dimecres, 19 novembre de 2014

Rememorant els 3 anys dels fets de Mohamed Mahmoud

Avui es conmemoren 3 anys dels enfrontaments entre manifestants i policia al cèntric carrer cairota de Mohamed Mahmoud, els més grans des de la caiguda del president Mubàrak i que se succeïen a les portes de les primeres i precipitades eleccions parlamentàries des de la renúncia del raïs. Aquells fets van marcar amb força el procés revolucionari i van mostrar, una vegada més, quines cartes jugaven uns i altres a la partida. Aquí us deixo amb un extracte del capítol de Egipte rera la barricada que parla d'aquests fets.
-Haz clic aquí para la versión en castellano del capitulo-

Eleccions sobre un toll de sang 
El divendres 18, milers i milers d’egipcis van tornar a omplir les places i carrers del país en una de les manifestacions més nombroses des de la dimissió del president Hosni Mubarak. Les demandes anaven de la derogació del document Silmi, defensada per les forces islamistes, a l’exigència a l’exèrcit de transferir el poder abans d’abril, defensada per la resta de forces revolucionàries. 
Un ambient relaxat, fins i tot festiu en alguns moments, dominava l’emblemàtica plaça Tahrir. La imatge canviaria diametralment en tan sols 24 hores. L’endemà, a primera hora del matí, la policia carregava contra els pocs grups d’acampats que havien decidit fer nit a la plaça. Ho feia, com era habitual, amb brutalitat. Res indicava que hagués de passar res especial. La policia faria fora els acampats i poc més. 

Però els ànims estaven encesos nou mesos després de la marxa del dictador. L’acció policial provocava un ràpid i inesperat efecte crida, els enfrontaments escalaven i els manifestants arribaven fins i tot a assaltar una furgoneta policial al mig de Tahrir. Els joves aconseguien fer marxar les forces de seguretat de la plaça, que serien reforçades per membres de la policia militar, i els enfrontaments es mantindrien durant dies en un carrer contigu, Mohamed Mahmud, rebatejat com «carrer dels ulls de la llibertat». Desenes d’activistes hi perdrien totalment o parcialment la vista a causa de les ferides d’escopeta i balins de les forces policials. Entre aquests es popularitzaria la figura d’Ahmed Harara, un dentista que havia perdut la vista d’un ull durant els fets del 28 de gener, en la lluita contra el règim de Mubarak, i que ara perdia part de la vista de l’altre en la lluita contra el règim militar. 

Motocicletes reconvertides en improvisades ambulàncies transportaven els ferits en els enfrontaments cap als hospitals de campanya organitzats pels metges i infermers voluntaris, mentre els venedors feien l’agost venent proteccions contra els gasos utilitzats per les forces de seguretat. Uns gasos que els manifestants van denunciar com a més nocius que els emprats anteriorment, cosa que va posar en alerta els grups de defensors dels drets humans. Investigacions posaven en relleu que Egipte havia adquirit set tones de gas lacrimogen provinent dels Estats Units. L’origen era l’empresa Combined System i el tipus de gas, CR, denunciat com a altament nociu. Es preveia que en les properes setmanes havien d’arribar a Egipte vint-i-una tones més d’aquest producte. Treballadors del port de Suez es van negar a descarregar la mercaderia del primer comboi en descobrir el destí d’aquesta, la qual cosa provocà una petita revolta al port, aplaudida pels revolucionaris de tot el país. 
La plaça i Egipte tornaven a bategar amb força. L’onada revolucionària s’estenia ràpidament. Els incidents de Tahrir es reproduïen solidàriament a d’altres ciutats. A Alexandria els enfrontaments tenien lloc a les portes del departament general de policia, al barri de Smouha. Allà hi hauria les dues primeres víctimes mortals de la nova onada revolucionària. Poca estona després es confirmaria la primera mort a la plaça Tahrir, per arma de foc, mentre la quarta víctima mortal arribava altre cop de la ciutat de Suez. 
Mentre el Responsable de Seguretat a Alexandria afirmaria que els manifestants estaven pagats, el ministre d’Interior, Mansur al-Essawi, va afegir més llenya al foc en defensar la legalitat del gas utilitzat i negar que la policia hagués disparat els manifestants. Mentre el ministre feia aquestes declaracions, les imatges de la brutalitat policial es difonien de nou com la pólvora a les xarxes socials. S’hi trobaven imatges en què la policia calava foc a una motocicleta per després acusar els manifestants de provocar aldarulls o d’altres més cruels en què es veia com les forces policials recollien el cos d’un manifestant mort i l’apilaven sobre un munt d’escombraries. Els doctors dels hospitals de campanya denunciaven, fins i tot, infiltracions policials per atacar els manifestants ferits. 
Mentrestant, Hamdi Badeen, membre del Consell Superior de les Forces Armades, tornava a encendre els ànims. En declaracions a la televisió pública, assegurava que els militars no tenien res a veure amb els incidents i afirmava, contradient tots els testimonis audiovisuals, que cap soldat havia trepitjat la plaça en els últims dos mesos.29 Els militars van assegurar també que molts dels vídeos que circulaven per la xarxa eren esbiaixats i no mostraven la complexitat de la situació. Els militars tornaven al discurs de sempre. El general Mohsen Fangary apareixeria a televisió parlant d’agendes estrangeres per derrocar el país i reprimint les forces polítiques.30 El militar denunciava interessos estrangers i sostenia que «els milers que hi pot haver a la plaça no representen els vuitanta milions d’egipcis». Les eleccions, això sí, no canviarien el seu calendari mentre amenaçava amb la continuïtat militar al poder si la situació no s’estabilitzava. «Tothom busca la cadira; ningú busca el benefici d’Egipte i el seu futur», afirmaria. 

Mentre la majoria de forces polítiques es dedicaven a condemnar l’ús policial de la violència i cancel·laven les campanyes electorals, les forces islamistes, obsessionades per la cita amb les urnes, es desentenien del que havia succeït a la plaça. «Nosaltres vam marxar el divendres a la tarda», afirmaria Mohsen Radi, membre dels Germans Musulmans, abans de concloure que «hi ha gent que vol pescar en aigües tèrboles».31 Tot i la proximitat de les eleccions, la Germandat descartava ajornar les votacions. De fet, mentre Gamaa Islamia arribaria a denunciar que tot plegat era una conspiració per ajornar les eleccions i crear el caos, els salafistes d’Al-Nur acusarien els partits liberals i seculars de provocar els incidents per guanyar així la legitimitat que, afirmaven, no assolirien a les urnes. L’obsessió per les votacions era evident. Mohamed Badie, guia suprem dels Germans Musulmans, descriuria els incidents com «un intent d’alterar les noces» en referència a les eleccions. Per la seva banda Khairat Shater, l’home fort dels Germans Musulmans, afirmaria que els manifestants de Tahrir «busquen el caos»i que «cal confrontar tots els intents d’interrompre el procés democràtic i la postergació de les eleccions parlamentàries».32 
La fractura es feia evident. Grups de manifestants expulsaven de la plaça Mohamed al-Beltagy, un dels líders dels Germans Musulmans, a qui acusaven de col·laboració amb els militars. Una enorme pancarta mostrava un decàleg de normes «per a la bona convivència a la plaça». Res de partits ni res de candidats fent campanya. «La plaça no és un lloc per fer campanya electoral», afirmava. 
La situació era tensa. Amnistia Internacional feia públic un dossier en què afirmava que «les autoritats militars han aixafat les esperances dels manifestants del 25 de gener».33 El ministre de Cultura, Emad Abu Ghazi, presentava la dimissió per la repressió exercida contra els manifestants. A més, vora 250 diplomàtics egipcis mostraven la seva preocupació i reclamaven la transferència del poder en mans dels militars mentre exigien la fi de l’atac als manifestants. 
Els militars, però, miraven de reaccionar. Dos dies després de començar els incidents, i quan aquests seguien incontrolables als carrers del país, la Junta emetia la reclamada llei per aïllar electoralment les figures de l’antic règim. No hi havia ni temps material ni instruments per aturar-ne la participació a menys d’una setmana de les eleccions. Conscients que amb això no n’hi havia prou, presentaven la dimissió en bloc del controvertit govern d’Essam Sharaf. Primer va presentar la renúncia el ministre de l’Interior, Mansur Essawy, i posteriorment ho va fer la resta del gabinet. L’anunci es va rebre amb indiferència a la plaça Tahrir del Caire, on els manifestants, que asseguraven que el govern era «un titella en mans dels militars», mantenien les protestes. 

L’endemà, amb els enfrontaments encara en marxa, el mariscal Tantawi feia una aparició pública. Hi afirmava que se celebrarien eleccions presidencials per al juny de 2012 i calendaritzava la transferència de poder. Tantawi, en una afirmació si més no estranya per inesperada, va plantejar l’opció de convocar un referèndum per decidir la transferència del poder abans dels terminis plantejats. «L’exèrcit estaria disposat a tornar a les casernes immediatament si el poble ho volgués així en un referèndum», afirmava en una declaració que va ser vista més com una amenaça als revolucionaris que no pas com una proposta real. 
Però ni el canvi de govern ni l’aparició de Tantawi no calmaven els ànims al carrer. El divendres 25 de novembre, a tres dies de les eleccions, es convocaven marxes arreu del país contra el règim militar. Partidaris de l’exèrcit organitzaven una concentració al Caire contra «el complot judeomasònic proamericà i proisraelià», però amb prou feines reunirien uns pocs milers de persones, i sota l’acusació de tenir manifestants a sou. A Tahrir les forces revolucionàries tornarien a fer acte de presència mentre els enfrontaments amb la policia continuaven al carrer Mohamed Mahmud. 
La Junta Militar tornava a mirar de calmar la situació demanant perdó. «El Consell Superior de les Forces Armades expressa el seu condol i les seves més profundes disculpes per les morts dels màrtirs, fills lleials d’Egipte, durant els recents esdeveniments a la plaça Tahrir». La Junta Militar aprofitava per reafirmar novament que les votacions seguirien el seu calendari i que es farien en dos dies, per augmentar la participació. Les urnes arribaven a Egipte entre el fum del gas lacrimogen i la sang dels enfrontaments entre policia i joves revolucionaris. Les votacions serien un parèntesi a uns enfrontaments que havien deixat 42 morts arreu del país. 

dijous, 30 octubre de 2014

Egipto sigue probando la doctrina del shock

En el ultimo post, un articulo publicado en el semanario La Directa, contábamos como Egipto seguía utilizando como carta política la libertad de sus presos de conciencia para liberar tensiones con Washington, repitiendo el modelo de la era Mubarak. Así se podían explicar las ordenes de liberación que los tribunales egipcios lanzaron para activistas populares como Mahienour el-Masry o Alaa Abd el-Fatah (mientras obviaba otras con riesgo grave de salud) previa a la visita que el general Sisi, presidente egipcio, debía hacer a Estados Unidos con motivo de la asamblea general de las Naciones Unidas. Englobado en el contexto de la nueva vieja lucha contra el fantasma islamista, en Washington se reuniría con Barack Obama, a quién arrancaría el compromiso de agilizar la transferencia (aka regalo) de dos helicópteros Apache al ejército egipcio.
Los helicópteros no tardaron en llegar al valle del Nilo. Y poco menos en ser utilizados.
Si una cosa sirve a los regímenes políticos despóticos para replegarse internamente y conseguir apoyos internacionalmente ese es el fantasma de la amenaza terrorista. El pasado 24 de octubre una explosión en un checkpoint en Xeikh Zuweid, en el norte del Sinaí, dejaba un balance de 30 soldados muertos. Una segunda explosión añadía 3 nuevos soldados muertos. 
El presidente Sisi convocaba de urgencia el Consejo de Defensa Nacional y se decretaba el Estado de Emergencia y un toque de queda en el Norte del Sinaí. Se cerraba la frontera con Gaza, se denegaba el acceso al país a una delegación de Hamas y las negociaciones de paz entre palestinos e israelíes previstas para estos días eran forzadas a posponerse. El general Sissi traspasaba poderes al primer ministro Mehleb cuando ni 24 horas antes, de forma sorprendente, ya había hecho lo propio con en el Ministro de Defensa y Jefe de las Fuerzas Armadas, Sedqi Sobhi. En los siguientes días se emitirían nuevos decretos por el despliegue del Ejército ante todos los edificios oficiales, y por la extensión de los juicios militares a población civil, uno de los puntos calientes de esta turbulenta transición. Turbulenta y en claro retroceso militarista. 
Al día siguiente al sangriento atentado el ejército egipcio estrenaba los helicópteros Apache regalados por Estados Unidos acabando con la vida de 15 personas, presuntos guerrilleros islamistasmientras los tribunales ya no tenían reparo en condenar a 3 años de prisión a 23 activistas seculares por haber roto la draconiana Ley de Manifestaciones. Las acciones militares se sucedían, las redes se llenaban de videos en los que soldados humillaban y torturaban sin contemplaciones a detenidos y se ordenaba la creación de una "zona de Seguridad" en Rafah y el derrumbe de todas las casas que se encontraran a menos de 300 metros de la frontera con la franja de Gaza. Cerca de 800 casas y 1200 familias evacuadas. La compensación por perder sus casas: 30 miserables euros mensuales en una zona en la que los alquileres superan fácilmente los 100.  Y eso a pesar que un vídeo muestra como el general Sisi mismo rechazaba una solución de este calibre hace solo dos años y alertaba que hacer algo así podía fraccionar la sociedad local.  
Los medios empezaban a aplicar su particular visión de los hechos. El canal Nahar anunciaba que vetaría la presencia de contertulios que hicieran la mínima crítica a las Fuerzas Armadas a la vez que se anunciaba el fin del programa "Akher Nahar" del popular presentador Mahmoud Saad después que el presentador mencionase en antena la derrota militar de 1967. El revuelo provocado por la censura obligó a rectificar parcialmente a los directores de la cadena. 

Todo eso se produce en medio de una brutal campaña para acabar con la disidencia en las universidades, con decenas de estudiantes expulsados otras decenas más detenidas por la policia y con asaltos regulares de las fuerzas policiales a los campus universitarios, que se han convertido en un autentico terreno de guerra.  El pasado 15 de octubre moría un estudiante en Alejandría en enfrentamientos con la policía. Pero no solo los estudiantes, los activistas o los islamistas están bajo el ojo del huracán. La policía egipcia detenía el pasado día 29 un miembro de sus servicios secretos acusado de atentar contra la seguridad nacional después que este hiciera unas declaraciones en los medios afirmando que la inteligencia egipcia no pasó información fidedigna al expresidente islamista Mohamed Mursi, depuesto militarmente el verano de 2013, durante su corto pero intenso reinado. Las elecciones parlamentarias, prometidas casi un año atrás y constantemente pospuestas sin más explicaciones, siguen si verse en el horizonte. Pero de poco importa cuando la situación es la que es. Hasta el Centro Carter cerraba sus oficinas en Cairo al no ver perspectivas de transición alguna en el país. 
Lejos de incomodar a la Casa Blanca, ese mismo día el secretario del tesoro estadounidense, de visita en Cairo, aseguraba que Washington preparaba un inminente paquete de ayudas económicas a Egipto por valor de 200 millones de dólares. Incluso los representantes consulares de Estados Unidos calificaban de cordial una visita al ministro del Interior Mohamed Ibrahim en la que afirmaban su plena colaboración con los cuerpos policiales en medio de un clima tan convulso. Con el retorno de la normalidad de las relaciones con la Casa Blanca Egipto ya podía volver a encarcelar al activista Alaa Abd el-Fattah, cosa que hacía pocas horas después.


Pero no solamente la Casa Blanca aplaudía. El Banco Mundial destacaba que Egipto era el país que había aplicado más medidas para facilitar los negocios en la región. Un auténtico y completo Deja vu que rememoraba aquel titulo de "mayor reformista del planeta" otorgado en 2007 por el Banco Mundial cuando el país estaba a las puertas de la oleada de mayores protestas obreras desde hacía 60 años. 
El general Sissi, exultante, lo dejaba claro hace unos días en una entrevista: "Algunas potencias intentaron moldear un nuevo Próximo Oriente; pero han fracasado". 

dimarts, 14 octubre de 2014

Article: Nou dèspota, velles pràctiques a l'Egipte de Sisi #الحرية_للجدعان

Article publicat al setmanari La Directa num. 370

El febrer de 2009 el raïs Hosni Mubárak va voler fer un regal al llavors recentment nomenat nou cap de la Casa Blanca, Barak Obama. Un present de bona voluntat que havia de precedir una visita del president egipci a Washington. El regal: l'alliberament de l'opositor polític Aiman Nour, l'únic egipci que havia gosat planta cara al dictador en unes eleccions el 2005 i que, precisament per això, complia una vergonyosa condemna a presó. Magnanimitat dictatorial, en definitiva, un comportament clàssic de dèspota. Cinc anys després i amb una revolució popular de per mig, les maneres no semblen haver canviat gaire al delta del Nil.


Egipte ha decidit recentment alliberar dos reconeguts activistes engarjolats, coincidint amb l'apropament diplomàtic entre Washington i el Caire, provocat per la creuada occidental contra l'Estat Islàmic (EI) a Iraq i Síria. Coincidint amb la recent visita del president Abdel Fatah Al Sissi a l'Assemblea General de les Nacions Unides, i pocs dies abans de reunir-se amb el president Obama, un jutge d'Alexandria decidia suspendre el 21 de setembre la pena de sis mesos de presó i 7.000 dòlars de multa a la popular activista Mahienour el-Masry, membre dels Socialistes Revolucionaris. Mahienour havia estat condemnada per trencar la draconiana llei de manifestacions. Aquell mateix dia el New York Times publicava una entrevista amb el president egipci on el general demanava que els EUA els lliuressin uns helicòpters apatxe promesos mesos enrere. Sissi obtindria el compromís poc després. Una setmana abans s'havia produït un episodi similar. El 15 de setembre, dos dies després que John Kerry visités el Caire, la justícia egípcia ordenava l'alliberament de tres activistes, entre ells el popular Allah Abd el Fatah, condemnats a 15 anys de presó per haver trencat també la llei de manifestacions.


Durant la trobada, Kerry havia promès vuit avions de guerra a les forces armades egípcies "per a la lluita contra el terrorisme" però també havia fet esment a la incomoditat que sentia l'administració Obama per les vagues de fam dels presoners de consciència egipcis, entre els quals Mahienour i Abd el Fatah. La campanya llibertat pels valents, que reclama l'alliberament de les presoneres de consciència, va anunciar a primers d'octubre que hi havia 153 persones en vaga de fam arreu del país. 144 d'aquestes eren preses, algunes de les quals en situació de risc. Entre els casos més greus es troba Mohamed Soltan.

Vomitant sang i amb hemorràgies internes, el pres Mohamed Soltan va ser transferit el 7 d'octubre a l'hospital cairota de Kasr el-Aini. La seva situació és crítica; al setembre un metge li va pronosticar dos mesos de vida. El seu judici, endarrerit repetidament malgrat les crides humanitàries, va tornar a ser ajornat l'11 d'octubre. Soltan porta en vaga de fam des del 26 de gener. Més de 250 dies sense ingerir aliments per denunciar el que ell considera un presidi injust. Soltan va ser detingut arbitràriament el 25 d'agost del 2013 a casa seva, quan la policia va assaltar l'habitatge familiar a la recerca del seu pare, membre dels Germans Musulmans, en el marc del desallotjament de les acampades islamistes que va deixar més de 300 manifestants morts a mans de les forces de seguretat. Des de llavors porta més d'un any en presó preventiva malgrat la manca de proves processals en contra seva. Soltan ha denunciat haver patit dures tortures durant el seu presidi, cirurgia forçada i humiliacions psicològiques de tota mena, fins i tot la d'haver presenciat la mort d'un altre pres per les pallisses dels carcellers. 



El fet que l'alliberament de presos s'hagi limitat a dues de les cares més visibles i que obviï la greu situació de salut d'altres presoners en vaga de fam, suposa una repetició de les tàctiques del mubarakisme, on la llibertat dels presos polítics era una simple carta política. Però la irrupció de l'Estat Islàmic i el nou vell fantasma del terrorisme islàmic està sent usat per Al Sissi per a reconduir les relacions amb Washington, afectades pel cop militar del 2013. EUA, a més, veu amb preocupació el descontrol a la península del Sinaí, on des del 2011 operen milícies islamistes similars a l'EI. El Caire torna a mostrar-se un soci essencial en la lluita contra l'anomenat extremisme islàmic i la creuada dels militars egipcis contra els Germans Musulmans ja no sembla inquietar tant la Casa Blanca, que cada cop sembla més disposada a desbloquejar les ajudes al Caire. Des de 1979 Egipte ha estat, després de l'Estat d'Israel i amb vora 1300 milions de dòlars anuals, el màxim beneficiari d'una ajuda internacional estatunidenca que anava en la pràctica totalitat a les Forces Armades. Com en l'era Mubàrak -membre de les Forces Aèries-, sembla que l'obsessió egípcia continua sent aconseguir moderns avions militars dels EUA, malgrat que els analistes ja apuntaven llavors que l'obsessiva adquisició de material bèl·lic d'última generació per a la qual no hi ha suficients pilots formats no és més que una mostra de la incompetència de les forces armades egípcies.

divendres, 10 octubre de 2014

Mohamed Soltan, 257 días en huelga de hambre

El de la imagen es Mohamed Soltan, un preso de conciencia egipcio que lleva concretamente 257 días en Huelga de Hambre. Algo que lo está llevando al lecho de muerte. 
La imagen es suficientemente expresiva. Esta semana Soltan recibió el permiso para ser transferido a un hospital después d'encontrar-se vomitando sangre y haber sufrido varias hemorragias internas. Arrestado arbitrariamente el 25 de agosto de 2013 cuando la policía fue a detener a su casa a su padre, miembro de los Hermanos Musulmanes, lleva desde el 26 de enero en huelga de hambre. En el presidio denuncia haber pasado por torturas, cirugía forzada y humillaciones sicológicas varias a parte de ver como pegaban hasta la muerte a otros presos. 
Mohamed Soltan forma parte del colectivo de 153 personas en huelga de hambre en Egipto denunciando la situación de los presos de conciencia. De estos, 144 son prisioneros y prisioneras.


dimecres, 17 setembre de 2014

Egipto, en huelga de hambre por los valientes #Egyhungerstrike #fast4freedom #الحرية_للجدعان

Huelga de hambre en un país hambriento. 296 egipcios se han proclamado en huelga de hambre solidaria con los denominados prisioneros de conciencia en un movimiento agrupado bajo el grito de "Libertad para los valientes". Cerca de 60 de estos se encuentran de hecho bajo presidio, 59 en huelga total de alimentos y uno en huelga parcial. Los números aumentan día a día.

Cuando nos acercamos a los 100 días de presidencia del ex-general Abd el-Fattah al-Sissi a cargo de Egipto, el país se ve azotado por la extensión de la huelga. Una huelga a la que se solidarizaron 10 periodistas acampados en el Colegio de Periodistas y que ha contado con el apoyo simbólico de al menos siete formaciones políticas. El pasado día 13 organizaron una exitosa jornada de huelga simbólica denunciando las detenciones de conciencia y pidiendo el fin de la Ley de Manifestaciones que llevó a decenas de activistas a estar bajo rejas por el mero hecho de protestar en las calles. 
La presión está dando sus frutos. Dos días después de la huelga simbólica del día 13, la Corte Penal del Cairo ordenaba la liberación de los tres activistas Alaa Abd el-Fattah, Wael Metwally y Noubi con fianzas de 5 mil libras a la espera que su juicio se retome. El juez, además, se retiró del caso a petición de la defensa. Los tres llevaban desde noviembre pasado entre rejas por la protesta que se organizó ante el senado egipcio precisamente denunciando la Ley de Manifestación. 25 detenidos fueron condenados a 15 años de prisión. Abd el-Fattah, miembro de una prominente familia de activistas de Derechos Humanos, es una cara visible entre los activistas por sus repetidas y mediatizadas detenciones. En las ultimas horas el Fiscal General ha ordenado la liberación de 116 detenidos, entre ellos estudiantes y menores.
A parte de ello en los últimos días las autoridades han abierto tímidamente la puerta a modificar parcialmente la ley. El ministro de Interior, Mohamed Ibrahim, afirmó no oponer-se a la modificación pero también dejó caer, para ganarse a la opinión pública, que modificar esa ley implicaba liberar a miembros de los Hermanos Musulmanes, lo que parece intentar ganarse adeptos para el inmovilismo de la misma.
Los huelguistas llevan entre uno y dos meses en huelga, según el caso, aunque hay dos que superan peligrosamente el centenar de días. Entre estos se encuentra el caso extremo de Mohamed Sultan. Arrestado arbitrariamente el 25 de agosto de 2013 cuando la policía fue a detener a su casa a su padre, miembro de los Hermanos Musulmanes, lleva desde el 26 de enero en huelga de hambre. En el presidio denuncia haber pasado por torturas, cirugía forzada y humillaciones sicológicas varias a parte de ver como pegaban hasta la muerte a otros presos. 236 días sin comer que están a punto de acabar con su vida. Otro caso es el de Ibrahim al-Yamani, un doctor detenido cuando asistía a heridos del desalojo de una protesta el verano de 2013, que empezó su huelga de hambre el 17 de abril en la prisión de Torah.
Se da el caso que Sultan tiene pasaporte estadounidense. De hecho allí es donde ha residido los últimos años hasta que se vio forzado a volver a su natal Egipto para cuidar de su enferma madre. Pero mientras este ciudadano americano estaba pasando por esta situación crítica en un presidio egipcio, el secretario de estado de la Casa Blanca John Kerry visitaba el Cairo sin importunarse por ello. El pasado sábado Kerry pisaba Egipto, se reunía con Sissi y el ministro de exteriores egipcio, Sameh Shoukry, con quienes se comprometía a entregar 8 aviones militares al ejército egipcio en un viaje que buscaba encontrar aliados en la lucha contra el Estado Islámico. De hecho Kerry no dudó en loar que "Egipto está al frente de la lucha contra el terrorismo". Criticas, las justas. Ante el terrorismo, ya lo sabemos, todo vale.




Por cierto que si bien los 100 primeros días de la presidencia del islamista Mursi trajeron mucha cola los del general Sisi están siendo tibiamente destacados por algunos. La verdad es que más allá del anuncio del faraónico proyecto del nuevo canal de Suez o del papel mediador en el conflicto de Gaza, en el que en realidad Cairo trabajó más por alargarlo que por poner fin al baño de sangre, pocas cosas más destacan de su gobierno. Las criticas se vierten en los continuos cortes de Luz y ahora también agua, su espectacular cruzada contra los vendedores ambulantes o la retirada de las ayudas energéticas y alimentarias que han provocado la continuidad de la inflación galopante. Y, evidentemente, la ley de protesta y la intransigencia contra la disidencia. Se calcula que durante estos 3 meses y poco se han producido unas 30 mil detenciones y mil muertos en protestas de cariz político.