Anàlisi publicat al setmanari El Triangle:
Les urnes del règim militar han dictat sentència. Per primera vegada en la història d'Egipte, la república serà presidida per un civil. Muhammad Mursi, candidat dels Germans Musulmans a les eleccions, succeirà l'estela dels 4 cap d'estat militars que el país ha tingut des del cop dels oficials lliures de 1952. No només això, també serà el primer president de caire islamista després que la controvertida Comissió Electoral anunciés la seva victòria electoral, amb el 51,7% dels vots. La seva victòria es consolidava sobre una minsa diferència de 900 mil vots respecte el candidat continuista, Ahmed Shafiq, la presència a la segona ronda del qual havia reactivat les velles pors de la dicotomia règim contra forces islamistes. Mursi es trobarà ara amb la necessitat de donar resposta a les enormes expectatives dipositades en ell obtenint una presidència escapçada de competències i que podria tenir un període força curt de vida. Eren les primeres eleccions des de la caiguda de Mubárak, el que ha portat a ser també batejat com el primer president democràticament escollit de la mil·lenària història d'Egipte.
El camí, però, no ha estat ni tan fàcil ni tan net com un procés democràtic podria desitjar i pocs son els que dubten que la elecció de Mursi s'ha vist obligada a rebre el vist-i-plau de la junta militar. Només així s'entén l'ajornament de l'anunci dels resultats, envoltat d'intenses reunions secretes entre la germandat i la cúpula militar. Els Germans Musulmans ja havien anunciat un resultat molt proper a l'oficial gairebé una setmana abans que aquest es fes públic i malgrat la existència de 456 impugnacions presentades a la junta, es fa difícil creure que la investigació d'aquestes és l'únic motiu de l'endarreriment. Un endarreriment que va omplir els fèrtils carrers d'Egipte de centenars de rumors i que van envoltar d'enorme tensió l'anunci dels resultats electorals. Alguns volien parlar fins i tot d'un esclat de guerra civil després que tots dos candidats s'autoproclamessin vencedors i no semblessin disposats a acceptar una derrota a les urnes.
La tensió augmentava davant la por que es confirmés el tancament del cercle del cop d'estat jurídic llançat amb la dissolució del parlament. La judicatura mubarakista plantava cara al procés de transició. “No aplicarem cap llei que surti d'aquest parlament” havia afirmat en una amenaçadora roda de premsa el president del col·legi de jutges.
Dit i fet. Tant sols dos dies abans de les votacions el Tribunal Constitucional anunciava la inconstitucionalitat de les candidatures individuals a les eleccions legislatives de desembre i declarava nul·la una tercera part de la cambra baixa. Davant la falta de quòrum es decretava la nul·litat de tot el parlament i es retornava el poder legislatiu a l'exèrcit, qui assumia, entre d'altres, la tasca de formar la comissió que redacti la futura constitució del país. La decisió deixava els Germans Musulmans sense el seu fins llavors únic bastió de poder a les portes d'unes eleccions que, per decisió del mateix tribunal, els enfrontaria amb l'antic règim. El Constitucional, presidit per altes figures judicials del mubarakisme, decidia declarar la inconstitucionalitat de la llei d'aïllament polític a les figures de l'Antic Règim emesa pel mateix parlament dissolt. Aquesta decisió garantia la presència d'Ahmed Shafiq a les urnes. Shafiq, darrer primer ministre de Mubàrak i processat en més de 24 casos de corrupció, era el candidat d'un continuisme que treia les urpes a les portes de les votacions i estenia totes les armes de la guerra bruta.
La pròpia presència de Shafiq a la segona volta arribava després que encara no s'hagin estudiat les denúncies de frau d'una primera volta en que el candidat continuista va ser segon per una minsa diferència de 600 mil vots respecte el nasserista Sabahi. Shafiq també va gaudir d'un tracte especial per part d'una comissió electoral que va excedir les seves competències traspassant el cas de l'anul·lació de la candidatura a les altes instàncies judicials. Concretament a un constitucional que està presidit pel mateix home que encapçala la mateixa junta electoral, el mubarakista Farouk Sultan. Shafiq gaudia d'un benefici del dubte que no s'havia aplicat a ninguna de la pràctica desena de candidatures invalidades. Entre elles algunes amb sentències judicials que indicaven la manca de proves o la de candidats que eren aïllats per tenir antecedents penals com a opositors del règim que suposadament havia caigut el febrer de 2011.
Però l'Antic Règim es plantava a les urnes davant uns Germans Musulmans escapçats, de sobte, de tot poder. Els militars, davant el nou escenari, llançaven un seguit de disposicions constitucionals que garantien de nou la tutela militar de la transició. Ho feien escapçant els poders del president i reservant-se el control del legislatiu i de les forces armades. La resposta de la germandat, qui començava a témer perillar el seu paper dins la transició, va ser incórrer en negociacions secretes tot utilitzant la pressió d'un carrer que denunciava el cop d'estat encobert de la Junta Militar. Els islamistes amenaçaven amb una escalada de la confrontació si els resultats coronaven Shafiq mentre omplien de nou, junt amb altres forces, els carrers del país.
Els Germans miraven de tornar a enamorar-se de la plaça Tahrir i fins i tot buscaven apropar-se a les forces revolucionàries amb qui s'havien divorciat mesos enrere. Amb la seva ajuda pressionaven els militars. Una petita part de les forces revolucionàries esgarrapava de la germandat el compromís de que el futur govern respecti la pluralitat de la societat egípcia. Quelcom que hauran d'equilibrar amb les carteres que els militars es podrien reservar. Entre aquestes estarien les conflictives d'Interior i Exteriors així com la de Defensa, garantida per les
noves disposicions constitucionals.
Els militars rebien, també, la pressió dels Estats Units, principals finançadors de la junta militar. Aquests haurien preferit l'islamista Mursi a la inestabilitat que una presidència del continuista Shafiq podria representar. Les nombroses delegacions diplomàtiques dels Germans Musulmans a la Casa Blanca han servit per convèncer Obama dels interessos econòmics comuns per sobre de les diferències de credo que pugui haver entre tots dos cossos. Així ho expressaven els missatges de felicitació dels estatunidencs, però també d'advertència als militars abans de l'anunci dels resultats. Khairat Shater, autèntic home fort dels Germans Musulmans i peça clau de la transició i les negociacions amb el règim militar, exemplifica a la perfecció aquest perfil. Multimilionari home de negocis de vocació neoliberal afirma que les polítiques econòmiques de l'antic règim no eren equivocades i que el problema era, tant sols, la corrupció d'alguns. Un argument que defensen, també, molts partidaris de Hosni Mubàrak.
Però amb la victòria electoral de Mursi l'escenari s'ha plantejat com un simple canvi de cromos davant la por militar a un pràctic monopoli islamista del poder. Ara la paella segueix estant en les mans de la junta de Tantawi, qui segueix tutelant el procés de canvi polític. Malgrat que Shafiq hagi acceptat la derrota, alguns dels seus partidaris han llançat el crit al cel contra el que consideren una traïció de l'exèrcit. L'incendiari presentador televisiu, i antic membre del PDN de Mubàrak, Taufiq Okasha cridava a marxes contra la junta militar després de denunciar que els resultats han estat cuinats i que els militars “han venut el país als islamistes”.
Els aparentment erràtics moviments de la junta militar no semblen més que aixecar suspicàcies sobre la existència d'una lluita interna dins el Consell Superior de les Forces Armades. La lluita entre la branca reformista, que podria estar encapçalada pel propi Tantawi i els generals veterans, i la que vol el retorn per complet de l'antic règim podria abocar el país, tard o d'hora, a viure un cop intern dins la cúpula militar.
Les urnes del règim militar han dictat sentència. Per primera vegada en la història d'Egipte, la república serà presidida per un civil. Muhammad Mursi, candidat dels Germans Musulmans a les eleccions, succeirà l'estela dels 4 cap d'estat militars que el país ha tingut des del cop dels oficials lliures de 1952. No només això, també serà el primer president de caire islamista després que la controvertida Comissió Electoral anunciés la seva victòria electoral, amb el 51,7% dels vots. La seva victòria es consolidava sobre una minsa diferència de 900 mil vots respecte el candidat continuista, Ahmed Shafiq, la presència a la segona ronda del qual havia reactivat les velles pors de la dicotomia règim contra forces islamistes. Mursi es trobarà ara amb la necessitat de donar resposta a les enormes expectatives dipositades en ell obtenint una presidència escapçada de competències i que podria tenir un període força curt de vida. Eren les primeres eleccions des de la caiguda de Mubárak, el que ha portat a ser també batejat com el primer president democràticament escollit de la mil·lenària història d'Egipte.
El camí, però, no ha estat ni tan fàcil ni tan net com un procés democràtic podria desitjar i pocs son els que dubten que la elecció de Mursi s'ha vist obligada a rebre el vist-i-plau de la junta militar. Només així s'entén l'ajornament de l'anunci dels resultats, envoltat d'intenses reunions secretes entre la germandat i la cúpula militar. Els Germans Musulmans ja havien anunciat un resultat molt proper a l'oficial gairebé una setmana abans que aquest es fes públic i malgrat la existència de 456 impugnacions presentades a la junta, es fa difícil creure que la investigació d'aquestes és l'únic motiu de l'endarreriment. Un endarreriment que va omplir els fèrtils carrers d'Egipte de centenars de rumors i que van envoltar d'enorme tensió l'anunci dels resultats electorals. Alguns volien parlar fins i tot d'un esclat de guerra civil després que tots dos candidats s'autoproclamessin vencedors i no semblessin disposats a acceptar una derrota a les urnes.
