dimecres, 16 de febrer de 2011

Egipte, a peu de carrer


Article d'opinió publicat el passat divendres al setmanari l'Independent de Gràcia. Tot i que en segons quines coses pot semblar desfassat, l'he volgut afegir al bloc. La idea general del mateix segueix sent vàlida, sobretot perquè moltes de les mateixes argumentacions és posible que les tornem a escoltar en breu en aquest procés de Transició que ha iniciat Egipte:
"Egipte ha explotat. Sense que ningú s'ho pensés, ni tant sols els propis egipcis, 24 hores abans d'aquest 25 de gener que passarà a la història. Com el següent divendres 28. El dia en que el poble egipci va demostrar al món sencer que, quan es té determinació i es venç la por, tot és possible. Fins i tot que un poble desarmat (o circumstancialment armat amb pedres) sigui capaç de vèncer una policia d'un milió llarg de membres durant una batalla titànica de més de 5 hores i amb milers, per no dir milions, de bales, pilotes de goma i litres de gas lacrimogen vessats a l'aire d'un Cairo que, quines contradiccions, començava a respirar. A respirar la llibertat que el seu poble ha hagut de reclamar amb màrtirs (300) i amb molta ira. Amb ira per a que els despòtics règims occidentals, aquells que s'autoproclamen defensors de la llibertat i la justícia, els escoltin. Aquells mateixos règims que durant 3 dècades li han rigut al raïs Mubarak les gràcies, l'han nodrit de sacs i sacs de bitllets i també d'armament (un dels principals socis espanyols en aquest sector, per cert) i li han permet fer el que fos amb el poble. Tot per, segons asseguraven, “aturar l'amenaça de l'islamisme polític”.

I ara encara ens tornen a vendre la mateixa història. Que si els Germans Musulmans per aquí, que si els Germans Musulmans per allà. I el pitjor és que molts encara se la compren. Si algú vol saber què passa a Tahrir que no esperi que li ho digui una reportera estrella penjada des del balcó d'un hotel de luxe vomitant comunicats oficials sobre una plaça el nom de la qual és incapaç de pronunciar correctament. Allà, a la tant anomenada però tant poc estudiada Plaça Tahrir, s'hi troba el Poble. Els que no tenen per menjar i els que viuen als barris luxosos; els artistes pedants i els jubilats amb prestacions indignes; els cristians i els musulmans; joves, grans i vells; homes i dones; socialistes i liberals; i també, perquè son una part de la societat, els islamistes. Però no més que això. A la plaça Tahrir ningú fa cas als polítics perquè no és una qüestió política, en el sentit occidental de la paraula, la que s'està reclamant aquí. Per molt que costi d'entendre. Es tracta de Dignitat. De Justícia Social. De ser algú.

I per això qui aposti per un torturador professional o agent doble de la CIA com Omar Soleiman per prendre el camí de la transició a Egipte, que sàpiga que tant sols està seguint el joc d'uns. Que el poble no vol un Soleiman que no representa cap canvi perquè ell és la cara més fosca d'aquest Règim. El Règim no s'acaba amb Mubarak com tampoc el frau i l'espoli del país no acaba en els 70 mil milions de dòlars de la seva fortuna personal. Una bandera fa dies que resa al mig del Midan Tahrir: “Amèrica ja no ens governarà mai més a partir d'avui”. A veure si és veritat."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada