La guerra africana del futbol

Article Publicat a la secció Món del portal Cronica.cat

L'estiu de 1969 Hondures i El Salvador van protagonitzar un conflicte armat que quedaria registrat als llibres d'història com la guerra del futbol. Les ajustades eliminatòries de classificació per al mundial de Mèxic'70 entre els dos equips va ser la guspira que va encendre un conflicte que Riyszard Kapuscinsky plasmaria en un llibre. 40 anys després, Egipte i Algèria estan reproduint perillosament un guió molt semblant al continent africà.

Els dos països han protagonitzat un ajustadíssim i emocionant final de classificació de cara al mundial d'aquest proper estiu a Sud-àfrica. Egipte va forçar un partit de desempat en el minut 96 del darrer partit de la fase de grups, precisament contra Algèria a El Caire. Abans del partit a la capital cairota es van registrar incidents quan un grup d'aficionats hauria apedregat l'autocar de la selecció algeriana, ferint-ne 4 jugadors. En els enfrontaments després del mateix partit diverses desenes d'aficionats haurien resultat ferits, la majoria algerians, el que hauria servit de precedent per a agitades manifestacions pels carrers d'Alger que haurien acabat amb brutals atacs contra empreses de capital egipci. L'empresa de telecomunicacions Orascom, per exemple, va haver d'evacuar els seus treballadors després que aquests fossin agredits i va denunciar pèrdues materials a les seves botigues per valor de 5 milions de dòlars.

El 18 de novembre a Khartoum (Sudan), entre tambors de guerra, es jugava el decisiu partit. 18000 policies sudanesos van mirar de garantir la seguretat en un partit a vida o mort. Algèria va guanyar el partit per 1 a 0, però la situació després del partit ha estat lluny de calmar-se. Els relats dels milers d'egipcis que van assistir al partit han copat els mitjans cairotes des de fa una setmana. Segons denuncien van haver de marxar cames ajudeu-me del país davant els atacs dels seguidors algerians. Segons denuncien els mitjans egipcis, els algerians haurien esgotat, tan bon punt arribar, les existències d'armes blanques de la capital sudanesa, sembrant el terror pels carrers de Khartoum. Segons denuncien els egipcis, milers d'algerians haurien volat de franc en avions de l'exèrcit i amb entrada pagada pel Règim de Buteflika, obviant que el mateix Egipte també va fletar desenes d'avions militars i va regalar milers d'entrades entre els seus. Els atacs de Khartoum va provocar la indignació egípcia, generant una suposada reacció espontània al Caire que va acabar amb l'atac a empreses de capital algerí i l'intent d'invasió de milers d'egipcis a l'ambaixada d'Algèria a el Caire per a reclamar l'expulsió de l'ambaixador i la de tots els algerians del país. Fins i tot diversos estudiants algerians ja han tornat al seu país després de denunciar que se'ls vetava l'accés a les Universitats egípcies.

Els mitjans dels respectius països, carregats d'un lèxic hipernacionalista propi d'un conflicte bèl·lic, no deixen de banda el tema del mes mentre s'acusen mútuament de mentir. Els egipcis acusen els algerians de bàrbars i afrancesats, mentre els algerians critiquen l'arrogància egípcia en creure's els dipositaris de l'arabicitat. Mentre grups d'intel·lectuals ja han demanat la fi dels atacs verbals, el conflicte ha depassat els límits estrictament esportius per entrar de ple en els diplomàtics. Egipte ha retirat el seu cos diplomàtic a Algèria, on s'alcen les veus preguntat sobre la necessitat de continuar en una Lliga Àrab controlada per Egipte. Els polítics encenen la flama de l'odi. “Egipte no tolerarà aquells qui ataquen la dignitat dels seus fills” va formar part del discurs d'obertura de la sessió parlamentària 2009-10 del president Mubarak. Mentrestant els seus fills no paren d'aparèixer als mitjans aprofitant per augmentar la seva popularitat en la carrera per la herència presidencial. Quelcom similar succeeix a Algèria amb Bouteflika i el seu fill Said, qui és considerat el més ben col·locat per a la successió. Fins i tot l'omnipresent Ghaddafi s'ha presentat com a mediador de l'enquistat conflicte a petició de la Lliga Àrab.

Al darrera de tot plegat es troba, però, un conflicte endèmic sobre els interessos nacionals del món àrab. Els intents panarabistes de l'egipci Gamaal Abd el Nasser en els anys 60 es van veure estroncats pels interessos regionals i particulars dels diversos estats, que malgrat la popularitat del discurs panarabista no es volien arriscar a perdre quotes de poder als respectius països. Fins i tot aquests interessos es troben al darrera del fracàs de la República Àrab Unida, dinamitada pels interessos personals de la família Assad a Síria. La mort de Nasser va facilitar l'expansió de la idea saudí del nacionalisme qutri, el qual preservava els interessos econòmics fronterers. Calien símbols nacionals que afirmessin aquestes noves identitats. El futbol es va convertir, llavors, en una eina més dels règims per tal d'exacerbar els ànims nacionals dins del món àrab. El que avui succeeix als carrers d'Algèria i Egipte és tan sols la constatació flagrant, una vegada més, del fracàs del panarabisme.