respondre abastament aquesta pregunta: La revolució del 25 de gener de 2011 va ser un complot islamista ordit per Hamàs i els Germans Musulmans per acabar amb Mubàrak. Ells van obrir les presons i ells van matar els manifestants. Punt. 

De fet la única resposta que va donar el general Sissi a la sentència era que no hi hauria "un retorn a l'Antic Egipte". I poc que falta tornar a un lloc del que no ha donat temps a marxar. El nou escenari internacional, amb el sorgiment del nou vell fantasma del terrorisme islàmic, recolza de nou el règim del general Sissi com ho va fer amb el del pare absolt Mubàrak. La sentència arribava l'endemà del denominat "dia de ràbia islàmic" al país, en que les protestes de caire islamista van acabar amb 5 morts, i amb la tensió per la proliferació de grups armats i l'anunci d'adhesió a l'Estat Islàmic d'alguns dels més actius al Sinaí. De fet el silenci total de la comunitat inernacional sembla prou significatiu.  Ni comunicat de la Casa Blanca, ni de la Unió Europea ni res. Probablement això sigui del més positiu. La absolució al magnat Hussein Salem, refugiat desde fa 3 anys al seu xalet de la Moraleja madrilenya i protegit per la Audiència Nacional, permetrà que el govern espanyol no sigui còmplice durant més temps de la protecció d'un fugitiu de la justícia egípcia. Salem apareixia també embriagadament eufòric per telèfon a diversos canals de televisió repetint constantment visques a Egipte sense ser capaç d'articular gaire més argumentació.  Recordem que Salem és considerat el responsable dels contractes fraudulents que van permetre a Israel, i també a la espanyola Unión Fenosa, comprar gas egipci molt per sota dels seus preus de mercat. Uns contractes que es calcula que van fer perdre vora 6 mil milions de dòlars en 4 anys a les arques públiques de l'estat egipci. 

La absolució té un efecte més simbòlic que real. De fet el raïs, tot i portar 3 anys empresonat, mai ha complert cap mena de condemna equiparable a res. Es van gastar milions en rehabilitar a tot luxe una planta sencera de l'enfermeria de la presó de Torah que l'expresident es va negar a trepitjar. L'home complia condemna en un hospital militar a cost de rei, saludant des de la finestra els seus seguidors i rebent constant visites d'altes figures, com reportaven constantment els mitjans. Podria veure en pocs mesos com se li permet trepitjar carrer, un cop es compleixin els 3 anys de "detenció" previstos a la única sentència que li queda pendent, però això serà un nou pas simbòlic. Mubàrak no és un cap de turc, la seva absolució és simplement una peça simbòlica més de la cadena del triomf contrarrevolucionari. Ningú pot matar el pare així com així. I menys sense canviar les normes del joc. Aquest va ser l'error d'alguns el 2011. La absolució només és la cirereta del pastís de la contrarevolució militar iniciada temps abans del cop contra Mursi i de la que, tampoc podem oblidar, els Germans Musulmans en van ser part activa. De fet, la revisió del judici a Mubàrak es va reobrir en ple mandat de Mohamed Mursi i els Germans Musulmans, quan llavors els islamistes havien optat per la política de la reconciliació amb les figures de l'Antic Règim i havien iniciat la revisió de tots els judicis als responsables del mubarakisme. La contrarrevolució militar es va despendre dels islamistes quan aquests es van convertir en una nosa i es va veure clar que es podien despendre d'un incòmode aliat de viatge. Simbòlicament, dos dies després de la sentència absolutòria a Mubàrak, un altre expresident, aquest cop l'islamista Mursi, s'ha assegut a la banqueta dels acusats també sota la acusació de matar manifestants, aquest cop el desembre de 2012 davant del palau presidencial. Una clara imatge del canvi de tornes. 

Però tants uns com altres havien ignorat i ignoren que les reivindicacions que aquell ja llunyà hivern de 2011 van portar milions de persones als carrers segueixen a dia d'avui desateses. No és només que els familiars dels 850 màrtirs no trobin avui ni el consol de veure que no resta impune la mort dels seus estimats, és que el Règim contra el que van lluitar fins donar la vida s'ha reconfigurat en una nova forma que avui en dia es mostra forta i sana, però que també mostra les seves esquerdes i que confrontarà situacions compromeses que el posaran a prova.

La indignació per la absolució a Mubàrak va tornar a portar les protestes als carrers. A les principals ciutats es van produir manifestacions, que van desafiar les estrictes prohibicions legals i la por a l'estigma de ser vinculades als Germans Musulmans, com de fet ja s'ha produït. Diversos centenars van intentar ocupar la plaça Tahrir, tancada amb filferros, i es van registrar protestes a llocs com Alexandria, Sues, Beni Suef o Zagazig. Protestes que van ser violentament dispersades per les forces policiales, emparades per una legislació que gairebé ha reinstaurat l'estat d'emergència al país. Dos persones van morir i 85 van ser detingudes en la repressió policial en unes protestes que, com aquelles de 2011, suposaven trencar la barrera de la por de la brutalitat en que el règim ha actuat darrerament. Les manifestacions van continuar ahir als campus universitaris, convertits en els darrers reductes de resistència. Les protestes arriben després que una de les principals emrpeses metal·lúrgiques del país es declarés en vaga i 4 mil obrers paressin la producció a Helwan. Alguns volen posar el darrer clau al taüt de la revolució, però caldrà veure com el nou règim és capaç de mantenir la seva salut i legitimitat intacta. En el seu moment gairebé tots ja havien donat per mort el règim quan s'ha demostrat que amb prou feines superava una grip. Caldrà veure si la revolució és capaça de reviscolar. Sembla complicat, francament. Ara, les eleccions parlamentàries, que com és habitual ja porten un endarreriment de mig any respecte el calendari previst, seran un nou termòmetre per comprovar la fortalesa d'un règim que, com diem, se sent recolzat pel nou mapa geoestratègic clarament favorable.
Mentrestant, com mostra la caricatura, sembla que n'hi ha que han recuperat el seu bon estat miraculosament.