Article publicat al setmanari El Triangle:
Mohamed
Mursi es convertia l'estiu de l'any passat no només en el primer
president civil de la història d'Egipte, posant fi a una llarga
llista de monarques i militars al poder. Era també el primer cop que
un Germà Musulmà trepitjava el palau presidencial del país més
poblat del món àrab. Ho feia més de 8 dècades després que Hasaan
el-Banna creés a Suez la històrica organització islamista, estesa
a desenes de països musulmans com un proto-estat i almenys de forma
aparent com un dels principals grups d'oposició als règims al
poder.
Si una cosa
ha marcat la onada revolucionària dels països àrabs dos anys
després que engegués a caminar, és l'augment de la influència
dels Germans Musulmans com a nova potència política regional. A
Tunísia seria la branca local de la germandat, Al-Nahda, liderada
per Rashid el-Ghannouchi, la que prendria el poder mentre al Marroc
seria Justícia i Desenvolupament la que posaria un peu i mig al
govern. La formació també ha guanyat pes polític a llocs com
Kuwait o Líbia, mantenen el pols amb el rei Abdallah a Jordània i a
Síria la lluita de poder dins de la dividida oposició no posa ombra
a l'important pes que els Germans Musulmans hi estan jugant.
La por
a que l'ascens de la germandat sacsegi les monarquies del Golf ha
provocat la persecució gairebé malaltissa de les autoritats locals,
especialment als Emirats Àrabs. Durant
el 2012 la policia emiratí va detenir més de 60 persones acusades
de formar part de cèdules locals dels Germans Musulmans i de crear
fins i tot una branca armada. A primers d'any la policia detenia 11
egipcis més acusats de formar una cèdula secreta vinculada a la
germandat acusada de recollir informació militar confidencial. El
cap de policia de Dubai és un dels més actius opositors de la
germandat. Els defineix com “una colla de pecadors el final dels
quals és a prop” mentre afirma que la revolució egípcia va ser
finançada per Iran.
El
creixement del pes polític dels Germans Musulmans ha provocat també
un important canvi en el cas palestí. Hamás, branca palestina del
grup islamista, sembla que ha deixat de veure's acorralada. Això ha
afavorit un fins fa poc impensable procés de reconciliació amb
Fatah i la seva històrica adhesió a la Organització d'Alliberament
Palestina (OAP). Hamàs fins i tot ha posat sobre la taula,
tímidament, arribar a plantejar la opció dels dos estats i ha fet
gestos d'aproximament a Mahmoud Abbas inversemblants mesos enrere. El
triumvirat format per Egipte, Turquia i sobretot Qatar semblen estar
tutelant aquests gestos. Fins i tot Khaled Meshal, director de
l'oficina política de Hamàs, ha canviat la seva residència de
Damasc per Doha, capital de Qatar. Un canvi molt més que simbòlic.
I és
que el procés de creixement dels Germans Musulmans està clarament
apadrinat pel petit emirat pèrsic. Qatar, un
país sense influència històrica, però amb la segona renda per
capita més elevada del planeta, s'ha convertit en els darrers anys
en un actor essencial de l'escaquer del Pròxim Orient i un dels
grans triomfadors, a dia d'avui, d'aquesta primavera àrab. Ho
certifica el seu paper cada cop més destacat en la pressa de
decisions de la Lliga Àrab. Una influència guanyada a través d'una
brillant feina diplomàtica abanderada públicament per la plataforma
televisiva d'Al Jazeera, cada cop més acusada de control informatiu,
o els innovadors projectes artístics, científics o esportius com la
Qatar Foundation o la organització del mundial de futbol el 2022.
Qatar ha promès inversions a Egipte o Tunísia que
semblen voler assegurar que el projecte dels Germans Musulmans no
fracassi. Més de 20 mil milions de dòlars en ajudes i inversions a
Egipte des que Mursi és el president, i mil milions més de préstec
a Tunísia, sense tenir en compte l'inici de diversos projectes
inversors al país nord-africà o les tropes militars enviades per a
fer caure Gaddafi a Líbia.
“Els
catarís veuen la germandat com un vehicle transmissor per expandir
la seva influència a la zona” afirmava recentment l'analista
polític Ghaneim Nusebieh. Qatar veu en la formació islamista el
millor aliat per a plantar cara geoestratègica a la intocable Aràbia
Saudita, qui veu com una amenaça l'ascens d'un corrent islamista com
els Germans Musulmans que pot posar en perill la supremacia
wahabo-saudita en el món sunnita.
REEQUILIBRI DE PODERS
D'aquesta forma l'ascens d'aquestes formacions
islamistes, més enllà del mediatitzat ús polític del discurs
religiós, no busca més que reafirmar un petit reequilibri de poders
a la zona. Però sense tocar els grans aliats. Qatar, seu de la base
militar estatunidenca més important de la regió, segueix sent un
bon amic de la Casa Blanca. També ho intenten ser els Germans
Musulmans egipcis o tunisencs, encapçalats per homes de negocis amb
visió economia liberal. Khairat Shater, autèntic poder a l'ombra
dels Germans Musulmans egipcis, no ha estalviat en apropar-se a
occident a calmar les veus temeroses per l'ascens islamista.
