dilluns, 15 de desembre de 2014

Article: D'Al Qaida a Estat Islàmic

Article publicat al setmanari La Directa num. 374:
Banderes negres al vent, barbes prominents i rifles soviètics AKM enlaire al crit d'Allahu akbar. Res de nou si no fos per a que, a part d'aquest escenari, porten telèfons mòbils i ho graben tot a tort i a dret. El 10 de juny de 2014 un grup anomenat Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant despertava la atenció i preocupació mediàtica internacional després d'ocupar la iraquiana Mossul i fer un avançament fulgurant fins a les portes de Bagdad. Pocs dies després, el dia 29, un fins llavors desconegut Abu Bakr el-Baghdadi, anunciava la creació de l'Estat Islàmic i s'autoproclamava califa de tots els musulmans, a qui cridava a unir-se a l'empresa. Aprofitant-se del desmantellament de l'estat iraquià i siri, junt amb una erràtica acció de la oposició armada i de la comunitat internacional, l'Estat Islàmic aprofitava l'avinentesa per establir-se amb fermesa al cor històric i simbòlic del món àrab.
La senyal d'alarma es disparava ben aviat. El control de Mossul garantia l'accés a importants refineries de petroli iraquianes i el saqueig dels bancs locals assegurava una bona suma d'efectiu per als integristes. Es calcula que el botí de guerra supera ja els mil milions de dòlars. De les refineries podrien estar traient un milió de dòlars diaris, venuts a través de xarxes estables de contraban que fan que el petroli arribi principalment a Iran, Jordània i Turquia a preus entre un 40 i un 75% per sota dels de mercat. Els analistes no tenen gaires dubtes en qualificar-los com el grup terrorista més ric de la història. Amb capitalitat a la siriana Raqqa, una ciutat que el 2004 comptava amb un quart de milió d'habitants, en poques setmanes els islamistes han estat capaços de tornat a fer funcionar les poblacions sota el seu control, restablir serveis com jutjats, policies o hisenda sota preceptes islàmics i donar major versemblança al projecte del califat islàmic. Si més no a ulls de molts musulmans.
El grup ha atret la atenció de milers de creients d'arreu del planeta aportant una nova visió islamista al concepte d'internacionalisme. Es calcula que 18 mil voluntaris vinguts de 90 països s'han unit en els darrers mesos a les files de l'Estat Islàmic. La majoria provenen del món àrabomusulmà, principalment Tunísia, Marroc, Aràbia Saudita i Jordània, però milers també ho han fet des del cor d'Occident. Es calcula que 95 espanyols combaten a les files de l'Estat Islàmic, xifra molt per sota dels gairebé 500 provinents del Regne Unit, els 412 de França o els 250 que han viatjat des d'Austràlia. La majoria joves que han vist en la creació d'un estat islàmic la oportunitat a respondre les seves frustracions i l'esperança de veure nàixer un projecte nou i fins a cert punt inèdit en la història recent. La caiguda o debilitament dels forts estats àrabs ha obert la porta als jihadistes. Grups armats repartits per tot el món arabomusulmà s'han sotmès a l'EI i han proclamat l'establiment, més simbòlic que real, de províncies del califat a llocs com Egipte, Líbia o Algèria.
Lluny de centrar-se en l'enemic Occidental, al punt de mira de l'EI està acabar amb l'heretgia dels governs locals i sobretot la rafida, el concepte sunnita per designar despectivament els xiïtes. La caiguda de Sadam va donar impuls als interessos xiïtes a la regió, especialment amb l'arribada al poder d'Al-Maliki, quelcom que va revifar la hostilitat sectària i el discurs antixiïta del que EI s'ha alimentat. Es calcula que en l'ocupació de Mossul es van executar no menys de 600 xiïtes. L'assalt al poble Jazidí, considerat una minoria satànica per molts sunnites, també va donar la volta al món. El grup ha estat acusat de neteja ètnica per col·lectius com Amnistia Internacional. Malgrat les promeses de no atacar ”les religions del llibre”, a qui s'apliquen impostos per supoisadament poder mantenir la seva fe tranquil·lament, l'èxode de cristians atemorits per l'avanç de l'EI és constant al país. Mig milió d'assirians també han abandonat les seves cases, com també ho han fet milers d'armenis o grecs establerts des de fa segles a Síria.
Amb un ús fresc de les noves tecnologies i les xarxes socials, que utilitzen com a eina propagandística, son capaços d'arribar arreu i atreure nous joves musulmans. Això inclou les espectaculars gravacions hollywodianes de les execucions de reus, amb una estètica treballada de clara reminiscència a pel·lícules com Seven, o l'ús de facebook o twitter com a plataformes de difusió. La emoticona del dit alçat s'ha convertit en símbol cibernètic del tawheed, la unicitat d'Al·lah, i emblema usat arreu pels ciberpropagandistes. De fet aquest és un dels principals trets que els diferencien de les experiències anteriors. Entre Al Qaeda i l'Estat Islàmic s'hi troba un fet generacional clau que es fa evident en l'ús de les noves tecnologies i llenguatges propagandístics que els darrers estan introduint i en el rebuig que desperta entre els cercles d'intel·lectualitat jihadista, que critiquen la gosadia de Baghdadi d'autoproclamar-se califa i l'excessiva propaganda dels actes violents que es fa. Però no són les úniques diferències.


No resulta gens aleatori que l'alçament de l'EI arribi just tres anys després que les tropes dels Estats Units matessin i llancessin al mar el cos d'Ossama Bin Laden. La mort del líder mediatitzat de la franquícia terrorista més popular del planeta arribava just enmig de la voràgine de les revoltes populars a diversos països àrabs i es produïa en un punt en que Al Qaeda restava un atomitzat grup cada cop més acorralat i que es veia forçat a moure la seva base cap al subcontinent indi. De fet, l'alçament de l'EI és la culminació d'una dècada de conflicte soterrat en el si d'Al Qaeda.
Aquesta és la lluita que va confrontar la direcció de Bin Laden i l'egipci Aiman al-Zawahiri contra un rebel jordà d'origen palestí anomenat Abu Mussaab al-Zarqawi. El jordà retreia al líder d'Al Qaeda que no donés prioritat absoluta a la implantació jihadista al cor del món àrab, que restés als confins de Pakistan i Afganistan mentre se centrava en una jihad contra Occident més propagandística que efectiva. Al Qaeda, hereva de la lluita islamista dels anys vuitanta i noranta, centrava la seva acció en acabar amb l'heretge Occident. Era el resultat de veure com les accions dels anys noranta a països com Algèria o Egipte no havien fet més que erosionar la popularitat del jihadisme al cor del món arabomusulmà. Al Zawahiri mateix va ser durament criticat per matar un estudiant quan intentava atemptar contra el primer ministre egipci el 1993. Una revisió d'aquesta estratègia va portar Al Qaeda a tenir Occident al punt de mira i planificar atemptats com els de les torres bessones, les bombes d'Atocha o el metro de Londres. L'objectiu era la pura propaganda, atraure cada cop més partidaris internacionals, com de fet així era. Al Qaeda era extremadament més popular entre les comunitats musulmanes d'Occident que no pas a la majoria de països arabomusulmans. Al Qaeda només triomfava a les perifèries del món àrab, allà on els estats eren febles: Iemen, Somàlia o el Sahel.
Per Al-Zarqawi la prioritat havia de ser la implantació al cor del món àrab plantant cara als règims heretges locals tot posant en pràctica el califat al bell mig d'aquests països. És la confrontació del concepte d'enemic llunyà d'Al Qaeda contra el d'enemic proper que preconitza avui en dia l'Estat Islàmic. La invasió d'Iraq va obrir les portes a l'enfortiment de Zarqawi, que de la mà de partidaris de Sadam i d'antics oficials militars i dels serveis secrets baazistes que van aportar les seves xarxes clandestines, van penetrar amb força en
la resistència local a la invasió estatunidenca. Forçat pels èxits militars i la popularitat del rebel jordà, Bin Laden es va veure forçat a nomenar Zarqawi cap de la branca iraquiana d'Al Qaeda el 2004. El 2006, a la mort del líder per un atac estatunidenc, Bin Laden i Zawahiri van intentar recuperar el control de la filial iraquiana enviant un delegat que seria fortament rebutjat per les tropes locals. Això provocaria una crisi interna que donaria lloc a un lideratge bicèfal i al clar objectiu de crear un califat sunnita a l'Iraq. Naixia, aixi, l'Estat Islàmic de l'Iraq. El grup encara era una franquícia d'Al Qaeda, però era evident que la subordinació era cada cop més feble. A la mort de Bin Laden, Abu Bakr al-Baghdadi es va negar a retre pleitesia al nou líder, l'impopular Aiman al-Zawahiri. Ja llavors semblava tenir entre cella i cella fer del seu Estat Islàmic l'eix central del jihadisme global. Un objectiu que la crisi siriana li va presentar en safata.

Amb l'entrada ingent de fons provinents del Golf, el fracàs de la oposició secular i la erràtica política de la comunitat internacional, els grups islamistes es van veure reforçats. Al Qaeda va treballar amb dues franquícies a Síria, el Front al-Nusra i l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant, fins que es va fer evident la confrontació entre tots dos grups, que s'han enfrontat i massacrat al camp de batalla en més d'una ocasió. L'efecte de l'Estat Islàmic ha revolucionat clarament el jihadisme internacional. La estratègia propagandística ha funcionat i de fet el Front al-Nusra ja es plantejava recentment l'establiment d'un emirat islàmic a la regió d'Idlib. Malgrat que tots dos grups segueixin l'estela del wahabisme saudita, el moviment sectari que el segle XVIII es va aliar amb la casa de Saud per crear el regne del que avui és Aràbia Saudita i que va donar lloc a les seves ramificacions tafkiristes i salafistes, és evident que les divergències estratègiques han donat lloc, i amb molta força, a un nou moviment islamista que tots els analistes apunten a que ha arribat per quedar-se.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada