Reflexions egípcies sobre l'autogestió obrera

Després de que els treballadors de Tanta hagin entrat en el seu quart mes de vaga, convertint-se en un dels moviments de resistència obrera capdavanters de tot Egipte, han sorgit diversos debats entre els moviments de solidaritat sobre on ha de portar aquesta lluita. Un dels debats més potents que s'han plantejat és el de l'autogestió de la planta, portant a l'avantguarda un interessant debat sobre tipus de lluita obrera.
El moviment Tadamon ha tret unes reflexions sobre l'autogestió a Tanta que, malgrat que en discrepo en bona part, son molt interessants de valorar. He mirat de traduïr el millor que he pogut aquest complexe text.

Tanta pel Cotó, un altre cop.......és l'autogestió la solució?

Per: Haitham Gabr

Va entrar la heroica vaga de Tanta en el seu quart mes amb un ampli ventall de solidaritat, tant entre els treballadors d'altres fàbriques com entre els activistes interessats en el moviment obrer, que han donat tot el que han pogut per promoure i recolzar la vaga tant a nivell operatiu com oferint idees per enfortir i desenvolupar-la. I fou entre elles que es va proposar l'autogestió de la fàbrica, després de l'abdicació del Sindicat General de la Vaga i la insistència dels treballadors de continuar-la, tot i la intransigència dels inversors i la seva negativa a satisfer les demandes enmig d'una intrusió clara del Govern a través del Ministeri de Mà d'Obra.

Tot i que la idea de l'autogestió dels treballadors és en general una idea correcta i combativa, no obstant, si tenim en compte les circumstàncies associades a Cotó de Tanta i la actual situació política a Egipte, aquesta idea podria ser un pas enrere perjudicial per a l'experiment i encega els nostres ulls sobre que altres eines i mitjans poden ser més apropiats i poden portar el moviment cap a passos endavant.

Cal, en primer lloc, diferenciar entre els dos significats d'autogestió com se situen avui. Primer aquell que el considera com un mitjà emprat pels treballadors en circumstàncies específiques per a salvar una vaga, com va succeir a la fàbrica de bombetes elèctriques o al servei de bugaderia a la ciutat industrial 10^th Ramadà. Llavors es va tornar ràpidament a la normalitat, amb el reconeixement dels treballadors de la propietat de la fàbrica a un nou empresari, perquè estaven convençuts que aquells eren els seus diners i se li havien de tornar després que el problema s'havia resolt i havien pres el salari acordat. I això és exactament el que va succeir amb els treballadors de les bombetes elèctriques.

El segon significat de l'autogestió és el que el considera un pla de treball en aquest moment per trencar el control de l'Estat i el Capital de producció així com l'assoliment d'una mena de control sindical.

Si l'autogestió es refereix al primer significat, hem de tenir en compte que l'èxit d'aquest mitjà de vaga en particular no significa necessàriament que valgui per a totes les vagues laborals. Si aquestes condicions van ser correctes per als treballadors de les bombetes, al mateix temps pot ser un pas enrere per als treballadors de Tanta. La primera d'aquestes condicions és la convicció dels propis treballadors d'ella mateixa. Els mateixos treballadors de les bombetes van aquesta eina perquè era la única solució possible per a ells si volien continuar amb el seu treball. I va ser provocada per la fuga de Rami Lakah, responsable de l'empresa a Egipte, després de saquejar els fons del banc. I és així com no hi havia direcció o propietari, a part de la indiferència de l'Estat cap els treballadors. Tenint en compte la indignació vers Lakah després de la seva fuga, això és un punt important. Després de l'aplicació dels treballadors a emprendre aquest pas amb valor incomparable, van tornar l'empresa a Lakah per fer-se càrrec d'ella, sense més, després de negociacions amb els treballadors per a la millora de les seves condicions i la salvaguarda dels seus drets. Malgrat això, es van reprendre conflictes entre els treballadors i la direcció sobre determinats drets.

Però crec que la situació sobre el Cotó de Tanta és diferent. Primer de tot perquè els mateixos treballadors no veuen la rellevància de la idea, tenint en compte les dificultats pràctiques de finançament privat de la producció, comercialització i altres detalls explicats. I aquest és un punt molt important que cal tenir en compte. D'altra banda, la condicions associades a la vaga de Tanta son completament diferents a les condicions de la vaga de les bombetes elèctriques. A Tanta l'inversor hi és present i no s'està en contradicció amb l'Estat. Per contra, apareix molt clarament la forta connivència entre l'Estat i els inversors contra dels treballadors. Per tant, l'autogestió equivaldria a una declaració de solució de la vaga i la fi de la protesta laboral per després convidar els inversors a tornar a l'empresa. I aquí això es convertirà en una batalla sobre la propietat en que hi entrarà l'Estat amb tots els seus òrgans -jurídics i policials- per a benefici dels inversors. I en aquest punt, ens hem de plantejar una pregunta: És aquesta una batalla -la d'arrabassar el control de la fàbrica de les mans de l'Estat i el Capital- que es pugui lliurar amb els 1000 treballadors de Tanta en aquest precís moment del desenvolupament del moviment sindicalista i polític a Egipte? Crec que la resposta és no. Així, el resultat seria la refracció de la posició dels treballadors del lli i el cotó de Tanta per tornar cap enrere i llavors, perquè no hauríem de mantenir aquesta manera de fer, hem de pensar en altres idees.

Però si el propòsit de l'autogestió és que ha arribat el moment en que els treballadors busquen prendre el control de les seves fàbriques i destruir el control del Capital, aleshores es tracta d'una idea molt correcta i combativa. Però la salut de la idea i de la seva militància no significa, mai, que sigui una tasca que els treballadors hagin de completar en el dia d'avui. Si, d'aquesta manera, sembrem les idees entre els treballadors de la zona sense pavimentar-la i sense vàlids en aquests moments per a la maduració i la presa de l'acció. En paraules d'altres, aquest argument no té en compte el que va succeir amb els treballadors, a través dels últims 20 anys, en que els canvis van ser molt grans en presència de la classe obrera en termes d'instal·lació de les lluites i del seu paper polític. I hem de ser conscients que, malgrat el gran augment de circulació en els darrers anys, l'impacte dels canvis en la classe treballadora dels darrers 20 anys han estat, en molts casos, negatius. Per això estem parlant del moviment obrer encara se situa en petits punts de les lluites econòmiques (sobre la remuneració, incentius, acomiadaments injustos, etc.) i fragmentada (a cada lloc per separat).

És per això que és un error ara preguntar sobre si el moviment es troba al primer nivell de l'escala de les lluites per saltar a un desè en un temps. I hauria, en el seu lloc, cal buscar mitjans per ajudar el moviment a evolucionar i créixer pas a pas fins a esdevenir una força social capaç d'enfrontar l'explotació del capital, recolzat per l'estat. El primer d'aquests passos que hem afrontar, l'empenta cap a l'organització i la vinculació entre el cos d'aquest moviment i els mecanismes existents a la realitat. Hauria de ser aquest procés al cor del nostre pensament en quant al compromís amb tota la lluita obrera, tenint en compte que la relació entre la victòria dels treballadors en les lluites locals i aquest objectiu és el punt de partida. I quan el moviment esdevingui capaç de defensar-se per si mateix de forma col·lectiva sobre qüestions directes, i la creixent consciència sobre la importància de la unió per repel·lir els atacs, potser des del cor d'aquest procés per reforçar la capacitat dels treballadors respecte l'atac per aconseguir més grans i generals exigències. Fins i tot serà la verdadera força de la terra capaç de dur a terme aquest atac, el de l'autogestió, el dels sindicats independents o el de la pressió per a la modificació dels salaris mínims o altres.