La vaga cibernètica naufraga a Egipte

Article Publicat a Setmanari La Directa num.134

Baix seguiment del 6 d’abril a Egipte. L’anunciat Dia de la ràbia es va saldar, en contra del que va passar un any abans, amb una escassa, dispersa i poc nombrosa incidència. Un enorme desplegament policial i repressiu va mirar de silenciar les manifestacions que van tenir lloc. Entre elles tant sols el moviment estudiantil va seguir amb més o menys intensitat les convocatòries de solidaritat. Entre altres, 1500 van manifestar-se a la Universitat de Mansoura mentre a Ain Shams es registraven incidents quan la policia mirava de detenir un destacat activista dels Germans Musulmans. 9 estudiants i un fotògraf van ser detinguts. La policia va impedir també una concentració davant la Federació Egípcia de sindicats a El Caire mentre poc més d’un centenar de persones es concentraven davant el sindicat de periodistes. Altres petits incidents es van registrar arreu del país.

Aproximadament 45 persones van ser detingudes arreu d’Egipte en vinculació amb la mobilització. 2 adolescents van ser detingudes a Kafr El-Sheikh en els dies previs quan repartien volants convocant a la jornada. Dos dies després, durant una concentració de denúncia, una trentena més van ser detingudes, inclosos 5 advocats. Organitzadors de la marxa havien assegurat rebre pressions i coaccions policials via sms en els dies previs a la marxa mentre activistes van denunciar registres il·legals de les seves cases el mateix dia 6.

El grup Joves del 6 d’abril havia convocat unes setmanes abans a través d’internet una jornada de vaga i lluita conjunta contra el Règim Mubarak. Ho van fer a través del portal Facebook, on compten amb 70 000 adhesions, amb lemes generals i poc concisos que anaven des de la gratuïtat dels estudis a la denúncia del despotisme i la corrupció o la pujada dels preus. Els joves invitaven així a commemorar el primer aniversari del 6 d’abril del 2008, quan un esclat de ràbia ciutadana va sortir al carrer, en especial a la ciutat obrera de Mahala. Amb més o menys entusiasme la pràctica totalitat de formacions polítiques va anar donant el seu suport a la convocatòria. Des dels liberals del Gad al Centre d’Estudis Socialistes, passant pels nasseristes del Karama o el moviment polièdric de Kefaya. Fins i tot els Germans Musulmans, després d’un llarg estira i arronsa, van decidir donar suport a la mobilització. Però la poca planificació i el no posicionament dels més importants sindicats i moviments obrers va provocar que, malgrat que inicialment es convoqués com una vaga general, cap dels centres econòmics i productius del país es ressentissin i poc diferís d’un dia qualsevol. Al final, un cop confirmat el fracàs de la jornada, s’arribava a parlar més del suposat divorci del recentment excarcerat líder del Gad, Ayman Nour, que de les 10 propostes que el líder neoliberal havia presentat a Hosni Mubarak pel matí. Segons Nour, si aquests punts no es compleixen, d’aquí un any convocarà una nova vaga general.

Tot i les lectures triomfalistes d’alguns abans de la jornada, la majoria d’anàlisis confirmen el fracàs. La mobilització cibernètica, en un país on tan sols el 15% dels ciutadans té accés a la xarxa, s’ha mostrat com una entelèquia. Segons activistes d’esquerra mancava coordinació, concreció d’objectius i, sobretot, el suport explícit i actiu dels principals moviments sindicals, en lluita per la seva legalització formal al país. Un exemple es troba en la convocatòria de Metges sense drets davant del seu sindicat. Tant sols dos activistes van secundar la convocatòria mentre els seus companys o estaven en altres llocs o estaven, senzillament, treballant. Ara la por és que, com molts havien anunciat, el fracàs de la convocatòria cibernètica pugui produir una desmoralització en massa de la oposició al Règim. Quelcom provocat per, segons afirmen, la banalització comesa del concepte de vaga general.

Els ciberconvocants, però, segueixen defensant la victòria de la jornada. Segons ells “el dia de la ràbia” ha servit per trencar la barrera de la por a Egipte i ha aconseguit, entre altres, la coordinació per primera vegada de les diverses forces polítiques egípcies d’oposició contra un front comú. Abu Alghar, líder espiritual del moviment per la independència universitària i membre de Kefaya destacava que el moviment “ha suposat el naixement d’una nova generació de polítics” tot i que assegura que “està condemnat a morir” per la seva enorme diversitat interna.

Tot això obliga a reinterpretar de nou el succeït el 6 d’abril anterior. La victòria moral, que no efectiva, d’aquella mobilització deu molt al que va passar a Mahala. Per molts, sense els incidents de la ciutat obrera, un pèl allunyats dels fòrums del Facebook, la convocatòria del 2008 també hauria estat un fracàs. La majoria d’analistes coincideixen en que aquella va triomfar perquè perseguia objectius concrets, comptava amb una organització al darrera i, sobretot, per que va tenir una enorme capacitat de sorpresa. I és en aquesta línea, el de la lluita obrera, que els grups d’esquerra plantegen les properes lluites a l’Egipte de Mubarak. Amb Facebook o sense.