La revolució continua

Article publicat al diare El Punt-Avui:

La nit del 24 de gener plovia al Caire. “No és pluja –afirmava un revolucionari–, és la sang dels màrtirs que ens saluden des del cel perquè arriba un altre 25 de gener”. Una jornada que marca el primer aniversari de l'alçament popular que va aconseguir deposar el dictador Hosni Mubàrak. Una jornada que arribava marcada per l'històric anunci del mariscal Tantawy, hores abans, de posar fi al govern de la llei d'emergència i que es produïa dos dies després de la inauguració d'un parlament per primer cop allunyat del ferri control del Partit Democràtic Nacional. Dos passos que podien haver refrenat l'ímpetu revolucionari reclamat en els darrers dies a les xarxes socials, on s'exigia completar les demandes d'ara fa un any. Però si el dubte que planava als carrers en els darrers dies era si el 25 de gener seria una festa, com demanaven els militars i les forces islamistes, o una altra revolució, com demanaven els joves i les forces liberals, la resposta del carrer va ser un altre cop massiva.

Egipte va viure, contra tot pronòstic, les mobilitzacions més massives de la seva història moderna, superant fins i tot les que ara fa un any van posar fi a 30 anys de govern de Hosni Mubàrak. Les línies de telèfon tornaven a deixar de funcionar al centre del Caire un any després. Aquest cop no era, però, per una repressiva apagada de la xarxa, sinó per la sobresaturació de la mateixa. Per travessar un pont de 200 metres algunes persones tardaven més de dues hores, davant l'exasperació dels conductors d'alguns cotxes atrapats inesperadament entre la marea humana. L'ambient, lluny de la festivitat proclamada als quatre vents pels mitjans del règim, era majoritàriament reivindicatiu i propi d'unes mobilitzacions que pretenen posar fi a un poder militar que es perllonga al país des del 1952. Més de divuit ciutats del país van viure manifestacions que tenien majoritàriament l'aprofundiment de la revolució com a principal demanda. I, davant l'absència de les polèmiques forces de seguretat, no es van produir incidents destacats.

“El poble vol fer fora el mariscal”, cridaven les masses en la infinitat de manifestacions que des de diversos punts del Caire feien cap a la històrica plaça Tahrir. Allà els esperaven bàsicament unes forces islamistes que des de la nit anterior miraven de mantenir el control de la plaça. Amb la majoria al Parlament consolidada, la seva era una visita per festejar “la victòria de la revolució”, afirmava Hassan, partidari dels salafistes d'Al-Nur i vingut des de la conservadora província del Faium en un dels múltiples autobusos que estaven ahir aparcats a la façana fluvial del Nil. “No hi ha res a celebrar”, contradeia Mohammed des d'una manifestació que feia cap a la plaça. “Encara no hem assolit totes les demandes que vam fer l'any passat i cal seguir el camí de la revolució fins al final”, afirmava. La massa revolucionària forçava, de fet, que els membres dels Germans Musulmans haguessin d'abandonar la plaça a mitja tarda. Molts activistes portaven les imatges de màrtirs de la revolució. “Fins que no assolim els drets dels nostres germans morts no defallirem”, afirmava la jove Nahla, que portava la imatge de l'activista Mina Daniel, mort l'octubre passat a la fi d'una manifestació. “Volem l'execució de Mubàrak”, interrompia un altre jove amb la bandera egípcia. “No hi ha res que ens permeti confiar en els militars”, cridava Ahmed mentre reclamava la marxa immediata dels militars. “No podem permetre que la futura constitució s'escrigui sota la seva supervisió”, hi afegia. Una de les propostes és que transfereixin el poder al Parlament, a part d'accelerar unes eleccions presidencials que Tantawy ha promès que serien abans de l'estiu. A mitja tarda Periodistes sense Fronteres donava més raons a aquells que creien que el país no ha millorat en aquest any anunciant que Egipte ha caigut 39 posicions en el rànquing de llibertat de premsa. “Els mitjans eren més lliures amb Mubàrak”, interpretava algun mitjà local.