dimecres, 5 de maig de 2010

En lluita per un salari mínim

ArticlePublicat al setmanari de contrainformació Directa num. 82 del 05 de maig

La lluita per un salari mínim ha marcat les mobilitzacions laborals del dia del treballador a Egipte. Tot i que el primer de maig es van viure mobilitzacions la convocatòria més important va tenir lloc el dia 2, després d'una crida a través d'internet que va utilitzar com a imatge artistes, cineastes i bloggers destacats. “Volem passar el límit de la pobresa” va ser un dels lemes de la mateixa. La mobilització, un redit d'una ja convocada el passat 3 d'abril, reclamava l'augment del salari mínim, el qual resta immòbil en les 35 lliures mensuals (4,69€) des de 1984. Els convocants demanaven l'aplicació de la llei unificada del treball publicada l'abril del 2003 i que a dia d'avui encara no s'ha executat. Aquesta anunciava la necessitat de crear un consell nacional de salaris, sota la direcció del Ministre de Planificació, responsable d'establir un salari mínim a nivell nacional tenint en compte el cost de la vida. Un mínim que els manifestants reclamen que es fixi en 1200 lliures per mes (160€ aprox).



La convocatòria es produeix quan la polseguera per les anteriors mobilitzacions encara no ha decaigut. A part de la ja esmentada convocatòria del 3 d'abril, el passat dia 6 se celebrava una nova mobilització per commemorar l'aniversari de les històriques mobilitzacions de 2008 que van tenir el seu epicentre a la ciutat obrera de Mahalla el Kubra i que van donar un simbòlic tret de sortida a la present onada combativa a Egipte. La mobilització d'enguany, com sol ser habitual, va ser reprimida per la policia, que va atacar els manifestants i va detenir més de 90 activistes. 7 dies després una manifestació per denunciar el succeït també va acabar amb durs enfrontaments. Això va provocar un fort debat dins els cercles polítics, a partir de les demandes dels grups polítics d'oposició.
El clima es va escalfar quan en plena discussió parlamentària sobre els incidents del 6 d'abril, Hassan Nash'at el-Qassas, diputat del governamental PDN, va
reclamar a la policia l'ús d'armes de foc per aturar els manifestants enlloc de les tradicionals mànegues d'aigua. “S'ho mereixen”, va argumentar abans de recordar que “van en contra de la llei”. Cal recordar que el dret a manifestació és un del molts que son negats als egipcis des que s'apliqués el 1981 la Llei d'Emergència, encara vigent a dia d'avui. Unes setmanes després de l'incident, en plena marea reclamant la seva destitució, el parlamentari va demanar “excuses al poble d'Egipte” a través d'una entrevista a l'oficialista El Ahram en que assegurava les seves paraules havien estat malinterpretades.


Malgrat això les lluites laborals no han parat d'augmentar al país. El mes de març, segons assegura la organització Fills de la Terra, va veure 54 mobilitzacions laborals en un període en que van morir 6 treballadors i 55 més es van ferir greument per les males condicions de seguretat. Les mobilitzacions floreixen al país dia rere dia i augmenten la seva presència visual al carrer en un espiral que fins i tot es fa difícil d'obviar pels mitjans del règim. La mobilització dels treballadors del cotó de Tanta, la qual s'ha convertit en una de les vagues obreres més llargues de la història del país ha servit d'exemple per a moltes mobilitzacions laborals al país. La seva lluita s'inicia el 2005 amb la privatització de l'empresa, venuda a un inversor saudí que acabaria fugint del país a finals del 2008 després que les primeres mobilitzacions de treballadors provessin de frenar la venda i tancament de la fàbrica. La lluita ha portat a plantejar un dur debat sobre la nacionalització de les empreses i les lluites laborals i van arribar a obrir momentàniament el debat de l'autogestió obrera al país. Els treballadors van acampar quasi un mes sencer davant de la seu del Consell de Ministres, iniciant una onada de plantades imitada per altres treballadors a la vorera ministerial que l'han dut a ser rebatejat com la “Vorera del Poble”. Al darrera d'aquestes mobilitzacions es troba també la lluita per assolir sindicats lliures. Actualment el sistema sindical egipci ve regit pel sindicalisme vertical representat per la Federació Egípcia de Sindicats, completament controlada pel Règim. La creació ara fa un any del primer sindicat lliure en 50 anys al país, el dels recaptadors d'impostos després d'una dura i llarga lluita, va donar una alenada d'esperança als treballadors.

Aquestes mobilitzacions s'engloben dins un ambient d'agitació política i social en augment al país des que l'anterior president de l'Agència Internacional per a la Energia Nuclear, Mohammed El Baradei, tornés al país anunciant la seva voluntat de participar en les eleccions presidencials del proper any. Malgrat que el blindatge polític en el que viu el clan Mubarak impossibiliti una candidatura del diplomàtic, un gran nombre de veus polítiques i socials s'han aixecat reclamant un canvi de la constitució que permeti la lluita electoral. Baradei va ser rebut com un heroi a l'aeroport i un clima d'optimisme pel canvi es va desfermar al país. El Baradei ja s'ha reunit amb gairebé totes les forces d'oposició, inclosos els treballadors, buscant aliances de cara a una hipotètica carrera electoral. El mateix Baradei va saludar els treballadors d'Egipte (per contra del president Mubarak, que no va fer cap compareixença pública donat el seu delicat estat de salut) amb un comunicat reconeixent la importància de les lluites laborals i assegurant que el canvi només és possible si totes les forces van juntes. A ningú se li escapa que durant 12 anys l'egipci ha dirigit una institució molt propera a la Casa Blanca i al sionisme. L'esquerra ha analitzat la il·lusió desfermada com una prova més de la desesperació del poble egipci pel canvi i, tot i alertar del perill de donar un suport cec al candidat, admet la possibilitat que la candidatura suposa per acabar amb el monopoli del Règim Mubarak i la seva successió. Alguns diputats de l'esquerra, com el president del nasserista Karama, encara no han desestimat la opció de participar en la carrera electoral. És per això que l'esquerra ha pres aquestes mobilitzacions polítiques i laborals com una oportunitat de mostrar la seva força política al país i pressionar Baradei per incloure punts de l'esquerra dins un hipotètic programa electoral que encara no ha sortit a la llum.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada