divendres, 25 de novembre de 2011

La plaça Tahrir batega

Reportatge publicat al diari El Punt-Avui:
El jove Ahmed, que encara no ha complert els 17 anys, explica tot orgullós les batalletes dels enfrontaments amb la policia. Tocant-se el casc d'obrer groc que du al cap assegura que es va veure mort quan en una d'aquestes li va caure una caixa de gas just al costat i ho va veure tot blanc. “Creia que ja s'havia acabat tot” assegura abans d'afegir amb un somriure: “però aquí estic”. Veí d'una barriada popular cairota, porta des del passat dijous a la plaça, sense tornar a casa. Assegura que no marxarà fins que “els mentiders dels militars” no abandonin el poder. No sembla tenir les coses tant clares pel que fa al seu futur professional. “Què vols ser de gran?”, pregunto. Posa la mirada al fons i diu que encara és jove per a això.
La plaça Tahrir torna a ser l'epicentre de l'expressió del poder popular. Sense partits; sense divisions. Tant sols les pancartes fan públiques les demandes comunes. Una recorda el cas d'Ahmed Harara, un jove que va perdre un ull el 28 de gener en l'alçament contra Mubarak i que ha estat a punt de perdre l'altre en l'alçament contra el Consell Militar. Els debats espontanis se succeeixen pels racons mentre venedors ambulants miren de fer l'agost venent de tot. Des de bosses de crispetes a banderes egípcies. Somaia i la seva família venen des de l'Alt Egipte. Tenen una parada on venen panotxes, en una altra fan tes i en la tercera hi venen galetes. Els que semblen tenir més èxit son els venedors de màscares per combatre els efectes dels lacrimògens. Alguns es col·loquen als passadissos del metro. Descriuen a ple pulmó, com si fos la campanya publicitària, situacions catastròfiques a la plaça. “Llencen coets!”, crida un. “Protegeixis del gas tòxic prohibit pels americans!” sentencia el seu company. I ho fan tot i que els enfrontaments hagin cessat.
El carrer Mohmed Mahmoud era fins fa poc el front de batalla. Els militars hi han construït un mur i la intermediació de metges i clergues ha fet que alguns manifestants desistissin de trencar la barrera. Un home coix escombra els desperfectes de 5 dies de batalles. Avui es dia de neteja a la plaça, cal engalanar-na per un nou divendres de protestes. Mentrestant les metges i infermeres que fins fa res atenien els ferits, alliberen les fortes tensions acumulades cantant i fent broma.
Alguns recorden als més joves que el gener de 1977 el mateix carrer va ser escenari de forts enfrontaments amb la policia durant la Revolta del pa. Llavors, milers d'egipcis van sortir al carrer contra la decisió, a instàncies del FMI i el BM, de tallar els subsidis als subministres bàsics. “Jo hi era llavors, avui és el meu fill qui està allà” assegura el professor Ahmed Anan. “Els joves són qui estan fent avançar aquest país”, sentencia. A la plaça una llegenda circula. Diversos testimonis asseguren que gent de classe baixa es dirigia a gent amb presència i formació dient-los: “deixeu que siguem els pobres incultes els que ens sacrifiquem ara, per així, després, sigueu els homes amb formació els que construïu el nou país.”

Aquest reportatge és un complement de la notícia "Els militars egipcis demanen perdó pels morts en els xocs"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada