dilluns, 19 de març de 2012

Sobre el moviment obrer a Egipte

Article extret del web d'En Lluita

Per Anne Alexander. Just un any després de la caiguda de Mubarak, el panorama del moviment obrer egipci ha canviat dramàticament, i no hi ha cap indici que l'onada de vagues estigui perdent vigor: els nombres oscil·len, però cada mes hi ha una nou esclat d'acció. La vella federació de sindicats controlats per l'estat ha quedat malmesa i debilitada, però no destruïda.

Els nous sindicats independents han crescut molt de pressa i han atret a centenars de milers de treballadors a la seva òrbita. Molts d'aquests sindicats s'han establert en sectors amb poca tradició organitzativa. Tanmateix, el creixement ha estat desigual, i s'ha fet difícil construir una organització més enllà dels llocs de treball que mantingués la seva autoritat en aquests.

El creixement de les organitzacions de treballadors s'entrellaça amb el desenvolupament d'un moviment revolucionari. Les onades de protestes massives al carrer i d'ocupacions ha format una nova generació d'activistes radicals, els objectius principals dels quals han estat els generals en el poder en el Consell Suprem de les Forces Armades, i més recentment, els partits islamistes reformistes que dominen el nou parlament electe. A pesar de la imatge que ofereixen els mitjans occidentals (la d'una elit liberal revoltada), en realitat, el moviment de masses als carrers està compost en gran mesura per joves de classe treballadora i origen humil.

L'11 de febrer, en resposta a la crida per una vaga general que pretenia enderrocar el consell militar, van ser els fills i les filles dels obrers de les fàbriques i dels funcionaris els qui van manifestar-se, amb una participació de milers de persones, en universitats provincials com Helwan i Mansura. Però encara no s'ha igualat els ànims revolucionaris dels llocs de treball amb els dels carrers: malgrat la gran mobilització estudiantil, la resposta a la crida de vaga que van fer els treballadors ha estat molt petita.
Allò que alimenta l'esperança de superar aquesta diferència d'ànims és que, probablement, les grans lluites encara han d'arribar. Les expectatives de canvi de la classe treballadora es fan explícites en les seves demandes de vaga: volen seguretat laboral, salaris suficients per viure dignament, i que s'acabi la corrupció i la tirania dels directius. Els polítics del Partit de la Llibertat i la Justícia dels Germans Musulmans i dels diversos partits salafistes han repetit promeses vagues, dient que aquestes esperances es faran realitat a través del nou parlament.

Poca capacitat de maniobra

D'altra banda, aquests polítics també prometen a l'elit empresarial egípcia, a les institucions financeres globals i als vells aliats del règim de Mubarak a Washington que posaran fi a les vagues. Però el context de crisi econòmica global reduirà força la capacitat de maniobra del nou govern: Egipte potser no ha arribat al nivell de ruïna financera de Grècia, encara, però el deute del país és gairebé del 70% del PIB, i l'agència de qualificació Standard & Poor ja ha rebaixat tres vegades la nota del país en els darrers quatre mesos.

Per entendre com s'està desenvolupant el moviment obrer és imprescindible observar-lo des de dues perspectives. La primera és des de baix, allà on les vagues empenyen la confiança dels treballadors i l'organització en els llocs de treball fins a nivells cada vegada més alts. En alguns sectors, la coordinació entre els llocs de treball comença a crear una organització sòlida i capaç de mobilitzar acció al llarg de sectors industrials sencers. Però també hem de mirar-nos el moviment “des de dalt”, i prendre en consideració de quina manera les accions de l'estat i els partits parlamentaris canvien l'escenari en què es desenvolupen aquestes organitzacions obreres. És especialment important contemplar els nous sindicats independents des de tots dos punts de vista per arribar a entendre els diferents nivells entre ells, sobretot entre el seu nou lideratge, encara en desenvolupament, a nivell nacional i federal, i l'organització als llocs de treball.

El motor de les vagues encara treballa intensament. El nombre de treballadors que han participat en aquesta acció es manté molt alt en comparació amb les xifres pre-revolucionàries. Només al setembre, entre 500.000 i 750.000 treballadors van participar en les vagues, entre les quals n'hi va haver de molt grans i ben coordinades per primera vegada, com per exemple una vaga nacional de professors; també hi va haver una acció coordinada dels treballadors dels autobusos, els de correus i els de les refineries de sucre. Els empleats de l'aeroport van fer vaga a finals de desembre i van demanar una direcció civil, no militar. A finals de febrer una altra onada de grans vagues va paralitzar els serveis d'autobusos per tot el Delta, i desenes de milers de treballadors del Ministeri de Justícia dels tribunals van organitzar una vaga a nivell nacional.

La vella Federació de Sindicats Egipcis (FSE) ha estat un suport clau, durant dècades, per al règim de Mubarak, amb la seva doble tasca de vigilar i contenir el descontentament obrer en els llocs de treball. Ha actuat com un canalitzador que distribuïa subsidis, una gegantina màquina electoral al servei del partit de govern, a través del 50 % d'escons parlamentaris destinats a “treballadors i camperols”. Durant molt de temps, la FSE va atorgar un aire de “suport popular massiu” al règim, fent que els seus membres sortissin al carrer a manifestar-se durant les eleccions o en determinades campanyes.

Les polítiques de privatització del govern egipci d'abans de la revolució van perjudicar la FSE per dues bandes: primer, van fer que perdés centenars de milers d'afiliats, que van anar al sector privat, i després, aquells qui havien restat dins la FSE creien que la federació havia fet molt poca cosa per protegir els seus interessos.

Encara més important és que l'onada de vagues, que va xocar contra l'oposició activa de la FSE, ha donat experiència als treballadors sobre com organitzar-se i reduir encara més la capacitat de la federació per mobilitzar els treballadors. En la revolta contra Mubarak, el lideratge de la FSE era l'última línia de defensa del règim, i va tenir un paper clau en l'organització dels pinxos que van atacar la plaça Tahrir durant la “Batalla del Camell”, i en les crides a “manifestacions massives” a favor de Mubarak. Totes dues temptatives van fracassar, i centenars de milers de treballadors van començar a fer vaga, amb la qual cosa el destí del dictador va quedar segellat.

Un fre a les vagues

La FSE, tanmateix, no es va desintegrar completament, i ara sembla estar fent un paper cada vegada més important en els intents dels Germans Musulmans de frenar l'onada de vagues. A alguns membres prominents dels Germans se'ls van assignar, l'agost de 2011, càrrecs de supervisor executiu a la FSE, com també a alguns funcionaris pro-Mubarak i a un petit nombre de persones d'esquerres i representants dels treballadors. A finals de febrer de 2012, els dos primers grups treballaven en un projecte de llei sobre les llibertats dels sindicats, i van proposar una iniciativa al parlament per “resoldre els problemes dels treballadors” a través de la creació d'un comitè especial que els representés en les negociacions amb els directius.

Alguns sindicats afiliats a la FSE encara tenen força en els llocs de treball, com per exemple el Sindicat de Transport Terrestre (STT), que s'ha vist immers en una competició ferotge amb el nou sindicat independent a l'Agència del Transport Públic d'El Caire. El STT ha tingut un paper clau a l'hora de frustrar els intents de guanyar suport per a la vaga dels autobusos en solidaritat amb la crida a la vaga general de l'11 de febrer.

Un altre canvi important “des de dalt” ha estat el reconeixement parcial dels sindicats independents per part de l'estat. S'ha creat un procés per a registrar de manera legal els sindicats independents, encara que tal cosa contradiu en essència la legislació egípcia vigent, la qual només reconeix els sindicats afiliats a la FSE. Des de la caiguda de Mubarak s'han format dues federacions de sindicats independents. La Federació Egípcia de Sindicats Independents (FESI) afirma que compta amb 1,4 milions de treballadors afiliats. El seu president és Kamal Abu Aita, el dirigent del Sindicat de Recaptadors d'Impostos, el primer sindicat independent que es va formar abans de la revolució. El Congrés Egipci Democràtic del Treball (CEDT), més petit, diu que compta amb 246 sindicats afiliats. Alguns dels seus dirigents estan afiliats a una ONG fundada per l'antic treballador del sector metal·lúrgic Kamal Abbas, que va deixar la FESI l'estiu passat, després d'un conflicte força amarg respecte del paper que es tindria sobre els empleats de l'ONG en els cossos democràtics de presa de decisions de la nova federació.

Els sindicats independents més forts, en general, s'han construït directament a partir de les vagues. El sindicat independent Treballadors de l'Agència del Transport Públic d'El Caire va dirigir quatre vagues entre maig i setembre de 2011, per exemple. Els sindicats independents dels professors van tenir un paper vital en l'organització i el proveïment d'un cert lideratge nacional a la vaga del seu sector, tot i que el nombre de professors que van participar a la vaga era superior al de tots els afiliats dels nous sindicats junts.

D'altra banda, el procés de registre legal per fundar sindicats independents també ha possibilitat la creació de sindicats “sobre el paper” o amb molt pocs afiliats. A més a més, s'ha obert una escletxa a través de la qual pot sorgir una capa de dirigents que defugeixi les pressions immediates del lloc de treball. La burocràcia dels sindicats independents és molt petita i té molt pocs recursos materials i molts menys sindicalistes a temps complet que no pas una sola regió de mida mitjana d'un sindicat britànic com UCU, però tot i així suporta la pressió d'haver d'actuar com a mediador entre els treballadors en vaga i els empresaris. Els mecanismes de què disposen aquests dirigents sindicals per trair les vagues són encara molt reduïts, però les maniobres i els intents per pactar poden augmentar la passivitat i la frustració dels afiliats sindicals en comptes d'enfortir la seva autoconfiança i autoorganització.

Crear arrels en els llocs de treball

Quan parlem de connectar els sindicats independents amb les qüestions polítiques més àmplies que sorgeixen dels enfrontaments amb el poder militar, la desconnexió entre el lideratge dels sindicats independents i els llocs de treball es fa palesa d'una altra manera. Els dirigents dels sindicats independents han donat molt de suport a les demandes de vaga contra el consell militar dels activistes revolucionaris, però no han estat capaços de portar res a terme, a la pràctica.

Això encara és més evident quan considerem la crida a la vaga general de l'11 de febrer, l'aniversari de la caiguda de Mubarak del poder. La crida, que venia dels activistes revolucionaris radicalitzats a través de l'experiència de les manifestacions massives i els xocs al carrer durant el darrer any, mostra que hi ha àmplies capes de gent, més enllà de l'esquerra revolucionària, que considera les vagues com una arma extremadament poderosa. El moviment revolucionari, tanmateix, encara no té unes arrels prou fortes en els llocs de treball com per guanyar el debat per convocar vagues polítiques, sobretot en el marc d'una campanya organitzada contra les vagues per part del consell militar i els Germans Musulmans. Per guanyar aquests debats serà necessari comptar amb una xarxa d'activistes revolucionaris molt més gran, que sigui capaç de començar a crear connexions entre el moviment revolucionari més ampli i les lluites actuals dels treballadors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada