L'herència a Mubarak: El canvi que ve....com el construim?

Comunicat del Centre d'Estudis Socialistes d'El Caire publicat el 13 de novembre passat respecte el tema de la successió del rais Hosni Mubarak.

التغيير القادم.. كيف نصنعه؟

El canvi que ve....com el construim?

La “Campanya egípcia contra la successió hereditària”, “Coalició dels egipcis pel canvi”, “Egipcis per unes eleccions lliures”, “Egipcis pel canvi”... Tots ells son moviments i associacions que han aparegut en les darreres setmanes, relacionats amb les eleccions parlamentàries i presidencials i la successió. Comparteixen molts membres i els noms dels seus fundadors. La més famosa de totes elles és la “Campanya egípcia contra la successió hereditària” tot i el gran impacte que va suposar l'assistència d'Ayman Nour a una conferència sobre la democràcia a l'Orient Mitjà, convidat per l'Institut Carneige Americà, i que va provocar la escissió de molts dels grups polítics més importants, com el moviment Kefaya. Tot això ens recorda, altre cop, la imatge de l'augment dels moviments reformistes des del 2004 fins a mitjans 2006 i ens porta a preguntar de nou sobre les seves possibilitats d'èxit ara, tenint en compte que no en va tenir en els darrers 3 anys. La resposta a aquesta pregunta ve condicionada, en primer lloc i essencialment, a la resposta a dues altres preguntes. Son aquests els canvis que volem i perquè estem en contra de l'herència presidencial? Com podem fer aquests canvis?

El problema de la successió no és si Gamal Mubarak hereta el poder del seu pare a través d'una burlesca obra de teatre anomenada eleccions presidencials. Segurament ens sorprèn que Gamal encara no sigui el proper candidat del Partit Nacional, i que el partit encara no tingui un altre candidat. Potser serà el mateix Mubarak per a una sisena legislatura, o potser el cap de la Intel·ligència, Omar Suleiman, o potser algun candidat diferent a tots aquests. El problema, aquí, és la herència, sigui quina sigui la seva imatge. Tant si és per al fill del president o per algú altre, significarà la permanència del sistema existent sense cap mena de canvi en la seva naturalesa o les seves polítiques. Un sistema dominat pels homes de negocis i dirigit pels interessos d'una minoria dels que hi viuen. Un sistema que aixafa la vida dels pobres i els treballadors. Un sistema que es gasta cada any milers de milions en la construcció de ciutats d'elit aïllades per als residents mentre que els habitants malviuen en zones mortes – i els que encara estan vius- en que diverses famílies viuen en pisos que no superen els 50 metres quadrats. Un sistema que permet la horrorosa explotació dels treballadors per part dels inversionistes a qui se'ls va lliurar el país sense respectar-ne els drets. Un sistema que té segrestats tots els serveis oferts als pobres (educació, sanitat, transport i altres serveis de l'Estat).

El tema, aquí, no és si la herència del poder per part de Gamal Mubarak o algú altre significarà la ruptura de la democràcia i la seva simple legitimació. Però això si que significarà la continuïtat del poder repressiu i l'ordre social; de l'economia que produeix misèria i explotació. Per confrontar-nos a l'herència cal incloure una visió social. I aquesta és la única garantia de que participi el públic que va estar actiu en els últims tres anys en el més important moviment de protesta social des dels anys 40 en la lluita pel canvi. Les masses del moviment social i laboral no es veuen lluitant contra un problema de la successió que no els preocupa a no ser que es relacioni amb la continuació de les polítiques que els ha portat a l'empobriment i si la continuïtat del Partit Nacional i de qualsevol candidat que estava al poder significa la continuïtat de les polítiques neoliberals de la privatització i la supressió de les ajudes als serveis socials, etc...

I aquest és el canvi desitjat. I aquest, el camí desitjat. El canvi ha de ser realitzat per les masses i el moviment de confrontació des del fons dels interessos. El problema no està en trobar la part bona de les eleccions presidencials o en la recerca d'un partit d'unitat per participar-hi. Això no garanteix res que no sigui la repetició de l'escenari de les eleccions de 2005. Però el veritable problema és al creació de campanyes, comitès i fronts per integrar les masses dels moviments socials en la batalla pel canvi d'acord amb el contingut i la visió social antiga. L'esforç dels activistes i els interessats en l'acció pública i en l'assumpte del canvi en aquest moment per tal de mobilitzar les masses per tal candidat o tal altre -com si això fos el tema- valdria la pena que s'enfoquessin en la creació de marcs i projectes que uneixin els diversos moviments socials en les demandes de canvi.

En la batalla pel canvi que es presenta aquí no finalitzarà l'endemà de l'anunci dels resultats electorals. Rebutjada l'herència –que significa la continuïtat del sistema de govern actual amb les seves polítiques econòmiques i socials repressives- la batalla continua després de les eleccions. A les urnes electorals no hi haurà el govern o la solució. Aquesta es troba als carrers, a les fàbriques, a les universitats i als sindicats. Des d'aquesta perspectiva podem pensar en el canvi que s'apropa. I des d'aquesta via, el podem construir.