Ressonen tambors de guerra al riu Nil

Article publicat al setmanari Directa núm. 210:
"Anwar el Sadat, quan encara era president d'Egipte i havia firmat els acords de pau de Camp David amb Israel, va assegurar que l'únic que portaria el país a un nou conflicte armat seria l'aigua. 30 anys després les seves paraules comencen a sonar a fatídica premonició. L'aigua del Nil, el riu més llarg del planeta, està portant els països de la seva conca a un conflicte diplomàtic de conseqüències encara difícils de preveure. El passat mes de maig Etiòpia, Uganda, Tanzània, Kenya i Ruanda van signar l'anomenat Acord Marc de Cooperació per l'aigua del Nil per a una nova distribució d'aquesta. Burundi i la RD del Congo hi van donar suport tot i no haver-la signat encara, mentre que Sudan i Egipte s'hi van oposar fermament. Aquests acords son fruit de dècades de negociacions frustrades finançades pel Banc Mundial i llargament criticades per organitzacions socials dels països implicats per l'enorme secretisme que les envoltaven.

L'acord actual pretén revocar l'anterior tractat colonial de 1929 en que el Regne Unit havia donat plens poders i dret de vet a Egipte sobre qualsevol projecte hídric al riu Nil. Un segon acord bilateral entre Egipte i Sudan, l'any 59, va reforçar el control gairebé monopolístic del Caire sobre el riu. Uns acords que la resta de països porten anys denunciant com a injustos ja que no els tenien en compte. Egipte i Sudan controlen el 88% del cabal del riu, uns 84 mil milions de metres cúbics,malgrat que aquest avarca 8 països més. Uganda havia arribat a demanar l'any 2002 compensacions econòmiques a Egipte pels acords ja que, asseguraven, havien permès el desenvolupament econòmic del país a expenses de la resta de països del Nil.

Des del Caire es va declarar ràpidament l'assumpte com un tema de seguretat nacional i va reivindicar els seus drets històrics sobre el riu. Els ministres d'afers legals i el de recursos hídrics egipcis van urgir Mubarak a actuar i, fins i tot, encetar un conflicte armat, extrem que no es va arribar a concretar. Malgrat alguns intents de reconduir diplomàticament la situació en els darrers mesos, aquests han fracassat a dia d'avui. Miles Zenawi, primer ministre d'Etiòpia, amenaçava fa unes setmanes Egipte de “no poder guanyar una guerra sobre l'aigua al Nil” i els acusava d'intentar desestabilitzar internament el seu país donant suport a petits grups rebels, cosa que va ser ràpidament negada des del Caire. Uganda també ha denunciat públicament témer un atac egipci imminent.

El pols més important es troba entre Adis Ababa i el Caire. No obstant 2/3 parts del cabal del riu surt de la font del Nil Blanc, en terra etíop. És per això que aquest país, amb greus problemes de sobre-població i fam i amb un dels índexs de creixement demogràfic més grans del continent, ha construït 5 preses en la darrera dècada i actualment ha iniciat la construcció d'una central hidroelèctrica per valor de 1400 milions de dòlars. Egipte, amb una demografia en constant augment i una economia totalment dependent de l'aigua del Nil (1/3 de la població activa treballa al sector agrari) està preocupada pels efectes que aquestes preses li poden suposar. Des d'Egipte s'assegura que rere els interessos etíops sobre el Nil es troba Israel, qui té en Addis Ababa un dels seus històrics aliats africans i en l'aigua una de les seves més importants preocupacions. Israel hauria donat 7 mil milions de dòlars a Etiòpia, així com 500 milions a Kenya en els darrers temps per a la consecució d'aquests projectes. La conspiració sionista va prendre cos el passat mes de juny, quan es va filtrar a la premsa egípcia un memorandum confidencial en que s'assegurava que Tel Aviv oferia un acord a Mubarak per l'aigua. En aquest Israel suposadament ajudaria a acabar l'etern projecte del Canal de Gongli al sud del Sudan (un projecte amb dècades d'existència però sempre parat pels conflictes armats a la zona) a canvi d'un accés barat a l'aigua. L'acord garantiria entre 10 i 15 mil milions de metres cúbics d'aigua a Sudan i Egipte, mentre Israel compraria aigua al preu de 0,1$ per metre cúbic. Això confirmaria les tesis de que Israel es trobaria rere el nou Marc de Cooperació però, a la vegada, justificaria el nerviosisme egipci. Tal i com ha comprovat recentment Wikileaks, l'actual procés secessionista al sud del Sudan també preocupa el Règim Mubarak. Aquest afegiria un nou estat al tauler d'aquest conflicte i deixaria en paper mullat aquest hipotètic acord amb Tel Aviv. Cal tenir en compte que el Moviment Popular d'Alliberament del Sudan que impulsa el procés secessionista i el referèndum del proper mes de gener, ha estat històricament recolzat per alguns dels països que acaben de firmar el controvertit acord.



Es calcula que 160 milions de persones viuen a la conca del riu i que 300 milions ho fan als 10 països que comparteixen les seves aigües. Es calcula que en els propers 25 anys aquestes xifres es doblin, sense tenir en compte l'augment de la demanda d'aigua per al desenvolupament industrial i agrícola de la zona i els possibles efectes que un canvi climàtic puguin tenir en l'ús dels recursos hídrics del Nil. Segons dades recents de les Nacions Unides els problemes d'accés a l'aigua a la zona son greus. En una classificació sobre la disponibilitat d'aigua per persona, de 180 països llistats Kenya ocupa el lloc 154, Uganda el 115 i Etiòpia el 137, mentre que Egipte i Sudan es troben als llocs 156 i 129, respectivament. Tant el genocidi ruandés, als 90, com el conflicte armat al Darfur sudanés, també van estar parcialment relacionats amb l'ús i control de l'aigua. Es considera que els conflictes sobre l'aigua aniran en augment en els propers anys. Iraq, Síria i Turquia es barallen actualment pel control del Tigris i l'Eufrates així com un altre focus de conflicte es troba pel control del mar d'Aral, al centre d'Àsia.