Contràriament al que es podia suposar aquests no han parat de
reafirmar per activa i per passiva que respectaran tots els pactes
internacionals, inclosos els controvertits acords de pau amb l'estat
d'Israel. Mursi va arribar fins i tot a adreçar-se a Shimon Peres
com a “estimat amic” el passat mes d'octubre mentre tots els
mitjans israelians lloaven el paper del president egipci en la
resolució de la darrera crisi a Gaza. Els Germans Musulmans, lluny
de cancel·lar uns acords que van demonitzar quan eren a la oposició,
ara busquen re-negociar el projecte QIZ per a la normalització
comercial entre els dos països.
Quelcom similar succeeix amb els crèdits demanats a les
institucions internacionals. Demonitzats quan eren a la oposició i
acusats d'ingerència occidental inacceptable, avui els Germans
Musulmans es barallen a Egipte per assolir un préstec de més de
3500 milions d'euros del FMI. Un préstec que ja ha provocat
polítiques que han conduit a la caiguda al buit de la lliura
egípcia, la fi dels subsidi energètic i l'intent fracassat d'una
nova política tributària agressiva pels petits consumidors però
benevolent per a les grans fortunes. De fet el FMI ha promès un
total de 26 mil milions d'euros als països afectats per la primavera
àrab. Destacades figures de la germandat han arribat a afirmar que
les polítiques econòmiques de Mubàrak no eren dolentes i que
l'únic problema del règim era la corrupció. Ras i curt, els
Germans Musulmans busquen ara la conciliació amb les figures
corruptes que van fugir del país durant l'alçament popular
oferint-los la absolució si retornen la meitat de les propietats que
van robar.
L’ESQUERRA SECULAR I L’ANTIC RÈGIM
Però el nou
escenari geopolític encara se segueix sustentat sobre febles
realitats locals. La arribada al poder dels grups islamistes segueix
fonamentant-se sobre una terra lliscant i una realitat canviant
basada en informes diplomàtics que s'han demostrat poc fiables i
l'estratègia de veure quin és l'element menys feble sobre el tauler
de joc.
La
popularitat de les formacions islamistes, un cop aquestes han assolit
el poder, està en clar declivi. Els Germans Musulmans van perdre en
4 mesos més de dos terceres parts dels seus vots en ciutats
considerades feu islamista com la egípcia Alexandria. La popularitat
cau amb una economia al punt del col·lapse i unes polítiques
immobilistes a ulls de la ciutadania. La germandat ha estat acusada
d'intentar controlar l'estat per a instaurar un nou règim col·locant
els seus membres en llocs estratègics de l'estat com la fiscalia
general, l'exèrcit o la direcció dels mitjans.
Però el
clar fracàs de les forces seculars, dividides i sense visió
política definida, sembla condemnar les transicions polítiques a un
estat de complexa i llarga tardor. La pèrdua de popularitat
islamista té el risc de engreixar les files de la abstenció en unes
futures eleccions. Els intents de crear coalicions seculars per
plantar cara a l'ascens islamista no quallen per la poca visió de la
classe política en general, la manca de propostes substancioses en
particular i per la unió cacofònica d'alguns dels seus elements. A
Egipte les forces seculars han hagut d'aliar-se amb figures de
l'antic règim i defensar unions incongruents amb l'esperit
revolucionari. El Front de Salvació Nacional inclou a diverses
figures de l'era Mubàrak, com l'ex-secretari general de la lliga
àrab Amr Moussa, i ha sortit a la defensa de figures de la
judicatura corrupta de Mubàrak.
Probablement
les revolucions van prendre massa d'hora el camí del procés
electoral i partidista, pressionats pel poder militar, el que ha
conduit a la fracturació del moviment revolucionari i l'aflorament
de la complexa pluralitat social dels països en qüestió. La tensió
aflora, com ho demostra el recent assassinat de l'opositor tunisenc
Shokri Belaid que ha provocat la dimissió del govern de Marzouki.
El
carrer, per la seva banda, viu una altra realitat. Esgotat per un
procés que s'allarga en el temps, afegint noves morts al toll de
sang, la indignació pel camí gairebé involucionista porta a
periòdics enfrontaments. A Egipte aquests son amb les forces de
seguretat, la brutalitat de la qual va ser un dels motius de
l'alçament popular. Però dos anys després encara no hi ha cap
oficial de policia condemnat per la mort de 846 manifestants durant
els primers fets de la revolució. Dels 35 judicis, tant sols 26 han
acabat i 21 d'ells ho han fet en absolució contra els oficials. Les
5 sentencies restants han estat o suspeses o jutjades in
absentia, és a dir sense la presència
d'un acusat que, per tant, no complirà condemna. En la majoria de
casos s'ha denunciat la manipulació deliberada de proves per part
policial com una de les claus per a aquestes sentències mentre la
majoria d'oficials no han deixat el servei durant tot el procés
judicial, denunciant-se l'assetjament a uns familiars de les víctimes
que encara ploren les seves morts sense trobar cap mena de consol. 2
anys després.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada