Rememorant els 3 anys dels fets de Mohamed Mahmoud

Avui es conmemoren 3 anys dels enfrontaments entre manifestants i policia al cèntric carrer cairota de Mohamed Mahmoud, els més grans des de la caiguda del president Mubàrak i que se succeïen a les portes de les primeres i precipitades eleccions parlamentàries des de la renúncia del raïs. Aquells fets van marcar amb força el procés revolucionari i van mostrar, una vegada més, quines cartes jugaven uns i altres a la partida. Aquí us deixo amb un extracte del capítol de Egipte rera la barricada que parla d'aquests fets.
-Haz clic aquí para la versión en castellano del capitulo-

Eleccions sobre un toll de sang 

El divendres 18, milers i milers d’egipcis van tornar a omplir les places i carrers del país en una de les manifestacions més nombroses des de la dimissió del president Hosni Mubarak. Les demandes anaven de la derogació del document Silmi, defensada per les forces islamistes, a l’exigència a l’exèrcit de transferir el poder abans d’abril, defensada per la resta de forces revolucionàries. 

Un ambient relaxat, fins i tot festiu en alguns moments, dominava l’emblemàtica plaça Tahrir. La imatge canviaria diametralment en tan sols 24 hores. L’endemà, a primera hora del matí, la policia carregava contra els pocs grups d’acampats que havien decidit fer nit a la plaça. Ho feia, com era habitual, amb brutalitat. Res indicava que hagués de passar res especial. La policia faria fora els acampats i poc més. 

Però els ànims estaven encesos nou mesos després de la marxa del dictador. L’acció policial provocava un ràpid i inesperat efecte crida, els enfrontaments escalaven i els manifestants arribaven fins i tot a assaltar una furgoneta policial al mig de Tahrir. Els joves aconseguien fer marxar les forces de seguretat de la plaça, que serien reforçades per membres de la policia militar, i els enfrontaments es mantindrien durant dies en un carrer contigu, Mohamed Mahmud, rebatejat com «carrer dels ulls de la llibertat». Desenes d’activistes hi perdrien totalment o parcialment la vista a causa de les ferides d’escopeta i balins de les forces policials. Entre aquests es popularitzaria la figura d’Ahmed Harara, un dentista que havia perdut la vista d’un ull durant els fets del 28 de gener, en la lluita contra el règim de Mubarak, i que ara perdia part de la vista de l’altre en la lluita contra el règim militar. 

Motocicletes reconvertides en improvisades ambulàncies transportaven els ferits en els enfrontaments cap als hospitals de campanya organitzats pels metges i infermers voluntaris, mentre els venedors feien l’agost venent proteccions contra els gasos utilitzats per les forces de seguretat. Uns gasos que els manifestants van denunciar com a més nocius que els emprats anteriorment, cosa que va posar en alerta els grups de defensors dels drets humans. Investigacions posaven en relleu que Egipte havia adquirit set tones de gas lacrimogen provinent dels Estats Units. L’origen era l’empresa Combined System i el tipus de gas, CR, denunciat com a altament nociu. Es preveia que en les properes setmanes havien d’arribar a Egipte vint-i-una tones més d’aquest producte. Treballadors del port de Suez es van negar a descarregar la mercaderia del primer comboi en descobrir el destí d’aquesta, la qual cosa provocà una petita revolta al port, aplaudida pels revolucionaris de tot el país. 

La plaça i Egipte tornaven a bategar amb força. L’onada revolucionària s’estenia ràpidament. Els incidents de Tahrir es reproduïen solidàriament a d’altres ciutats. A Alexandria els enfrontaments tenien lloc a les portes del departament general de policia, al barri de Smouha. Allà hi hauria les dues primeres víctimes mortals de la nova onada revolucionària. Poca estona després es confirmaria la primera mort a la plaça Tahrir, per arma de foc, mentre la quarta víctima mortal arribava altre cop de la ciutat de Suez. 

Mentre el Responsable de Seguretat a Alexandria afirmaria que els manifestants estaven pagats, el ministre d’Interior, Mansur al-Essawi, va afegir més llenya al foc en defensar la legalitat del gas utilitzat i negar que la policia hagués disparat els manifestants. Mentre el ministre feia aquestes declaracions, les imatges de la brutalitat policial es difonien de nou com la pólvora a les xarxes socials. S’hi trobaven imatges en què la policia calava foc a una motocicleta per després acusar els manifestants de provocar aldarulls o d’altres més cruels en què es veia com les forces policials recollien el cos d’un manifestant mort i l’apilaven sobre un munt d’escombraries. Els doctors dels hospitals de campanya denunciaven, fins i tot, infiltracions policials per atacar els manifestants ferits. 

Mentrestant, Hamdi Badeen, membre del Consell Superior de les Forces Armades, tornava a encendre els ànims. En declaracions a la televisió pública, assegurava que els militars no tenien res a veure amb els incidents i afirmava, contradient tots els testimonis audiovisuals, que cap soldat havia trepitjat la plaça en els últims dos mesos.29 Els militars van assegurar també que molts dels vídeos que circulaven per la xarxa eren esbiaixats i no mostraven la complexitat de la situació. Els militars tornaven al discurs de sempre. El general Mohsen Fangary apareixeria a televisió parlant d’agendes estrangeres per derrocar el país i reprimint les forces polítiques.30 El militar denunciava interessos estrangers i sostenia que «els milers que hi pot haver a la plaça no representen els vuitanta milions d’egipcis». Les eleccions, això sí, no canviarien el seu calendari mentre amenaçava amb la continuïtat militar al poder si la situació no s’estabilitzava. «Tothom busca la cadira; ningú busca el benefici d’Egipte i el seu futur», afirmaria. 

Mentre la majoria de forces polítiques es dedicaven a condemnar l’ús policial de la violència i cancel·laven les campanyes electorals, les forces islamistes, obsessionades per la cita amb les urnes, es desentenien del que havia succeït a la plaça. «Nosaltres vam marxar el divendres a la tarda», afirmaria Mohsen Radi, membre dels Germans Musulmans, abans de concloure que «hi ha gent que vol pescar en aigües tèrboles».31 Tot i la proximitat de les eleccions, la Germandat descartava ajornar les votacions. De fet, mentre Gamaa Islamia arribaria a denunciar que tot plegat era una conspiració per ajornar les eleccions i crear el caos, els salafistes d’Al-Nur acusarien els partits liberals i seculars de provocar els incidents per guanyar així la legitimitat que, afirmaven, no assolirien a les urnes. L’obsessió per les votacions era evident. Mohamed Badie, guia suprem dels Germans Musulmans, descriuria els incidents com «un intent d’alterar les noces» en referència a les eleccions. Per la seva banda Khairat Shater, l’home fort dels Germans Musulmans, afirmaria que els manifestants de Tahrir «busquen el caos»i que «cal confrontar tots els intents d’interrompre el procés democràtic i la postergació de les eleccions parlamentàries».32 

La fractura es feia evident. Grups de manifestants expulsaven de la plaça Mohamed al-Beltagy, un dels líders dels Germans Musulmans, a qui acusaven de col·laboració amb els militars. Una enorme pancarta mostrava un decàleg de normes «per a la bona convivència a la plaça». Res de partits ni res de candidats fent campanya. «La plaça no és un lloc per fer campanya electoral», afirmava. 

La situació era tensa. Amnistia Internacional feia públic un dossier en què afirmava que «les autoritats militars han aixafat les esperances dels manifestants del 25 de gener».33 El ministre de Cultura, Emad Abu Ghazi, presentava la dimissió per la repressió exercida contra els manifestants. A més, vora 250 diplomàtics egipcis mostraven la seva preocupació i reclamaven la transferència del poder en mans dels militars mentre exigien la fi de l’atac als manifestants. 

Els militars, però, miraven de reaccionar. Dos dies després de començar els incidents, i quan aquests seguien incontrolables als carrers del país, la Junta emetia la reclamada llei per aïllar electoralment les figures de l’antic règim. No hi havia ni temps material ni instruments per aturar-ne la participació a menys d’una setmana de les eleccions. Conscients que amb això no n’hi havia prou, presentaven la dimissió en bloc del controvertit govern d’Essam Sharaf. Primer va presentar la renúncia el ministre de l’Interior, Mansur Essawy, i posteriorment ho va fer la resta del gabinet. L’anunci es va rebre amb indiferència a la plaça Tahrir del Caire, on els manifestants, que asseguraven que el govern era «un titella en mans dels militars», mantenien les protestes. 

L’endemà, amb els enfrontaments encara en marxa, el mariscal Tantawi feia una aparició pública. Hi afirmava que se celebrarien eleccions presidencials per al juny de 2012 i calendaritzava la transferència de poder. Tantawi, en una afirmació si més no estranya per inesperada, va plantejar l’opció de convocar un referèndum per decidir la transferència del poder abans dels terminis plantejats. «L’exèrcit estaria disposat a tornar a les casernes immediatament si el poble ho volgués així en un referèndum», afirmava en una declaració que va ser vista més com una amenaça als revolucionaris que no pas com una proposta real. 

Però ni el canvi de govern ni l’aparició de Tantawi no calmaven els ànims al carrer. El divendres 25 de novembre, a tres dies de les eleccions, es convocaven marxes arreu del país contra el règim militar. Partidaris de l’exèrcit organitzaven una concentració al Caire contra «el complot judeomasònic proamericà i proisraelià», però amb prou feines reunirien uns pocs milers de persones, i sota l’acusació de tenir manifestants a sou. A Tahrir les forces revolucionàries tornarien a fer acte de presència mentre els enfrontaments amb la policia continuaven al carrer Mohamed Mahmud. 

La Junta Militar tornava a mirar de calmar la situació demanant perdó. «El Consell Superior de les Forces Armades expressa el seu condol i les seves més profundes disculpes per les morts dels màrtirs, fills lleials d’Egipte, durant els recents esdeveniments a la plaça Tahrir». La Junta Militar aprofitava per reafirmar novament que les votacions seguirien el seu calendari i que es farien en dos dies, per augmentar la participació. Les urnes arribaven a Egipte entre el fum del gas lacrimogen i la sang dels enfrontaments entre policia i joves revolucionaris. Les votacions serien un parèntesi a uns enfrontaments que havien deixat 42 morts arreu del país.