"Ahmed gairebé no pot aguantar que les llàgrimes caiguin per les seves galtes. Agita una bandera egípcia mentre canta un himne patriòtic dels anys de la guerra amb Israel. “Per fi ha marxat!” crida. “S'ha acabat la injustícia, s'ha acabat la corrupció, s'han acabat els dies negres en que vivíem”, afegeix. El seu braç enguixat mostra que porta molts dies lluitant al peu del canó. Les seves llàgrimes sinceres mostren l'explosió d'emocions contingudes durant 18 dies d'una revolta que ha obert els ulls del món sencer. Un Règim que semblava intomnbable, sostingut durant 30 llargs anys per les més importants potències del món, ha caigut per la ferma i perseverant determinació del seu Poble. Una victòria revolucionària, no definitiva encara però enormement simbòlica, ha obert una nova pàgina en la història del Pròxim Orient i del món sencer.
La plaça Tahrir, centre simbòlic d'aquesta revolució, la del 25 de gener com l'han anomenat els seus artífexs, va ser una explosió de sentiments les hores que van seguir el comunicat d'Omar Suleiman. El llavors vicepresident anunciava que Hosni Mubarak deixava el poder en mans de l'exèrcit. L'explosió d'alegria va ser gairebé instantània. El que ni 24 hores abans era un mar de sabates aixecades en mostra de rebuig al darrer comunicat del raïs Mubarak, qui anunciava llavors que no marxava, va canviar totalment. Les sabates es van convertir en banderes nacionals i crits d'alegria. “El poble, ja està, ha tombat el Règim” cridaven les veus extasiades, que també agraïen a la divina providència sota una pluja de focs d'artifici. Cançons patriòtiques, agraïments a mitjans com Al Jazeera i ràpides crides de solidaritat per als propers països en aixecar-se: Algèria, Iemen o Jordània. Un grup de nois joves mostren la seva alegria gràficament: “Per fi ens podrem casar” criden mentre ballen en cercle. Un grup manteja un soldat a la vora al crit de “el poble i l'exèrcit, una sola mà”. La Doaa té 8 anys. Té la bandera d'Egipte pintada a les galtes, jeu a l'espatlla del seu pare. “Hem vingut aquí perquè el meu pare no troba feina” assegura “i perquè no vull fer més classes particulars”. Les classes particulars son una de les grans lloses de l'educació pública al país. Els professors, amb salaris que no arriben als 25 euros mensuals, forcen els alumnes a fer classes innecessàries per a poder completar el seu jornal.
Egipte es va llevar l'endemà amb una nova cara. La jove Nesreen manté que la revolució ha canviat la vida als egipcis. Assegura que en tots els dies de la revolta, dormint al Tahrir, només ha trobat solidaritat i que no ha patit cap mena d'assetjament com solia patir abans de l'inici de les manifestacions. La gent va prendre la consciència, probablement per primer cop en la vida, de ser propietaris d'Egipte i els seus carrers. Milers de persones es van sumar a les brigades populars de neteja i van deixar els carrers del país, normalment plens de brutícia, més nets que mai. Alguns van voler deixar el seu testimoni sobre alguns murs, remodelant els grafits fets en la ràbia de la batalla per la llibertat. D'altres van fer emocionats homenatges als màrtirs d'aquesta revolució, autèntics herois populars. Es calcula que podrien estar al voltant dels 300, la majoria caiguts a mans de la policia en el divendres de ràbia, el dia 28 de gener. Uns quants sostenien diverses portades de diaris al crit de “El Poble ha tombat els mitjans de comunicació”. La majoria de mitjans, en una metamorfosi digna d'anàlisi, han fet un gir de 180 graus en la seva línia editorial sobre la revolta. Els abans que eren uns agitadors amb infiltracions estrangeres han passat a ser herois de la nació en pocs dies. Les revoltes contra els directors dins les editorials han jugat un paper molt important en aquest canvi. De fet, alguns famosos que els primers dies de la revolta havien mostrat el seu suport a Mubarak van intentar apropar-se als revoltats a última hora. És el cas, per exemple, de l'estrella de la música pop Tamer Hosny, qui havia criticat els manifestants mentre defensava “el nostre pare” Mubarak. Uns dies després, en un acte ple d'oportunisme, va intentar sumar-se als manifestants de Tahrir. Aquests no li van perdonar la seva posició original i li van impedir l'accés a la plaça.
Els carrers del Caire, i d'Egipte sencer, van ser una festa continuada per més de 30 hores. La plaça Tahrir, escenari dies abans de cruentes batalles contra els matons del Règim però també de marxes multitudinàries, es va convertir per un moment en un festival. “Un carnaval” segons recordava Maha. Parades de crispetes, de dolços o de banderes del país entre la pluja de focs artificials i música a tot drap. “La revolució no ha acabat” ens recorda Farahat, originari de Mansoura i que porta des dels primers dies acampat a la plaça. “Volem estar segurs que totes aquestes promeses es compleixen” afegeix. Hossam el Hamalawy, un ciberactivista trotskista, és més taxatiu: “aquests son els generals que han estat el pal de paller del Règim durant 30 anys; no ens els creiem”. A ningú se li escapa que el paper de l'exèrcit serà clau en aquesta transició. Tot indica que aquest es troba en una espècie de lluita interna entre una base propera al Poble i una direcció criada en i amb el Règim. De fet la policia militar va desallotjar la plaça per la força el passat diumenge, dos dies després de l'anunci de la marxa de Mubarak. Es va trobar amb l'oposició dels manifestants, que asseguraven que no desmuntarien el campament fins que no es compleixin més demandes dels revoltats. Aquesta actuació va despertar, per moments, vells fantasmes. Testimonis oculars afirmaven haver vist militars gravant la resta de manifestants amb una càmera.
La revolució per la caiguda del raïs ha acabat, però encara continua la que tenia per objectiu la caiguda del tot el Règim i de la llei d'emergència i per la construcció d'un nou país. Desenes de fàbriques i empreses s'han declarat en vaga contra la corrupció de les seves direccions. A Suez, un dels nuclis més actius de la revolució i on la repressió policial va provocar un gran nombre de morts, la ciutat s'ha parat reclamant la caiguda immediata d'un governador a qui no pensen perdonar la sang vessada. Fins i tot membres de la policia, tot i la seva popularitat sota mínims, estan reclamant augments salarials i alguns demanen la persecució judicial de l'anterior ministre d'Interior, Habib el Adly. El camí cap a la plena llibertat del poble egipci no ha fet més que començar.
Lluites obreres que passen desapercebudes
Quan l'arena del Tahrir semblava esgotada va aparèixer un nou escenari de lluita que es va mostrar completament decisiu per a la caiguda del rais. Passat gairebé com desapercebut pels mitjans occidentals, la lluita obrera va suposar la darrera rematada a un Règim que s'aferrava amb força al seu lloc. Després d'una de la probablement més multitudinària marxa des de l'inici de la revolució, el dia 8 de febrer, un ja feble Règim va intentar calmar la situació prometent augments salarials als funcionaris. De poc va servir. El país sencer, com per combustió espontània, es va declarar en una, a la pràctica, vaga general per la caiguda del Règim i la corrupció. Centenars de protestes obreres es van estendre pel país en els sectors més variats, sent especialment importants els que implicaven el canal de Suez, el gas o la indústria petroliera, sectors claus de l'economia juntament amb un turisme que la pròpia revolució ja havia aturat. També va resultar significativa l'aturada a 5 fàbriques d'armament a Helwan, la mobilització massiva de Mahala o la solidaritat a les universitats, en que professors i alumnes van fer marxes conjuntes cap a la plaça Tahrir. Especialment important va ser la mobilització del Transport Públic al Caire, els quals es van declarar en vaga i es van començar a moure per a proclamar un sindicat lliure allunyat de l'oficial Sindicat Vertical. Els mitjans de comunicació van viure, també, enceses revoltes a les seves redaccions contra les línies editorials i es van constituir comitès per derogar el president del sindicat, nomenat després d'unes fraudulentes eleccions l'any anterior. És per tot plegat que alguns van cridar ben clar que “els treballadors d'Egipte fan caure el Règim de la corrupció i les privatitzacions”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada