La diplomàcia erràtica i nerviosa de l'Aràbia Saudita

Article publicat al setmanari la Directa num. 353 

Riad està nerviosa. El príncep Saud al-Faisal, ministre d'afers exteriors d'Aràbia Saudita, està disposat a reprendre l'hegemonia perduda al preu que calgui. A través de la utilització del Consell de Cooperació del Golf (CCG), l'ens que agrupa els estats de la península aràbiga a excepció de Iemen, ha llançat una nova guerra pel control de la supremacia al Golf. D'aquesta forma el passat 6 de març Aràbia Saudita, Emirats Àrabs i Bahrein anunciaven la decisió conjunta de retirar els seus cossos diplomàtics de Doha, la capital de Qatar. El motiu oficial: l'emirat no estava aplicant el pacte de seguretat i no interferència signat el passat novembre a Riad. Al darrera, però, es troba una lluita ferotge per la supremacia del Golf.

Nasser bin Hamad Al Khalifa, antic ambaixador qatarí a les Nacions Unides, ho tenia clar. "Tot això és per al-Sisi", en referència al general egipci que va liderar la deposició militar del president islamista Mohamed Mursi el passat estiu. Un moviment recolzat entusiàsticament, fins i tot econòmicament, per Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs i criticat per l'emirat de Qatar, aliat estratègic dels Germans Musulmans. L'endemà de la notícia de la retirada dels ambaixadors de Doha, Aràbia Saudita declarava oficialment els Germans Musulmans com aOrganització Terrorista juntament amb una llista que incloïa també els sirians d'Al-Nosra o els huthis iemenites.

Aràbia Saudita lluita ara donant pals de cec per recuperar el pes perdut amb l'esclat popular de les revoltes àrabs. Moment que va ser aprofitat per Qatar per a guanyar significativament pes regional. Les potències del Golf acusen Qatar de desestabilitzar la regió al recolzar les minories xiïtes Huzies del Iemen, les brigades d'Al-Nosra, vinculades a Al-Qaeda, a Síria i, sobretot, pel recolzament que Doha fa al moviment dels Germans Musulmans, incloses les cèdules que operarien als països del Golf i que els respectius governs veuen com una possible amenaça a la seva inqüestionada supremacia política interna. Fonts saudites i emiratís denuncien que Qatar estàamagant figures islamistes reclamades per la justícia egípcia com Tareqel-Zomr, membre de Gamaa Islameya i acusat pels tribunals egipcis de la violència ocorreguda en els desallotjament de les acampades pro-Mursi del passat mes d'agost.

Però les tensions entre Riad i Doha no son noves. Des de l'arribada del pare de l'actual emir, el  xeic Hamad Bin Khalifa el-Thani, al tro de Qatar després d'un cop d'estat no cruent, les relacions entre els dos estats han estat tenses. Sobretot per les pretensions regionals del petit emirat que xocaven frontalment amb els interessos de la casa de Saud. Poc després del cop, el 1995, El-Thani va acusar Riad d'estar conspirant contra el seu tro a través de la minoria Murra. Pocs anys després Aràbia Saudita va retirar el seu cos diplomàtic de Doha durant sis anys quan, el 2002, un documental de la cadena Al-Jazeera va gosar criticar obertament el monarca saudita.

"Qatar té complexe de Napoleón" afirmava amb sornegueria el cap de redacció del canal al-Arabiya, fortament vinculat al govern saudita. Bandar bin Sultan, cap dels serveis secrets saudites anava més enllà afirmant que l'emirat no era més que "300 persones i un canal de televisió".

Però els esforços per reprendre el control del poder al Golf no estan comptant amb la unanimitat dels seus membres. Kuwait i Oman, els altres dos països membres del Consell de Cooperació del Golf, es van abstindre d'imitar els seus veïns a l'assegurar que eren coses internes dels respectius països. Tots dos estats han mostrat recentment les seves reticències a respectius intents saudites de refermar el poder de Riad dins el CCG. Kuwait, malgrat que va fer costat a Riad en el recolzament a la deposició militar de Mursi a Egipte, va mostrar recentment les seves reserves a un nou pacte de seguretat al Golf que obria la porta a incursions militars frontereres en països veïns del Golf, mentre Oman es va negar el passat desembre a subscriure la transformació del Consell en una unió política, amb exèrcit unificat inclòs. Els diplomàtics saudites van dir llavors que la oposició d'Oman no impediria la formació de lacitada unió.

Una organització creada a la contra

El CCG ja va néixer el 1981 per contraposar el creixent pes de la llavors jove república iraniana sorgida de la revolució. Avui es creu que la seva evolució és fruit del que els països del Golf veuen com una nova amenaça xiïta a la zona. Una suposada amenaça que està posant en risc la històrica aliança entre Riad i Washington. Forjada el 14 de febrer de 1945 per Frankiln D. Roosevelt i Abd el-Aziz Ibn Saud a bord del creuer militar Quincey a la tornada de la cimera de Jalta, l'aliança de ferro entre la Casa Blanca i la Casa de Saud ha viscut sis dècades d'una història segellada pels barrils de cru saudites i que comercialment van suposar un intercanvi de 73 mil milions dòlars tant sols l'any passat. Però avui en dia les relacions entre tots dos països es troben en el seu punt de distanciament màxim. El diari libanès al-Safir titllava recentment aquestes com a "turmenta del desert", en clara al·lusió a la primera guerra d'Iraq.

El passat mes d'octubre, Aràbia Saudita va sorprendre a mig món en rebutjar el seient que se li havia atorgat al Consell de Seguretat de les Nacions Unides després de prop de 3 anys de lluita diplomàtica per aconseguir-l'ho. Hores després que els diplomàtics saudites celebressin la fita, el ministre d'Afers Exteriors emetia un comunicat en que anunciaven la renuncia. La notícia arribava setmanes després que la delegació saudita es negués també a parlar davant l'Assemblea General de l'ONU. Tots els anàlisis apuntaven a que allò era una rabieta saudita contra la administració Obama després que aquesta rebutgés bombardejar Síria al setembre i aprovés la proposta russa per solucionar la crisi de l'armament químic a mans d'Assad. No és un secret que al rei Abdu Allah li molesta el posicionament tebi de Washington i la falta d'acció efectiva respecte el conflicte a Síria. El príncep Faisal atacaria endeclaracions al Washington Post les polítiques estatunidenques a Síria qualificant-les de "errònies", "decepcionants" i "digne de lamentació".

Noves aliances internacionals

El príncep Bandar Bin Sultan, cap dels serveis secrets saudites i persona d'enorme influència dins la monarquia pèrsica, va arribar a parlar de "canvi dràstic" de les relacions entre Washington i Riad. De fet Bandar va parlar del trencament del pacte amb la CIA per a l'entrenament de la insurrecció siriana i l'aproximació a nous pactes amb França i Jordània a aquest efecte. Aràbia Saudita està actualment patrocinant també una aproximació estratègica de l'exèrcit egipci cap a Moscou a través del finançament d'un acord per a la venda d'armament rus a Egipte per valor de 2 mil milions dedòlars. Un acord que provocava una històrica visita del general al-Sisi a Putin el passat mes de febrer, i que neguiteja enormement un Washington que veu perillar la seva aliança amb un soci estratègic a la regió mentre també veu com li plouen crítiques continues des de Tel Aviv.

Aquest sembla ser el punt culminant d'una dècada de desavinences marcades pels repetits fracassos diplomàtics saudites a la regió. Des del fracàs del procés de reconciliació palestí i l'auge de Hamàs l'any 2006 a Palestina, al fracàs de l'agenda Hariri i el moviment 14 de març al Líban o la gestió de l'Iraq de postguerra, en què, a ulls saudites, George Bush va cedir el poder a la majoria xiïta en el que és vist com un dels majors reversos estratègics de la monarquia saudita dels darrers temps. Una dècada de fracassos continuats que van culminar el 2011 amb el sorgiment de l'anomenada primavera àrab. La caiguda de Mubàrak va suposar una pèrdua irreparable per als interessos saudites de la mateix manera que ho van ser la caiguda de Saleh a Iemen o Ben Ali a Tunísia. Segons la casa de Saud, les erràtiques aproximacions de Washington a la transició egípcia, amb l’aposta  de l'administració Obama pel pacte entre militars i Germans Musulmans, o les crítiques estatunidenques a la repressió contra les insurreccions populars a Bahrein, tot i que fossin poc contundents, han acabat de posar nerviosa Riad. Aquesta va veure la insurrecció siriana com l'oportunitat de recuperar el terreny perdut després d'una dècada nefasta geopolíticament parlant. Els seus analistes i predicadors van legitimar les protestes que a tot arreu criticaven mentre es finançava i entrenava un sector de la insurgència. Però l'estancament d'aquest procés és una nova pedra a la sabata de la relació entre Riad i Washington.

El darrer i punt culminant del distanciament va ser l''aproximació estatunidenca a Iran, enemic històric del regne saudita. L'anunci dels acords de Ginebra, el passat novembre, va ser la gota que va vessar el got de la frustració saudita vers Barack Obama. Llavors Riad va descobrir que Washington i Teheran portaven negociant vuit mesos a les seves esquenes i a Oman, país membre del Consell de Cooperació del Golf. Riad acusa de nou l'administració Obama de tèbia vers el programa nuclear de Teheran i el que els saudites veuen com a importants concessions en perjudici de les potències del Golf però sobretot se sent dolguda pel fet que les negociacions es portessin en secret, d'esquenes dels diplomàtics saudites. Aquest refredament va provocar diverses visites sorpreses de delegacions estatunidenques a la regió per mirar de calmar el que semblava una bomba a punt d'explotar.

Aràbia Saudita sembla nerviosa. Més enllà de les seves erràtiques decisions, que semblen posar fi a la tradicional política de diplomàcia silenciosa, la seva despesa militar ha experimentat un augment exponencial que la situa com el quart estat que més va invertir en despesa militar el 2013, per sobre del Regne Unit i sols superat pels gegants de Rússia, Xina i els EUA.