Article publicat al setmanari La Directa num. 374:
Banderes
negres al vent, barbes prominents i rifles soviètics AKM enlaire al
crit d'Allahu akbar. Res de nou si no fos per a que, a part
d'aquest escenari, porten telèfons mòbils i ho graben tot a tort i
a dret. El 10 de juny de 2014 un grup anomenat Estat Islàmic de
l'Iraq i el Llevant despertava la atenció i preocupació mediàtica
internacional després d'ocupar la iraquiana Mossul i fer un
avançament fulgurant fins a les portes de Bagdad. Pocs dies després,
el dia 29, un fins llavors desconegut Abu Bakr el-Baghdadi, anunciava
la creació de l'Estat Islàmic i s'autoproclamava califa de tots els
musulmans, a qui cridava a unir-se a l'empresa. Aprofitant-se del
desmantellament de l'estat iraquià i siri, junt amb una erràtica
acció de la oposició armada i de la comunitat internacional,
l'Estat Islàmic aprofitava l'avinentesa per establir-se amb fermesa
al cor històric i simbòlic del món àrab.
La senyal
d'alarma es disparava ben aviat. El control de Mossul garantia
l'accés a importants refineries de petroli iraquianes i el saqueig
dels bancs locals assegurava una bona suma d'efectiu per als
integristes. Es calcula que el botí de guerra supera ja els mil
milions de dòlars. De les refineries podrien estar traient un milió
de dòlars diaris, venuts a través de xarxes estables de contraban
que fan que el petroli arribi principalment a Iran, Jordània i
Turquia a preus entre un 40 i un 75% per sota dels de mercat. Els
analistes no tenen gaires dubtes en qualificar-los com el grup
terrorista més ric de la història. Amb capitalitat a la siriana
Raqqa, una ciutat que el 2004 comptava amb un quart de milió
d'habitants, en poques setmanes els islamistes han estat capaços de
tornat a fer funcionar les poblacions sota el seu control, restablir
serveis com jutjats, policies o hisenda sota preceptes islàmics i
donar major versemblança al projecte del califat islàmic. Si més
no a ulls de molts musulmans.
El grup ha
atret la atenció de milers de creients d'arreu del planeta aportant
una nova visió islamista al concepte d'internacionalisme. Es calcula
que 18 mil voluntaris vinguts de 90 països s'han unit en els darrers
mesos a les files de l'Estat Islàmic. La majoria provenen del món
àrabomusulmà, principalment Tunísia, Marroc, Aràbia Saudita i
Jordània, però milers també ho han fet des del cor d'Occident. Es
calcula que 95 espanyols combaten a les files de l'Estat Islàmic,
xifra molt per sota dels gairebé 500 provinents del Regne Unit, els
412 de França o els 250 que han viatjat des d'Austràlia. La majoria
joves que han vist en la creació d'un estat islàmic la oportunitat
a respondre les seves frustracions i l'esperança de veure nàixer un
projecte nou i fins a cert punt inèdit en la història recent. La
caiguda o debilitament dels forts estats àrabs ha obert la porta als
jihadistes. Grups armats repartits per tot el món arabomusulmà
s'han sotmès a l'EI i han proclamat l'establiment, més simbòlic
que real, de províncies del califat a llocs com Egipte, Líbia o
Algèria.
Lluny de
centrar-se en l'enemic Occidental, al punt de mira de l'EI està
acabar amb l'heretgia dels governs locals i sobretot la rafida,
el concepte sunnita per designar despectivament els xiïtes. La
caiguda de Sadam va donar impuls als interessos xiïtes a la regió,
especialment amb l'arribada al poder d'Al-Maliki, quelcom que va
revifar la hostilitat sectària i el discurs antixiïta del que EI
s'ha alimentat. Es calcula que en l'ocupació de Mossul es van
executar no menys de 600 xiïtes. L'assalt al poble Jazidí,
considerat una minoria satànica per molts sunnites, també va donar
la volta al món. El grup ha estat acusat de neteja ètnica per
col·lectius com Amnistia Internacional. Malgrat les promeses de no
atacar ”les religions del llibre”, a qui s'apliquen impostos per
supoisadament poder mantenir la seva fe tranquil·lament, l'èxode de
cristians atemorits per l'avanç de l'EI és constant al país. Mig
milió d'assirians també han abandonat les seves cases, com també
ho han fet milers d'armenis o grecs establerts des de fa segles a
Síria.
Amb un ús
fresc de les noves tecnologies i les xarxes socials, que utilitzen
com a eina propagandística, son capaços d'arribar arreu i atreure
nous joves musulmans. Això inclou les espectaculars gravacions
hollywodianes de les execucions de reus, amb una estètica treballada
de clara reminiscència a pel·lícules com Seven, o
l'ús de facebook o twitter com a plataformes de difusió. La
emoticona del dit alçat s'ha convertit en símbol cibernètic
del tawheed, la unicitat d'Al·lah, i emblema usat arreu pels
ciberpropagandistes. De fet aquest és un dels principals trets que
els diferencien de les experiències anteriors. Entre Al Qaeda i
l'Estat Islàmic s'hi troba un fet generacional clau que es fa
evident en l'ús de les noves tecnologies i llenguatges
propagandístics que els darrers estan introduint i en el rebuig que
desperta entre els cercles d'intel·lectualitat jihadista, que
critiquen la gosadia de Baghdadi d'autoproclamar-se califa i
l'excessiva propaganda dels actes violents que es fa. Però no són
les úniques diferències.
No resulta
gens aleatori que l'alçament de l'EI arribi just tres anys després
que les tropes dels Estats Units matessin i llancessin al mar el cos
d'Ossama Bin Laden. La mort del líder mediatitzat de la franquícia
terrorista més popular del planeta arribava just enmig de la
voràgine de les revoltes populars a diversos països àrabs i es
produïa en un punt en que Al Qaeda restava un atomitzat grup cada
cop més acorralat i que es veia forçat a moure la seva base cap al
subcontinent indi. De fet, l'alçament de l'EI és la culminació
d'una dècada de conflicte soterrat en el si d'Al Qaeda.
Aquesta és
la lluita que va confrontar la direcció de Bin Laden i l'egipci
Aiman al-Zawahiri contra un rebel jordà d'origen palestí anomenat
Abu Mussaab al-Zarqawi. El jordà retreia al líder d'Al Qaeda que no
donés prioritat absoluta a la implantació jihadista al cor del món
àrab, que restés als confins de Pakistan i Afganistan mentre se
centrava en una jihad contra Occident més propagandística que
efectiva. Al Qaeda, hereva de la lluita islamista dels anys vuitanta
i noranta, centrava la seva acció en acabar amb l'heretge Occident.
Era el resultat de veure com les accions dels anys noranta a països
com Algèria o Egipte no havien fet més que erosionar la popularitat
del jihadisme al cor del món arabomusulmà. Al Zawahiri mateix va ser durament criticat per matar un estudiant quan intentava atemptar contra el primer ministre egipci el 1993. Una
revisió d'aquesta estratègia va portar Al Qaeda a tenir Occident al
punt de mira i planificar atemptats com els de les torres bessones,
les bombes d'Atocha o el metro de Londres. L'objectiu era la pura
propaganda, atraure cada cop més partidaris internacionals, com de
fet així era. Al Qaeda era extremadament més popular entre les
comunitats musulmanes d'Occident que no pas a la majoria de països
arabomusulmans. Al Qaeda només triomfava a les perifèries del món
àrab, allà on els estats eren febles: Iemen, Somàlia o el Sahel.
Per
Al-Zarqawi la prioritat havia de ser la implantació al cor del món
àrab plantant cara als règims heretges locals tot posant en
pràctica el califat al bell mig d'aquests països. És la
confrontació del concepte d'enemic llunyà d'Al Qaeda contra el
d'enemic proper que preconitza avui en dia l'Estat Islàmic. La
invasió d'Iraq va obrir les portes a l'enfortiment de Zarqawi, que
de la mà de partidaris de Sadam i d'antics oficials militars i dels
serveis secrets baazistes que van aportar les seves xarxes
clandestines, van penetrar amb força en
la resistència local a la invasió estatunidenca. Forçat pels èxits militars i la popularitat del rebel jordà, Bin Laden es va veure forçat a nomenar Zarqawi cap de la branca iraquiana d'Al Qaeda el 2004. El 2006, a la mort del líder per un atac estatunidenc, Bin Laden i Zawahiri van intentar recuperar el control de la filial iraquiana enviant un delegat que seria fortament rebutjat per les tropes locals. Això provocaria una crisi interna que donaria lloc a un lideratge bicèfal i al clar objectiu de crear un califat sunnita a l'Iraq. Naixia, aixi, l'Estat Islàmic de l'Iraq. El grup encara era una franquícia d'Al Qaeda, però era evident que la subordinació era cada cop més feble. A la mort de Bin Laden, Abu Bakr al-Baghdadi es va negar a retre pleitesia al nou líder, l'impopular Aiman al-Zawahiri. Ja llavors semblava tenir entre cella i cella fer del seu Estat Islàmic l'eix central del jihadisme global. Un objectiu que la crisi siriana li va presentar en safata.
la resistència local a la invasió estatunidenca. Forçat pels èxits militars i la popularitat del rebel jordà, Bin Laden es va veure forçat a nomenar Zarqawi cap de la branca iraquiana d'Al Qaeda el 2004. El 2006, a la mort del líder per un atac estatunidenc, Bin Laden i Zawahiri van intentar recuperar el control de la filial iraquiana enviant un delegat que seria fortament rebutjat per les tropes locals. Això provocaria una crisi interna que donaria lloc a un lideratge bicèfal i al clar objectiu de crear un califat sunnita a l'Iraq. Naixia, aixi, l'Estat Islàmic de l'Iraq. El grup encara era una franquícia d'Al Qaeda, però era evident que la subordinació era cada cop més feble. A la mort de Bin Laden, Abu Bakr al-Baghdadi es va negar a retre pleitesia al nou líder, l'impopular Aiman al-Zawahiri. Ja llavors semblava tenir entre cella i cella fer del seu Estat Islàmic l'eix central del jihadisme global. Un objectiu que la crisi siriana li va presentar en safata.
Amb
l'entrada ingent de fons provinents del Golf, el fracàs de la
oposició secular i la erràtica política de la comunitat
internacional, els grups islamistes es van veure reforçats. Al Qaeda
va treballar amb dues franquícies a Síria, el Front al-Nusra i
l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant, fins que es va fer evident
la confrontació entre tots dos grups, que s'han enfrontat i
massacrat al camp de batalla en més d'una ocasió. L'efecte de
l'Estat Islàmic ha revolucionat clarament el jihadisme
internacional. La estratègia propagandística ha funcionat i de fet
el Front al-Nusra ja es plantejava recentment l'establiment d'un
emirat islàmic a la regió d'Idlib. Malgrat que tots dos grups
segueixin l'estela del wahabisme saudita, el moviment sectari que el
segle XVIII es va aliar amb la casa de Saud per crear el regne del
que avui és Aràbia Saudita i que va donar lloc a les seves
ramificacions tafkiristes i salafistes, és evident que les
divergències estratègiques han donat lloc, i amb molta força, a un
nou moviment islamista que tots els analistes apunten a que ha
arribat per quedar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada