No acostumo a expressar-me directament en els escrits del blog, però faré una excepció motivat en tornar a comprovar com alguns segueixen mirant les coses amb les mateixes ulleres amb que veien les coses abans. I ni una revolució els fa obrir els ulls.
El que ha succeït avui al Tahrir era de preveure.
Alguns mitjans ja han començat a escampar el dimoni etern. L'islamise s'apropa. A donar a entendre que tothom avui a la plaça era salafista i islamista. Alguns bramen ja fantasmes amb capital de Teheran. I tot a l'olla.
Avui, a la plaça hi havia gairebé una trentena de formacions polítiques que convocaven a sortir en manifestació. "També" hi eren els que no són de cap formació. I ho poso entre cometes, perquè al cap i a la fi aquests son la abrumadora majoria, la que ha lluitat realment pels avenços tot i que siguin els tecnòcrates els que s'apunten els tantos.
Us podeu imaginar que a la trentena hi ha des de grups liberals, nasseristes o fins i tot formacions revolucionàries i anticapitalistes. Els islamistes s'hi han juntat tot i que durant la pràctica totalitat del procés revolucionari s'hagin adscrit al costat del Règim,. No només quedant-se sols i fent campanya amb ell a favor de la reforma constitucional sinó que han arribat a afirmar que els que es manifestaven eren vulgars matons. Des dels salafistes (de tot tipus) als Germans Musulmans (que de fet ja havien estat la única formació política que va tenir converses públiques amb el règim Mubarak pocs dies abans que aquest caiés).
Ara, però, canvien curiosament d'estratègia i reclamen la unitat nacional. Forcen un acord i treuen tota la seva artilleria. Que hi és. I amb ells, els grups islamistes, com si anèssin en bloc, canvien de costat de la trinxera. I resulta que aquests que han denunciat per activa i per passiva els manifestants de la plaça Tahrir. Aquells que surten als mitjans demanant als familiars dels màrtirs que aprenguin del perdó als policies que van matar els seus fills. Ara aquells resulta que ocupen aquella plaça de la que abominaven fa res, trenquen el pacte assolit i s'apropien de la legitimitat d'aquell instrument que fins fa poc deien que era inútil.
Alguns asseguren que els grups salafistes son molts i variats. Que hi podia haver infiltrats per esvalotar la situació i que, com és lògic, no es pot posar tots els islamistes al mateix sac. De fet el partit dels Germans Musulmans (que cal recordar que no és un partit polític sinò un moviment amb molts matisos i corrents) ha criticat els eslogans islamistes d'avui. Resulta si més no curiós que això passi a les portes d'una nova reunió entre el règim militar egipci i Hillary Clinton per a seguir el procés electoral. També resulta curiòs que poques hores després un atac militant salafista a la ciutat portuària d'Al Arish provoqués escenes que narrades semblen de película.
Durant anys el règim parlava de grups terroristes islamistes amagats al desert egipci preparats per atacar i aterroritzar el país sencer camí de l'estat islamista. El Poble sabia que els únics atemptats eren perpetuats, però, per cèdules islamistes,completament controlades pel funest ministre d'Interior Habib el Adly. Com l'atemptat de cap d'any en una esglèsia copta d'Alexandria que la Inteligèntsia britància va destapar que havia estat cuinada a les dependències policials per assenyalar Hamàs a Gaza i permetre desviar l'atenció de la tupinada electoral de novembre. Autèntica Doctrina del Shock que diria Klein. Durant dècades una organització no es podia declarar obertament revolucionària o anticapitalista sense sentir el pes a sobre de la repressió del règim. Mentrestant, els oficialment ilegals Germans Musulmans van gaudir durant l'època de Mubarak de fins i tot seus oficials amb cartellet a l'entrada inclòs ia la capital cairota mentre l'entrada de capital saudí al país era un fluxe constant que interessava a tothom. I això que era per la seva suposada amenaça que Occident mantenia cínicament el despotisme al país.
Ara només calia sentir 4 crits polonians a favor d'Osama Bin Laden i l'amenaça islamista ja tornar a planar sobre el país. De moment, en el dia de la unitat nacional, s'ha produit una fractura revolucionària que ja veurem quan triga a tancar-se.
I l'únic sospitòs del delicte sembla portar camisa caqui...
I s'està reunint amb la segona màxima representant dels Estats Units...
El que ha succeït avui al Tahrir era de preveure.
Alguns mitjans ja han començat a escampar el dimoni etern. L'islamise s'apropa. A donar a entendre que tothom avui a la plaça era salafista i islamista. Alguns bramen ja fantasmes amb capital de Teheran. I tot a l'olla.
Avui, a la plaça hi havia gairebé una trentena de formacions polítiques que convocaven a sortir en manifestació. "També" hi eren els que no són de cap formació. I ho poso entre cometes, perquè al cap i a la fi aquests son la abrumadora majoria, la que ha lluitat realment pels avenços tot i que siguin els tecnòcrates els que s'apunten els tantos.
Us podeu imaginar que a la trentena hi ha des de grups liberals, nasseristes o fins i tot formacions revolucionàries i anticapitalistes. Els islamistes s'hi han juntat tot i que durant la pràctica totalitat del procés revolucionari s'hagin adscrit al costat del Règim,. No només quedant-se sols i fent campanya amb ell a favor de la reforma constitucional sinó que han arribat a afirmar que els que es manifestaven eren vulgars matons. Des dels salafistes (de tot tipus) als Germans Musulmans (que de fet ja havien estat la única formació política que va tenir converses públiques amb el règim Mubarak pocs dies abans que aquest caiés).
Ara, però, canvien curiosament d'estratègia i reclamen la unitat nacional. Forcen un acord i treuen tota la seva artilleria. Que hi és. I amb ells, els grups islamistes, com si anèssin en bloc, canvien de costat de la trinxera. I resulta que aquests que han denunciat per activa i per passiva els manifestants de la plaça Tahrir. Aquells que surten als mitjans demanant als familiars dels màrtirs que aprenguin del perdó als policies que van matar els seus fills. Ara aquells resulta que ocupen aquella plaça de la que abominaven fa res, trenquen el pacte assolit i s'apropien de la legitimitat d'aquell instrument que fins fa poc deien que era inútil.
Alguns asseguren que els grups salafistes son molts i variats. Que hi podia haver infiltrats per esvalotar la situació i que, com és lògic, no es pot posar tots els islamistes al mateix sac. De fet el partit dels Germans Musulmans (que cal recordar que no és un partit polític sinò un moviment amb molts matisos i corrents) ha criticat els eslogans islamistes d'avui. Resulta si més no curiós que això passi a les portes d'una nova reunió entre el règim militar egipci i Hillary Clinton per a seguir el procés electoral. També resulta curiòs que poques hores després un atac militant salafista a la ciutat portuària d'Al Arish provoqués escenes que narrades semblen de película.
Durant anys el règim parlava de grups terroristes islamistes amagats al desert egipci preparats per atacar i aterroritzar el país sencer camí de l'estat islamista. El Poble sabia que els únics atemptats eren perpetuats, però, per cèdules islamistes,completament controlades pel funest ministre d'Interior Habib el Adly. Com l'atemptat de cap d'any en una esglèsia copta d'Alexandria que la Inteligèntsia britància va destapar que havia estat cuinada a les dependències policials per assenyalar Hamàs a Gaza i permetre desviar l'atenció de la tupinada electoral de novembre. Autèntica Doctrina del Shock que diria Klein. Durant dècades una organització no es podia declarar obertament revolucionària o anticapitalista sense sentir el pes a sobre de la repressió del règim. Mentrestant, els oficialment ilegals Germans Musulmans van gaudir durant l'època de Mubarak de fins i tot seus oficials amb cartellet a l'entrada inclòs ia la capital cairota mentre l'entrada de capital saudí al país era un fluxe constant que interessava a tothom. I això que era per la seva suposada amenaça que Occident mantenia cínicament el despotisme al país.
Ara només calia sentir 4 crits polonians a favor d'Osama Bin Laden i l'amenaça islamista ja tornar a planar sobre el país. De moment, en el dia de la unitat nacional, s'ha produit una fractura revolucionària que ja veurem quan triga a tancar-se.
I l'únic sospitòs del delicte sembla portar camisa caqui...
I s'està reunint amb la segona màxima representant dels Estats Units...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada