Egipte es plega de nou a l'exèrcit

Ahir Morsi va deixar clar que rebutjava les crides de l'exèrcit i alertava que defensaria la seva legitimitat fins i tot amb la seva sang. Dit i fet 16 persones morien en enfrontaments entre partidaris i detractors del president quan un grup de policies i matons assaltaven les protestes de recolzament a Mursi, tornant a deixar el país a la vora del col·lapse. Avui hauriem de descobeie quin és el full de ruta promés per les Forces Armades i quines conseqüències polítiques ens ha de dur. Malgrat que amb els esdeveniments d'ahir fan que el text necessiti una actualització, aqui va l'escrit publicat a La Directe. 

Article publicat al setmanari La Directa num. 324

L'exèrcit torna a dictar al seu plaer el curs de la transició egípcia. Un any després de cedir el seu poder als Germans Musulmans ha esgotat la seva paciència, torna a l'arena política de la que mai va marxar i exigeix mesures urgents. El passat dilluns les Forces Armades emetien un dur comunicat en que donaven un ultimàtum de 48 hores a les forces polítiques per trobar una solució a la darrera crisi i “satisfer les demandes del poble”. Les Forces Armades asseguraven que no volien prendre de nou el poder ni administrar el país però que no permetrien un augment de la conflictivitat i la divisió. La oposició, eufòrica, interpretava que aquesta era una invitació sense excuses a la dimissió de Mursi. La campanya Tamarrod, que ha liderat les darreres mobilitzacions i afirma haver recollit més de 22 milions de signatures contra el president, consideraven que el comunicat era la culminació de la seva campanya i el redreçament del camí revolucionari. 6 ministres presentaven la dimissió del govern mentre el ministre d'Interior es negava a assistir a les reunions convocades per abordar la crisi. El cos policial, per la seva banda, emetia un comunicat en que mostrava el seu total recolzament a l'ultimàtum militar deixant clara la seva eufòria pel desenvolupament dels esdeveniments.

El passat diumenge, data en la que se celebrava el primer aniversari de Mursi com a president, la convocatòria de Tamarrod i el front del 30 de juny portaven milions de persones a prendre els carrers contra el govern dels Germans Musulmans. Denunciaven, per damunt de tot, les dèries autoritàries del govern, el naufragi econòmic i l'intent de control islamista de les institucions estatals. Fonts militars asseguraven a la BBC que aquestes eren les mobilitzacions més massives de la història i el ministeri d'Interior posava la estratosfèrica xifra de 17 milions de manifestants arreu del país. Entre aquests, un estrany conglomerat de forces revolucionàries però també de partidaris de les forces armades i fins i tot nostàlgics de l'antic règim que arribaven a pintar amb noms prerevolucionaris alguns llocs del centre. Així la estació de metro dels màrtirs tornava a ser batejada pels grafits com a estació Mubàrak mentre els manifestants feien crides a la intervenció de les forces armades. En aquest clima fins i tot Ahmed Shafiq, el darrer primer ministre de Mubàrak que va perdre a les urnes enfront de Mursi, anunciava el seu retorn a Egipte. Ho feia després del seu exili als Emirats Àrabs, on defugia les crides d'una justícia que el reclamava per la investigació de 25 casos pendents de corrupció. Fins i tot membres del cos policial van organitzar marxes en contra del president islamista mentre es negaven a defensar les oficines dels Germans Musulmans atacades pels irats manifestants. 9 persones morien en l'intent d'assaltar la oficina central de la germandat al barri cairota de Moqatam quan partidaris dels islamistes el defensaven amb armes de foc. En total una quinzena de persones perdien la vida arreu del país en els enfrontaments entre partidaris i detractors del president durant la jornada de diumenge. Malgrat tot, el clima de violència va ser molt més contingut del que les previsions apuntaven, quan es parlava d'un imminent esclat de guerra civil al país.

Deu dies abans de les mobilitzacions de la oposició, els partidaris del president feien la seva demostració de força amb mobilitzacions al barri cairota de Madinat Nasr. La mobilització, tot i que massiva gràcies al desplegament d'autobusos vinguts de tot el país, no era capaç d'aglutinar ni de bon tros les espectaculars xifres de la oposició. Per als islamistes, però, aquell era “el millor referèndum possible a Egipte”. Eren paraules pronunciades des de l'escenari per Mohammed el-Beltagi, destacada figura dels Germans Musulmans qui també emplaçava a defensar la legitimitat del president “amb la nostra sang”. Els partidaris del president afirmaven, sense aportar-ne cap prova fefaent, haver recollit també 13 milions de signatures de suport a Morsi, qui pocs dies després pronunciava un incendiari discurs de dues hores i mitja per a retre comptes del seu any de govern. En aquest assenyalava els seus èxits però també amenaçava a tort i a dret a membres de la oposició a qui acusava de ser figures de l'Antic Règim. “Hi ha qui parla en nom de la revolució i no hi té res a veure” afirmava. Davant la escalada de la tensió les forces armades ja alertaven, el 24 de juny, que no permetrien que el país sucumbís al caos i entrés “en un fosc túnel”. Dit i fet, ni 24 hores després de les mobilitzacions contra el president Mursi, l'exèrcit s'expressava taxativament i es tornava a posar al cor del procés de transició.

L'exèrcit es converteix una vegada més en el gran vencedor. En un any els carrers han passat de reclamar la caiguda del govern militar a pràcticament demanar-ne el seu retorn. Carregat d'amnèsia històrica, almenys una part del carrer sembla llençar-se de nou amb entusiasme als braços d'unes Forces Armades que ens els seus 18 mesos de govern transicional van destacar per un govern erràtic que va acabar de col·lapsar la economia i va dirigir la repressió contra les mobilitzacions revolucionaries. Més de 12 mil civils van ser jutjats en tribunals castrenses i centenars d'activistes van resultar mort per l'assalt a les manifestacions. L'exèrcit torna a presentar-se a ulls de molts com el salvador nacional i segueix dirigint els fils d'una transició que ha marcat de principi a final. En dos anys i mig la revolució egípcia veu com dos cops d'estat suaus, amb la escenificació castrense mínima, han posat en escac dos presidents assetjats per la ira popular. Egipte es torna a trobar amb un escenari força similar al de febrer de 2011, quan es produïa la dimissió de Hosni Mubàrak, però aquest cop amb les cartes invertides. Llavors els grans derrotats polítics eren les forces polítiques i socials de l'antic règim, encapçalades pel cos policial, que avui es veuen reforçades per l'aïllament dels islamistes Germans Musulmans, qui eren vistos el febrer de 2011 com un dels cavalls guanyadors de la transició política en curs. Llavors es va forjar el gran pacte de la transició entre islamistes i militars que, de confirmar-se les previsions, podria quedar en paper mullat.

Les desavinences entre militars i islamistes s'han fet evidents en comptades ocasions. Uns i altres han anat plegats en els moments claus del procés, incloent les dues reformes constitucionals i el traspàs de poder. Sempre amb el vist-i-plau de la Casa Blanca, principal finançadora de les Forces Armades egípcies amb 1300 milions de dòlars d'ajuda anual directa i no monitoritzada. Les friccions entre els dos fronts només es van fer evidents durant la precampanya de les presidencials i quan els militars van intentar imposar mandats supraconstitucionals que, de totes formes, serien finalment inclosos en la constitució aprovada el passat desembre. Però el desgast de la popularitat de la germandat, agreujat per la desesperant situació econòmica i marcat per un mandat poc integrador, semblen haver passat factura a la històrica formació islamista que podria tenir els seus ansiats dies al poder comptats.

Els escenaris possibles ara son múltiples. Mentre la oposició segueix demanant eleccions anticipades i planteja la formació d'un govern de transició, l'exèrcit afirma no voler tornar al poder. Malgrat tot no es descarta que pugui col·locar un govern titella i seguir movent els fils des de l'ombra o fins i tot que els Estats Units puguin donar llum verda a una versió egípcia de l'escenari pakistaní mentre busca el Musharraf egipci. El que no sembla clar és que les forces islamistes abandonin el poder sense plantar cara. Exposen la “legitimitat del president” assolida a les urnes, parlen de cop d'estat inacceptable i demanen més temps per assolir el canvi. Per això enviaven de nou els seus partidaris al carrer. De fet el gabinet de presidència afirmava, poques hores després del comunicat militar, que no entenia que aquest l'emplacés a dimitir i que el redactat era ambigu i donava lloc a la confusió. Per això emprenia la seva pròpia interpretació de la invitació militar i encomanava les seves pròpies mesures per a la reconciliació nacional tot assegurant que no permetria cap pas enrere.

Però la germandat es troba cada cop més clarament aïllada i amb un país cada cop més ingovernable. Les institucions estatals, que els islamistes han intentat cooptar, estan rebel·lades contra Mursi. Fins i tot la dicotomia islamistes-seculars sembla haver-se trencat. Les forces salafistes del Nour, que van ser segona força política a les legislatives de 2011, han mostrat el seu recolzament a les protestes, que han qualificat de “legitimes” per la “majoritària indignació popular” mentre recolzaven la formació d'un govern de coalició. Els intents de la germandat d'apropar-se a l'antic règim, emetent la llei de conciliació amb les figures corruptes i permetent que una quinzena de ex-ministres i figures de l'antic règim hagin vist com les seves sentències judicials eren revocades i els seus judicis forçats a repetir-se, semblen haver fracassat. Els Germans Musulmans semblen condemnats a caure mentre Egipte es plega, una vegada més, a l'exèrcit.