La crisi del gas butà explota a Egipte

Publicat al setmanari de contrainformació Directa num. 73 del 24 de febrer

El passat 3 de febrer va esclatar a diverses províncies d'Egipte l'anomenada crisi del gas butà. Seriosos aldarulls van escampar-se en un gran nombre de poblacions arran del subministre de bombones subvencionades per l'Estat. A part dels diversos ferits en baralles per aconseguir les bombones; un subministrador del barri d'Imbaba, a la província de Guiza, va resultar mort quan un home va intentar saquejar desesperat la seva furgoneta. D'altra banda, es va encendre un camió amb 36 bombones a Ismailiya arran de l'explosió de 4 de les que transportava. Però el motiu d'aquesta crisi, no va ser la subvenció del govern sinó l'augment sobtat dels preus gràcies a la liberalització del mercat. De les 5-10 lliures egípcies habituals d'una bombona, en poques hores aquesta va arribar a les 30, provocant enfrontaments als carrers i l'escalada del mercat negre. En els dies successius la bombona va arribar a assolir les 80 lliures en alguna província.

Tot i que el govern ràpidament va argumentar que el mal temps havia impedit el subministrament de bombones en un moment d'alta demanda i que molts denuncien una deficient estratègia de lluita contra el mercat negre, sembla que d'altres motius estarien darrera de la crisi. Segons asseguren diversos empresaris, les indústries haurien començat a optar per canviar el consum de dièsel pel del gas butà, que és fins a 3 vegades més barat. L'Autoritat per al Desenvolupament Industrial ja havia alertat el passat mes d'octubre d'aquestes possibles pujades. Al darrera s'hi trobarien algunes de les polítiques neoliberals aplicades pel règim Mubarak des de fa dècades sota l'estela dels Estats Units. Des del 2006 el Règim ha anat aplicant conseqüents retallades pel que fa als subsidis de la indústria energètica. Tot i que en un principi es parlava del 2012, el ministre de finances Bouthros Ghali va posar el 2014 com la data en que s'haurien de posar fi, per complet, a les ajudes. Unes retallades que no inclourien el butà, però que n'han afectat de retruc el preu. Tant sols les pors de pressions socials, agreujades per la crisi econòmica, semblen posar fre a les voluntats d'acabar amb les ajudes per part del Règim. Aquest s'entesta en anunciar que les ajudes només beneficien els rics i aquestes han estat publicitades pel Govern com “reestructuracions” per tal de no enervar una població el 43% de la qual viu amb menys de 2$ per dia.

Moltes veus han recordat que la situació és especialment greu en haver succeït en un país productor i exportador d'energia com és Egipte. Segons alguns informes, les reserves de gas natural podrien subministrar energia al país pels propers 30 anys. Molts egipcis van aprofitar la crisi per recordar al govern els pactes amb Israel derivats dels acords de Camp David de 1979, que permeten a Israel aconseguir gas natural egipci per sota dels preus de mercat, cosa a la que molts egipcis no podien accedir durant la crisi. Precisament l'estat sionista estaria actualment establint conversacions amb Egipte per construir centrals solars a la península del Sinaí, un projecte darrere del que també hi ha el Banc Mundial, que acaba de donar 5 mil milions de dòlars al Règim Mubarak per la promoció d'aquesta energia renovable.

Tensió social

Malgrat que la situació sembla haver-se normalitzat en els darrers dies, la crisi ha portat a la memòria els episodis viscuts el 2008 amb l'anomenada crisi del pa, quan desenes de ciutadans van morir a les cues dels forns barallant-se pel pa subvencionat. Quelcom que demostra que la situació social del país penja d'un fil. Des del passat 8 de febrer 400 treballadors de l'Empresa Tanta pel Cotó i el Lli, en representació de 1000 treballadors de la companyia, duen a terme una protesta davant la Presidència del Consell de Ministres a El Caire. Els vaguistes dormen a les portes de l'edifici oficial, visibilitzant una lluita que s'ha convertit en bandera de les lluites laborals a Egipte en els darrers mesos. Els treballadors en vaga denuncien l'incompliment reiterat dels acords assolits prèviament amb la direcció saudita i reclamen la readmissió dels líders sindicals acomiadats. El passat 19 de febrer van declinar la darrera proposta del ministre, a qui acusen de mentir. Aquest els prometia cobrar els sous de gener i febrer, però no els assegurava tornar als seus llocs de treball després que l'inversor hagi anunciat la seva intenció de tancar l'empresa. El conflicte es remunta al mes de maig passat, quan es van iniciar mobilitzacions per l'incompliment, per part de l'inversor saudí, dels augments salarials promesos. Els treballadors també reclamaven la renacionalització de l'empresa, privatitzada l'any 2005 a preu de saldo, i van arribar a obrir el debat sobre l'autogestió obrera en els cercles sindicals egipcis. Diversos conflictes van aparèixer durant aquest temps, incloent baralles entre vaguistes i forces de seguretat o la sospitosa crema de la nau industrial on es produïa la vaga i de la que els treballadors en responsabilitzen la patronal. Malgrat que el passat novembre es va anunciar un acord per posar fi a la vaga, aquesta es va reprendre el desembre després de produir-se un nou acomiadament del president del Comitè Sindical sota l'acusació d'incitació a la vaga.

A part del cas de Tanta, segons informes laborals recents, durant la segona meitat de gener es van registrar fins a 59 protestes laborals en 55 llocs de treball diferent arreu d'Egipte, involucrant al voltant de 10 mil treballadors. Entre elles destaquen els 700 treballadors en vaga de la companyia de telefonia de Helwan per la manca de pagaments o els 6000 pertanyents a l'autoritat pública del transport d'Alexandria. En paral·lel a aquests episodis, Egipte ha anunciat, de sotamà, la pròrroga per enèsima vegada de la Situació d'Estat d'Emergència que regeix el país des de 1981. Aquest règim d'excepció, aplicat després de la mort per assassinat de l'anterior president Sadat, és el que regeix un país just abans de l'Estat d'Excepció i permet, entre altres, les detencions llargues sense càrrecs o les violacions de domicilis sense ordres judicials. Tot i que la excusa oficial és la lluita contra el terrorisme, grups de drets humans han denunciat el caràcter clarament polític de la mesura, que s'aplica sistemàticament contra grups d'oposició i activistes polítics.