El pragmatisme econòmic frena la justícia ‘revolucionària’ a Egipte

Article publicat al setmanari La Directa 315:

El somriure del faraó ha generat enrenou a Egipte. El dissabte 13 d'abril de 2013 Hosni Mubàrak tornava a comparèixer davant dels tribunals de l'Acadèmia de Policia. Mubàrak reapareixia davant dels tribunals després que el 12 de gener el Tribunal de Cassació egipci acceptés les apel·lacions presentades per el ex-dictador reclamant la repetició del judici en el que havia estat condemnat com a responsable passiu de la mort de més de 800 manifestants durant l'alçament popular del gener de 2011. La aparença del ex-dictador era completament diferent a les anteriors. El somriure que la seva boca dibuixava davant les càmeres neguitejava la opinió pública, que es debatia sobre les raons de la aparent felicitat del rais.

Dos dies després de comparèixer davant dels tribunals, Mubàrak demostrava el perquè d'aquell somriure. El Tribunal Penal d'El Caire ordenava els seu alliberament en el cas de la mort de manifestants. Segons el jutge el període màxim de reclusió preventiva, de 2 anys, havia expirat i, per tant, no hi havia cap impediment legal per al seu alliberament. El 20 d'abril Mubàrak assoliria una nova ordre d'alliberament per la prescripció de la presó preventiva en un cas de corrupció i tràfic d'influències. Mubàrak, però, seguirà sota presidi preventiu per la investigació de dos casos més. La Justícia es defensava afirmant que només aplicaven les lleis i que, en definitiva, aquestes no es corresponien “amb la situació revolucionària”.

Quan el novembre passat el president Mursi va destituir l'antic fiscal general, Abdel Maguid Mahmoud, i el va rellevar per Tallat Abd Allah, els Germans Musulmans van argumentar que ho feien per assegurar el restabliment de la justícia i l'ajusticiament de l'antic règim. La veritat s'ha mostrat força més tossuda. Des que Abd Allah ocupa el seient de la fiscalia almenys una quinzena de ex-ministres i figures de l'antic règim han vist com les seves sentències judicials eren revocades, els seus judicis forçats a repetir-se o les seves ordres de presó preventiva o embargament de capitals anul·lades. Tant sols un mes després d'arribar a l'oficina s'alliberaven les dues primeres figures. Anas el-Feki, ex-ministre d'informació en temps de Mubàrak, veia com els tribunals li revocaven una pena de 7 anys de presó per malversació de fons públics mentre Safwat el-Sheriff, darrer secretari general del Partit Democràtic Nacional de Mubàrak, veuria com els tribunals li donaven la llibertat condicional amb una fiança 6 mil vegades inferior a la quantitat per la qual era processat. Els tribunals també aixecarien recentment els embargaments econòmics a almenys 23 homes de negocis vinculats a l'antic règim, entre els que es trobaven els fills de Mubàrak. El Tribunal Penal d'El Caire defensava la decisió afirmant que “la economia del país està en col·lapse i recolzar l'embargament només fa que empitjorar-ho”.

Després del fracàs de la Interpol per lliurar els fugitius corruptes a Egipte, a principis d'any els Germans Musulmans re-emprenien el procés de reconciliació amb figures de l'Antic Règim i acceleraven la redacció d'una proposta de llei. La nova legislació era aprovada pel consell de la Xura, el senat egipci, el passat 10 de febrer, modificant la llei presentada per la Junta Militar un any enrere. La nova legislació proposa la immunitat judicial de les figures corruptes de l'antic règim, facilitant el retorn dels fugitius al país, a canvi del retorn de part dels diners robats. Tot sense passar de nou pels tribunals. En el cas dels fugitius amb sentències fermes, es repetiran els judicis sense obligar l'encausat a comparèixer davant la justícia. Els processos seran monitoritzats per un comitè de caràcter polític, sense supervisió judicial. L'objectiu és clar. Atraure inversors i donar confiança en la economia egípcia. Així h expressaven responsables jurídics del senat egipci. Hussein Sabour, president de la Associació Egípcia de Negocis aplaudia amb entusiasme la iniciativa. “És el que portem temps exigint al govern: els homes de negocis necessitem sentir-nos segurs per a invertir sense la amenaça de ser legalment perseguits”.

Almenys una vintena de figures del règim Mubàrak haurien mostrat el seu interès en atènyer-se a la nova llei. Entre aquests es trobaria el magnat Hussein Salem, qui segueix en el seu amagatall madrileny després que el Tribunal Constitucional espanyol es negués a lliurar-lo a la justícia egípcia. Salem s'hauria mostrar disposat a lliurar 2,2 milions d'euros a canvi de posar fi a la seva persecució jurídica, amb sentències que sumen més de 20 anys de presidi, i facilitar el seu retorn al país. Salem afirmava que aquest és el valor de la meitat de les seves propietats, tot i que tant sols en evasió fiscal se li reclamen més de 6 vegades aquesta xifra. L'home de negocis, en intervenció telefònica a la televisió egípcia, mostraria el seu agraïment. Descrivia Mursi com un president “misericordiós i just” assegurant que pregava pel nou president i recolzava el nou sistema sorgit de la revolució del 25 de gener.

Al ministre del masclisme se li va la llengua

 

Que a vegades la ètica i la moral son una simple façana és evident. A vegades ni això.

Salah Abd el Maqsoud, ministre d'informació del govern egipci, ha encés les xarxes socials en els darrers dies per la seva afilada llengua. 

En roda de premsa i a una pregunta d'una periodista sobre la llibertat de premsa, el ministre li va respondre "Vine i després t'explicaré on està" mentre dedicava un enorme somriure a la sala de premsa. Pel que afirmen alguns treballadors al ministeri, aquest és un comportament força habitual del ministre.

L'incident provocava la indignació dels periodistes i activistes en general, acusant-lo d'un desvergonyit masclisme i assetjament verbal inacceptable pel càrrec que ostenta. Un grup de periodistes egipcis abandonaven una conferència al Kuwait per la presència de Maqsoud, mentre desenes de protestes s'han organitzat al país en contra del ministre.
Però aquesta no és la primera vegada que el ministre provoca la indignació per la seva afilada llengua amb les dones. En una entrevista amb la periodista síria Zeina Yazigi, Maqsoud afirmaria sense rubor i davant les càmeres que esperava que "les preguntes no siguin tan calentes com tu".

Curiosament o no, Salah Abd el Maqsoud és un ministre membre dels Germans Musulmans que va mostrar el seu orgull de formar part de la organització islamista en ser nomenat ministre el passat mes d'agost. Curiosament se'l responsabilitza de la decisió d'introduïr la primera presentadora de telenotícies amb vel de la història de la televisió egípcia només un mes després d'assolir el càrrec.

L'enigmàtic somriure del faraó

Desafiadorament somrient. Després de mesos sense ser vist, el dictador deposat Hosni Mubàrak reapareixia ahir als mitjans en la primera sessió del retorn al tribunal de l'anomenat judici del segle. Mubàrak compareixia davant del tribunal després que a primers d'any s'acceptessin les seves apel·lacions a la justícia i es reordenés la repetició del judici que l'havia condemnat, l'estiu passat, a una pena de 25 anys de presó.

Després de mesos en que s'ha rumorejat sobre el seu estat de salut i fins i tot s'ha parlat de la seva mort clínica, Mubàrak compareixia en un aparent estat de salut encomiable, saludant els seus seguidors i desafiadorament somrient davant la càmara. Una imatge que contrastava enormement amb les anteriors imatges ofertes per l'ex-president davant del tribunal.

El somriure del faraó ha obert un debat a Egipte sobre les raons de la felicitat de Mubàrak. Alguns creuen que mostra la satisfacció de veure acomplides les seves profecies sobre el caos després de la seva caiguda, mentre d'altres creuen veure-hi una mostra de confiança en el seu proper alliberament. Sigui com sigui l'aurèola paternalista al voltant del dictador ha donat noves ales als seus partidaris i sembla haver afectat anímicament algun dels seus detractors.
Pel que fa al judici, aquest va ser transferit al Tribunal d'Apel·lacions després que el jutge es disculpés per mostrar-se incapaç de tirar-lo endavant, el que va obrir a un nou joc d'especulacions i rumors. Curiosament el jutge és el matiex que loctubre de 2012 va absoldre les 24 figures de l'Antic Règim acusades de posar en marxa la conseguda com a Batalla dels camells.
El fiscal general, Talaat Abd Allah, ha demanat a l'hospital de Maadi on ara es troba l'ex-president que faci un xequeig mèdic per determinar un possible traspàs de Mubàrak al luxòs complexe construït expressament per a ell al centre penitenciari de Tora, al Caire.






El somriure de Mubàrak no seria, però, la única imatge de la jornada. La salutació militar d'un home, envoltat de policies, a l''antic ministre d'Interior Habib el Adli, també va aixecar suspicàcies. Aquest resultaria ser el fill d'Ismael Shaer, ex-director de seguretat d'El Caire i també processat en el cas i treballador de la unitat de Seguretat Estatal, els serveis secrets policials. El ministeri d'Interior ha hagut de sortir al pas afirmant que l'home ja no treballa per a la unitat ja que va dimitir del seu càrrec, però no aclareix que hi feia, llavors, en un lloc com aquest reservat a membres de l'aparell policial.

Nuevo ataque a activistas políticos en Alejandría

En la tarde de ayer la policia egípcia arrestaba 13 activistas, abogados y periodistas frente a la comisaria segunda de Raml cuando estos estaban mostrando su solidaridad con un grupo de 3 activistas detenidos, que posteriormente serian puestos en libertad. Estos habian sido arrestados, aparentemente por miembros de los Hermanos Musulmanes, y transferidos a la citada comisaria a la luz de enfrentamientos entre partidarios y detractores de la formación islamista cerca de la sede central de la hermandad en el barrio de Sidi Gaber.
Durante la protesta grupos de policias agredieron físicamente a los activistas e incluso se han denunciado asaltos sexuales contra algunas chicas que estaban protestando. 13 activistas fueron arrestados y hoy han sido transferidos a la fiscalia con la acusación de dañar la comisaria e intentar asaltarla. La policia afirma que 11 de sus miembros resultaron heridos por el asalto de 200 activistas.  Los activistas niegan esta afirmación y aseguran que fue la policia la que agredió de entrada a un grupo de tres abogados que estaba exigiendo explicaciones sobre el proceso de los detenidos en la comisaria y que posteriormente se produjo el ataque al grupo y la detención de los 13. A pesar de las regulaciones marcadas por la nueva constitución, se desconocía durante horas el paradero de los 13 detenidos.

Entre los detenidos se encuentran destacados nombres de revolucionarios egipcios, como Mahienour el-Masri o Youssef Shabaan, ambos miembros del colectivo de Socialistas Revolucionarios y destacados activistas de antes del alzamiento popular del 25 de enero de 2011.  Hoy se han realizado algunas protestas, entre las cuales se encuentra una de abogados frente a la oficina del abogado general, rechazando el asalto a sus compañeros.

Sufrieron la prisión con Mubàrak y parece que hoy la sufren con Mursi.

Recordar que hace poco menos de un mes los tribunales dictaron sentencia de dos años de prisión contra el activista alejandrino Hassan Mostafa acusado de atacar físicamente a un representante de la fiscalia. La principal prueva de la agresión física seria, segúnla sentencia, que la cara roja del fiscal era un indicio claro de que Hassan lo había pegado. De hecho lo que Hassan estaba haciendo era solidarizarse con un grupo de detenidos y recriminar a la justícia la, a su entender injusta, detención de activistas y menores en la ciudad.

Aqui os dejo un vídeo, con subtitulos en castellano, de Mahienour en la que se da a conocer esta encomiable activista:

Actualitzación y rectficación: Por ahora, sabado a las 20:46 horas, todavía no ha comparecido ninguno de los detenidos frente a la fiscalia, que como en anteriores ocasiones juega a ver si la sesión se realiza en el centro de la ciudad o en la fiscalia de Borg el Arab, a unos 30 quilometros del núcleo urbano. Entre los 13 detenidos 4 son abogados y uno, además, es el hermano de Hassan Mostafa.

Aires de canvi a Gaza

Article al Setmanari La Directa num.309:

Per inundació. Les Forces Armades egípcies decidien posar fi a desenes de túnels de contraban que connectaven la península del Sinaí amb la aïllada franja de Gaza a través de l'aigua dels pous naturals. En d'altres casos, segons testimonis, es feia ús directa de la dinamita. A mitjans de febrer 225 túnels eren destruïts per l'exèrcit egipci en una nova fase de la operació en marxa des del mes d'agost passat, quan 16 soldats egipcis van morir en una emboscada fronterera. Segons el portaveu militar Ahmed Mohamed Ali el total de túnels podria arribar als 550, ja que molts tenen ramificacions a les cases particulars de veïns de la zona i son difícils de detectar. Es calcula que el 2010, abans que Israel alleugerís parcialment el setge, el nombre de túnels rondava els 1200. Les autoritats egípcies asseguren témer que els túnels serveixin per al contraban d'armament i militants. La realitat és que els túnels servien per alleugerir el setge imposat per l'estat d'Israel sobre la depenent franja. Les importacions a través dels túnels representaven vora el 30% de l'economia de Gaza. Encara més. Els comerciants afirmen que el 80% dels aliments prové d'aquesta via alternativa subterrània.

En d'altres temps Hamàs hauria criticat sense problemes Egipte. Avui se'n reservava de fer un atac directe al president Mohamed Mursi, membre dels Germans Musulmans del que els palestins en son una ramificació local. La germandat fa el que ni el propi Mubàrak es va atrevir. Malgrat les protestes internes, Hamàs mira cap a una altra banda.

Aires de canvi bufen a Gaza. Mentre la operació dels túnels tenia lloc, la televisió israeliana desvetllava que fonts diplomàtiques israelianes i del moviment palestí Hamás es trobaven en negociacions inèdites, mediades per Egipte, per a l'aixecament parcial del setge a la franja. Aquest permetria sols l'entrada de material agrícola després que Israel ja havia informat a finals d'any que, com a part dels acords assolits per l'alto al foc del passat novembre, permetria l'entrada de material de construcció per primer cop a Gaza des de 2007. Hamàs també hauria plantejat a les autoritats egípcies la possibilitat d'establir una zona de lliure comerç entre les dues regions.

Aquesta és, però, tant sols la punta de l'iceberg del canvi polític que sembla experimentar la franja. Hamás podria estar disposada, fins i tot, a acceptar la solució dels dos estats sempre i quan Israel retornés a les fronteres de 1967. Així ho afirmaven recentment mitjans de comunicació saudites. Khaled Meshal, cap de la oficina política de Hamás, hauria encomanat al rei Abdallah de Jordània traspassar aquest missatge al president estatunidenc Barack Obama. Un moviment històric que implicaria el fins ara inèdit reconeixement per part de Hamás de l'entitat sionista.

Això succeeix en paral·lel al també històric procés de reconciliació entre Fatah i Hamàs. Un procés engegat l'abril de 2011 al Caire i que pretenia posar fi a la guerra civil oberta entre les dues faccions el 2007. A primers de febrer representants de les principals formacions polítiques palestines es tornaven a reunir a El Caire per mirar de rellançar la Organització d'Alliberament Palestina (OAP). Per primer cop amb la presència de Hamàs i Jihad Islàmica. El reconeixement i adhesió d'aquests grups a l'Organització per l'Alliberament de Palestina (OAP), la coalició creada per la Lliga Àrab el 1964 per representar el poble palestí, representa un clar punt d'inflexió. Històricament apartades de la mateixa i directament enfrontades des dels acords de pau d'Oslo de 1993, la seva adhesió representa un nou pas en el procés de reconciliació palestina.

A primers d'any Hamás permetia per primer cop des de 2007 una marxa a Gaza en suport a Fattah. Desenes de milers de palestins van prendre part a la franja en la commemoració del 48 aniversari de la facció palestina creada per Yasser Arafat. “Aviat recuperarem la nostra unitat” anunciava el president palestí Mahmoud Abbas en un missatge gravat. Un mes abans milers de partidaris de Hamás havien enarborat les banderes verdes de la formació a Cisjordània, també per primer cop en 5 anys. Hamás també va recolzar Abbas en el reconeixement de Palestina com a estat observador de l'Assemblea de les Nacions Unides i fa poques setmanes permetia, per primer cop des del conflicte civil, la inscripció de votants de la franja de Gaza a la Comissió Electoral Central, a la que fins fa poc considerava corrupta i sota control de Fatah. Son les mostres d'una aproximació que podria suposar el final d'una guerra civil pel control de l'Autoritat Nacional Palestina i que podria donar lloc a l'alliberament dels presos polítics d'una i altra banda i la fi de la persecució política a Palestina. Actualment les dues faccions treballen per assolir acords pel que fa a l'estratègia política comuna, l'establiment d'un cos de seguretat unificat i, sobretot, per la organització d'un govern d'unitat i l'establiment d'eleccions a la AP.

Estratègia regional

El tren de la primavera àrab ha fet parada a la Franja de Gaza. Però què hi ha realment al darrera d'aquest canvi? Sembla evident que la onada de revoltes àrabs ha portat aires de canvi també a Palestina i específicament a una Hamás que ja no actua com si es trobés acorralada. L'ascens regional dels Germans Musulmans, dels que Hamás en son una delegació palestina, sembla tenir molt a veure amb aquest fet.

Les negociacions per a la reconciliació palestina sempre havien fracassat sota l'auspici de Hosni Mubàrak. Avui, apadrinades per l'Egipte de Mursi sembla que podrien arribar a bon port. Tel Aviv també s'ha mostrat contenta a que el nou interlocutor al Caire sembli tenir millor accés a les cúpules de Gaza, com es va veure en la darrera crisis de la franja. La estratègia de Hamás no es pot veure només en el micro-escenari que és Gaza. A major escala forma part de l'estratègia general per a l'apoderament real dels Germans Musulmans a nivell regional. I al darrera d'aquesta no s'hi troba altre que el petit emirat de Qatar, poderós aliat regional de la germandat.

Doha ha posat el llaç a Hamás. L'esclat de la revolució a Síria va provocar que Khaled Meshal, líder polític de la formació palestina, canviés la seva residència a Damasc per Doha. La formació palestina donava d'aquesta forma l'esquena al règim d'Assad i es deixava caure als braços de l'emir qatarí. Un canvi simptomàtic d'aliances. Doha aconseguia que Hamás s'allunyés de l'eix xiïta per caure a la seva òrbita.

Qatar sembla el principal impulsor de la reconciliació palestina. El passat mes d'octubre Hamad bin Khalifa Al Thani, l'emir de la monarquia pèrsica, feia la primera visita d'un cap d'estat a la franja de Gaza des de 1999. Les ràdios locals programaven a tota hora la canço “Gràcies Qatar” per donar la benvinguda al monarca. La visita era un clar exemple del canvi polític provocat per la onada de revoltes àrabs. L'ascens dels Germans Musulmans al poder de Tunísia, Marroc i Egipte, sota l'apadrinament de Qatar, feia gira a Palestina.

“Amb aquesta visita es declara el trencament de l'injust setge” afirmava el primer ministre de Hamás Ismail Hainyeh. L'emir va prometre 400 milions de dòlars a la franja per ajudar a la reconstrucció urbana. Part d'aquests diners serviran per a que es construeixi un complexe amb el nom de ciutat Hamad, en honor a l'emir.

La visita de l'emir no feia més que demostrar l'augment del pes regional de la petita Qatar, legitimava Hamás per primer cop en anys i posava en estat d'alerta tant la Fatah d'Abbas com la mateixa Tel Aviv, les dues entitats que han mantingut el setge polític i humanitari a la franja en els darrers anys.

L'ajuda qatarina sembla essencial per a una Hamás desgastada per l'ofegament de la població sota el setge però que també és vista com una oportunitat de rellançar políticament la formació. Els islamistes esperen que el desgast de la Fatah d'Abbas, esquitxada per la corrupció de l'Autoritat Palestina, pugui revertir en una victòria electoral a unes hipotètiques eleccions unitàries palestines, en la línia de l'ascens polític de la germandat a la regió.

Israel afirmava que la visita de l'emir tirava “sota l'autobús” el procés de pau. Però no sembla pas que l'objectiu de Doha sigui el de la confrontació. Dos dies després de la visita a Gaza l'emir Hamad obria la porta a una gran negociació per la pau amb Israel. Tampoc cal oblidar que Doha va acollir durant anys una oficina comercial de l'entitat sionista, inaugurada el 1996 amb la presència de Shimon Peres. Els llaços diplomàtics es van tallar després de l'atac sionista a la franja el 2009, però va ser Tel Aviv qui va rebutjar restablir -los el 2010 quan es va negar a la única condició imposada per Qatar: l'entrada a Gaza de ciment i diners per a la reconstrucció. El pragmàtic emirat pèrsic, seu de la base militar més important dels Estats Units a la zona, no sembla un país amb ganes de confrontar-se a les grans potències. I si alguna cosa pot fer l'ajuda qatarina és allunyar Hamás de les armes. De les armes d'Iran, almenys.


PS: per cert que just avui sortia aquesta notícia a la llum: Hamas ofereix amnistia i remuneracions econòmiques a aquells palestins que han fet d'espíes per a Israel i s'entreguin

La revolta policial a Egipte

La policia egípcia ha declarat la guerra total al govern dels Germans Musulmans. Des de fa una setmana una desena de províncies del país han experimentat vagues i protestes policials a diverses comisaries i casernes. La policia es va retirar dels carrers de Port Said i centenars de soldats rasos de les forces antiavalots es van negar a ser transferits a la ciutat costanera per a reprimir les protestes. Al Caire es va produir una insurrecció generalitzada de les forces antiavalots el divendres passat. 9 centres van tanca portes, el que va provocar que el ministre destituís Magued Nouh, els fins llavors encarregat de les unitats a nivell estatal. Altres protestes es van generalitzar a Mansoura, Sues, Ismailiya, Alexandria, Damietta, Tanta i el Nord del Sinaí. Protestes menors s'han extès en els darrers dies a la província de Monufeia.  Un altre grup de policies porten setmanes acampats davant el ministeri reclamant que s'apliqui una sentència per al seu retorn al cos després que fossin ilegalment acomiadats per haver-se deixat crèixer la barba per motivacions religioses.

Una delegació policial es reunia ahir amb el ministre d'Interior i li transferien la llista de 14 demandes. Al capdavant  es troba la denuncia que se'ls està polititzant. També reclamen l'armament complet i que se'ls exoneri de protegir les seus dels Germans Musulmans, reclamen més i millor armament "per defensar-se dels atacs". Segons testimonis, la reunió va ser tensa i els policies van afirmar al ministre que no controlava la situació i que el seu termini s'estava acabant. La demanda final de molts policies és, directament, la dimissió del ministre Ibrahim, nomenat per Mursi a primers d'any.

El ministeri ja va accedir fa un mes a la compra de 100 mil rifles, el que va aplacar una anterior onada de protestes policials. Malgrat que els policies denunciïn la politització del cos, aquest sembla clarament polititzat i les protestes contra el nomenament d'Ibrahim van esclatar al cos des de la seva arribada. Ibrahim és considerat un ministre proper a la germandat i ja va substiuir l'anterior ministre quan aquest va ser destituït per la seva tèbia protecció de les oficines de la germandat els passats novembre i desembre. Malgrat que la revolta policial podria tenir un origen de base (els soldats porten dos anys denunciant el maltractament de la direcció corrupta) sembla clar que els cuadres policials intenten treure rèdit de la caòtica situació.
El ministre, per la seva banda, afirmava recentment que tant sols un 2% dels policies secunden les protestes i sols un 5% vol la seva marxa. Això és el que deia de portes enfora. De cara endins sembla tenir clar que la insurrecció li pot costar facilment el càrrec.

Però la polèmica ha arribat quan el fiscal general, davant la vaga policial generalitzada, treia la pols a la legislació i afirmava que els ciutadans tenen el dret de detenir altres ciutadans enxampats en delicte flagrant. Les declaracions hanestat una bomba al país. Recolzades per les forces islamistes, la oposició les veu com una crida a la guerra civil i a la fi del respecte de la llei. Poques hores després de l'anunci ja es produïen les primeres detencions. Un grup d'activistes que es trobaven jugant a futbol vora la seu central dels Germans Musulmans eren detingtus per grups de veïns.

 "Rebutgem assumir les responsabilitats dels errors del govern" afirmava un coronel de Port Said.  "A més, tothom està en contra nostra"afegia. En una mostra d'indignació, les forces policials feien recentment pública la llista de baixes del cos des de l'inici de la revolució. 174 morts des del 25 de gener de 2011 segons les xifres presentades, que van ser impreses en posters i murals enganxats als edificis oficials.

La policia intenta fer el paper de víctima i es veu com el boc expiatori del règim caigut però no es pot oblidar que la seva estructura repressora era el pal de paller del mateix. A més, dos anys després de l'alçament popular, encara destaca la abscència de sentències inculpatòries als oficials de policia encausats per la mort de més de 840 manifestants el gener de 2011. La majoria han estat absolts o jutjats en absentia, sense complir condemna. En el període de Mursi almenys 70 persones han perdut la vida per foc policial en les diverses manifestacions i desenes més han mort sota custòdia policial sota fortes sospites d'haver patit tortura. La reforma policial encara segueix sent una complexa assignatura pendent de la transició egípcia.

Avui mateix l'activista alexandrí Hassan Mostafa rebia una sentència de dos anys per haver assaltat un delegat del fiscal quan feia una protesta contra la detenció arbitrària de manifestants el passat mes de gener. La notícia arribava després que la setmana passada un policia condemnat per haver rebentat la còrnia a diversos manifestants rebés una sentència de 3 anys de presó.

Germans Musulmans: de la ‘primavera àrab’ a la tardor liberal

Article publicat al setmanari El Triangle:

Mohamed Mursi es convertia l'estiu de l'any passat no només en el primer president civil de la història d'Egipte, posant fi a una llarga llista de monarques i militars al poder. Era també el primer cop que un Germà Musulmà trepitjava el palau presidencial del país més poblat del món àrab. Ho feia més de 8 dècades després que Hasaan el-Banna creés a Suez la històrica organització islamista, estesa a desenes de països musulmans com un proto-estat i almenys de forma aparent com un dels principals grups d'oposició als règims al poder.

Si una cosa ha marcat la onada revolucionària dels països àrabs dos anys després que engegués a caminar, és l'augment de la influència dels Germans Musulmans com a nova potència política regional. A Tunísia seria la branca local de la germandat, Al-Nahda, liderada per Rashid el-Ghannouchi, la que prendria el poder mentre al Marroc seria Justícia i Desenvolupament la que posaria un peu i mig al govern. La formació també ha guanyat pes polític a llocs com Kuwait o Líbia, mantenen el pols amb el rei Abdallah a Jordània i a Síria la lluita de poder dins de la dividida oposició no posa ombra a l'important pes que els Germans Musulmans hi estan jugant.

La por a que l'ascens de la germandat sacsegi les monarquies del Golf ha provocat la persecució gairebé malaltissa de les autoritats locals, especialment als Emirats Àrabs. Durant el 2012 la policia emiratí va detenir més de 60 persones acusades de formar part de cèdules locals dels Germans Musulmans i de crear fins i tot una branca armada. A primers d'any la policia detenia 11 egipcis més acusats de formar una cèdula secreta vinculada a la germandat acusada de recollir informació militar confidencial. El cap de policia de Dubai és un dels més actius opositors de la germandat. Els defineix com “una colla de pecadors el final dels quals és a prop” mentre afirma que la revolució egípcia va ser finançada per Iran.

El creixement del pes polític dels Germans Musulmans ha provocat també un important canvi en el cas palestí. Hamás, branca palestina del grup islamista, sembla que ha deixat de veure's acorralada. Això ha afavorit un fins fa poc impensable procés de reconciliació amb Fatah i la seva històrica adhesió a la Organització d'Alliberament Palestina (OAP). Hamàs fins i tot ha posat sobre la taula, tímidament, arribar a plantejar la opció dels dos estats i ha fet gestos d'aproximament a Mahmoud Abbas inversemblants mesos enrere. El triumvirat format per Egipte, Turquia i sobretot Qatar semblen estar tutelant aquests gestos. Fins i tot Khaled Meshal, director de l'oficina política de Hamàs, ha canviat la seva residència de Damasc per Doha, capital de Qatar. Un canvi molt més que simbòlic.

I és que el procés de creixement dels Germans Musulmans està clarament apadrinat pel petit emirat pèrsic. Qatar, un país sense influència històrica, però amb la segona renda per capita més elevada del planeta, s'ha convertit en els darrers anys en un actor essencial de l'escaquer del Pròxim Orient i un dels grans triomfadors, a dia d'avui, d'aquesta primavera àrab. Ho certifica el seu paper cada cop més destacat en la pressa de decisions de la Lliga Àrab. Una influència guanyada a través d'una brillant feina diplomàtica abanderada públicament per la plataforma televisiva d'Al Jazeera, cada cop més acusada de control informatiu, o els innovadors projectes artístics, científics o esportius com la Qatar Foundation o la organització del mundial de futbol el 2022.

Qatar ha promès inversions a Egipte o Tunísia que semblen voler assegurar que el projecte dels Germans Musulmans no fracassi. Més de 20 mil milions de dòlars en ajudes i inversions a Egipte des que Mursi és el president, i mil milions més de préstec a Tunísia, sense tenir en compte l'inici de diversos projectes inversors al país nord-africà o les tropes militars enviades per a fer caure Gaddafi a Líbia.

“Els catarís veuen la germandat com un vehicle transmissor per expandir la seva influència a la zona” afirmava recentment l'analista polític Ghaneim Nusebieh. Qatar veu en la formació islamista el millor aliat per a plantar cara geoestratègica a la intocable Aràbia Saudita, qui veu com una amenaça l'ascens d'un corrent islamista com els Germans Musulmans que pot posar en perill la supremacia wahabo-saudita en el món sunnita.

REEQUILIBRI DE PODERS

D'aquesta forma l'ascens d'aquestes formacions islamistes, més enllà del mediatitzat ús polític del discurs religiós, no busca més que reafirmar un petit reequilibri de poders a la zona. Però sense tocar els grans aliats. Qatar, seu de la base militar estatunidenca més important de la regió, segueix sent un bon amic de la Casa Blanca. També ho intenten ser els Germans Musulmans egipcis o tunisencs, encapçalats per homes de negocis amb visió economia liberal. Khairat Shater, autèntic poder a l'ombra dels Germans Musulmans egipcis, no ha estalviat en apropar-se a occident a calmar les veus temeroses per l'ascens islamista. Contràriament al que es podia suposar aquests no han parat de reafirmar per activa i per passiva que respectaran tots els pactes internacionals, inclosos els controvertits acords de pau amb l'estat d'Israel. Mursi va arribar fins i tot a adreçar-se a Shimon Peres com a “estimat amic” el passat mes d'octubre mentre tots els mitjans israelians lloaven el paper del president egipci en la resolució de la darrera crisi a Gaza. Els Germans Musulmans, lluny de cancel·lar uns acords que van demonitzar quan eren a la oposició, ara busquen re-negociar el projecte QIZ per a la normalització comercial entre els dos països.

Quelcom similar succeeix amb els crèdits demanats a les institucions internacionals. Demonitzats quan eren a la oposició i acusats d'ingerència occidental inacceptable, avui els Germans Musulmans es barallen a Egipte per assolir un préstec de més de 3500 milions d'euros del FMI. Un préstec que ja ha provocat polítiques que han conduit a la caiguda al buit de la lliura egípcia, la fi dels subsidi energètic i l'intent fracassat d'una nova política tributària agressiva pels petits consumidors però benevolent per a les grans fortunes. De fet el FMI ha promès un total de 26 mil milions d'euros als països afectats per la primavera àrab. Destacades figures de la germandat han arribat a afirmar que les polítiques econòmiques de Mubàrak no eren dolentes i que l'únic problema del règim era la corrupció. Ras i curt, els Germans Musulmans busquen ara la conciliació amb les figures corruptes que van fugir del país durant l'alçament popular oferint-los la absolució si retornen la meitat de les propietats que van robar.

L’ESQUERRA SECULAR I L’ANTIC RÈGIM

Però el nou escenari geopolític encara se segueix sustentat sobre febles realitats locals. La arribada al poder dels grups islamistes segueix fonamentant-se sobre una terra lliscant i una realitat canviant basada en informes diplomàtics que s'han demostrat poc fiables i l'estratègia de veure quin és l'element menys feble sobre el tauler de joc.

La popularitat de les formacions islamistes, un cop aquestes han assolit el poder, està en clar declivi. Els Germans Musulmans van perdre en 4 mesos més de dos terceres parts dels seus vots en ciutats considerades feu islamista com la egípcia Alexandria. La popularitat cau amb una economia al punt del col·lapse i unes polítiques immobilistes a ulls de la ciutadania. La germandat ha estat acusada d'intentar controlar l'estat per a instaurar un nou règim col·locant els seus membres en llocs estratègics de l'estat com la fiscalia general, l'exèrcit o la direcció dels mitjans.

Però el clar fracàs de les forces seculars, dividides i sense visió política definida, sembla condemnar les transicions polítiques a un estat de complexa i llarga tardor. La pèrdua de popularitat islamista té el risc de engreixar les files de la abstenció en unes futures eleccions. Els intents de crear coalicions seculars per plantar cara a l'ascens islamista no quallen per la poca visió de la classe política en general, la manca de propostes substancioses en particular i per la unió cacofònica d'alguns dels seus elements. A Egipte les forces seculars han hagut d'aliar-se amb figures de l'antic règim i defensar unions incongruents amb l'esperit revolucionari. El Front de Salvació Nacional inclou a diverses figures de l'era Mubàrak, com l'ex-secretari general de la lliga àrab Amr Moussa, i ha sortit a la defensa de figures de la judicatura corrupta de Mubàrak.

Probablement les revolucions van prendre massa d'hora el camí del procés electoral i partidista, pressionats pel poder militar, el que ha conduit a la fracturació del moviment revolucionari i l'aflorament de la complexa pluralitat social dels països en qüestió. La tensió aflora, com ho demostra el recent assassinat de l'opositor tunisenc Shokri Belaid que ha provocat la dimissió del govern de Marzouki.

El carrer, per la seva banda, viu una altra realitat. Esgotat per un procés que s'allarga en el temps, afegint noves morts al toll de sang, la indignació pel camí gairebé involucionista porta a periòdics enfrontaments. A Egipte aquests son amb les forces de seguretat, la brutalitat de la qual va ser un dels motius de l'alçament popular. Però dos anys després encara no hi ha cap oficial de policia condemnat per la mort de 846 manifestants durant els primers fets de la revolució. Dels 35 judicis, tant sols 26 han acabat i 21 d'ells ho han fet en absolució contra els oficials. Les 5 sentencies restants han estat o suspeses o jutjades in absentia, és a dir sense la presència d'un acusat que, per tant, no complirà condemna. En la majoria de casos s'ha denunciat la manipulació deliberada de proves per part policial com una de les claus per a aquestes sentències mentre la majoria d'oficials no han deixat el servei durant tot el procés judicial, denunciant-se l'assetjament a uns familiars de les víctimes que encara ploren les seves morts sense trobar cap mena de consol. 2 anys després.