La tensió augmentava davant la por que es confirmés el tancament del cercle del cop d'estat jurídic llançat amb la dissolució del parlament. La judicatura mubarakista plantava cara al procés de transició. “No aplicarem cap llei que surti d'aquest parlament” havia afirmat en una amenaçadora roda de premsa el president del col·legi de jutges.
Dit i fet. Tant sols dos dies abans de les votacions el Tribunal Constitucional anunciava la inconstitucionalitat de les candidatures individuals a les eleccions legislatives de desembre i declarava nul·la una tercera part de la cambra baixa. Davant la falta de quòrum es decretava la nul·litat de tot el parlament i es retornava el poder legislatiu a l'exèrcit, qui assumia, entre d'altres, la tasca de formar la comissió que redacti la futura constitució del país. La decisió deixava els Germans Musulmans sense el seu fins llavors únic bastió de poder a les portes d'unes eleccions que, per decisió del mateix tribunal, els enfrontaria amb l'antic règim. El Constitucional, presidit per altes figures judicials del mubarakisme, decidia declarar la inconstitucionalitat de la llei d'aïllament polític a les figures de l'Antic Règim emesa pel mateix parlament dissolt. Aquesta decisió garantia la presència d'Ahmed Shafiq a les urnes. Shafiq, darrer primer ministre de Mubàrak i processat en més de 24 casos de corrupció, era el candidat d'un continuisme que treia les urpes a les portes de les votacions i estenia totes les armes de la guerra bruta.
La pròpia presència de Shafiq a la segona volta arribava després que encara no s'hagin estudiat les denúncies de frau d'una primera volta en que el candidat continuista va ser segon per una minsa diferència de 600 mil vots respecte el nasserista Sabahi. Shafiq també va gaudir d'un tracte especial per part d'una comissió electoral que va excedir les seves competències traspassant el cas de l'anul·lació de la candidatura a les altes instàncies judicials. Concretament a un constitucional que està presidit pel mateix home que encapçala la mateixa junta electoral, el mubarakista Farouk Sultan. Shafiq gaudia d'un benefici del dubte que no s'havia aplicat a ninguna de la pràctica desena de candidatures invalidades. Entre elles algunes amb sentències judicials que indicaven la manca de proves o la de candidats que eren aïllats per tenir antecedents penals com a opositors del règim que suposadament havia caigut el febrer de 2011.
Però l'Antic Règim es plantava a les urnes davant uns Germans Musulmans escapçats, de sobte, de tot poder. Els militars, davant el nou escenari, llançaven un seguit de disposicions constitucionals que garantien de nou la tutela militar de la transició. Ho feien escapçant els poders del president i reservant-se el control del legislatiu i de les forces armades. La resposta de la germandat, qui començava a témer perillar el seu paper dins la transició, va ser incórrer en negociacions secretes tot utilitzant la pressió d'un carrer que denunciava el cop d'estat encobert de la Junta Militar. Els islamistes amenaçaven amb una escalada de la confrontació si els resultats coronaven Shafiq mentre omplien de nou, junt amb altres forces, els carrers del país.
Els Germans miraven de tornar a enamorar-se de la plaça Tahrir i fins i tot buscaven apropar-se a les forces revolucionàries amb qui s'havien divorciat mesos enrere. Amb la seva ajuda pressionaven els militars. Una petita part de les forces revolucionàries esgarrapava de la germandat el compromís de que el futur govern respecti la pluralitat de la societat egípcia. Quelcom que hauran d'equilibrar amb les carteres que els militars es podrien reservar. Entre aquestes estarien les conflictives d'Interior i Exteriors així com la de Defensa, garantida per les
noves disposicions constitucionals.Els militars rebien, també, la pressió dels Estats Units, principals finançadors de la junta militar. Aquests haurien preferit l'islamista Mursi a la inestabilitat que una presidència del continuista Shafiq podria representar. Les nombroses delegacions diplomàtiques dels Germans Musulmans a la Casa Blanca han servit per convèncer Obama dels interessos econòmics comuns per sobre de les diferències de credo que pugui haver entre tots dos cossos. Així ho expressaven els missatges de felicitació dels estatunidencs, però també d'advertència als militars abans de l'anunci dels resultats. Khairat Shater, autèntic home fort dels Germans Musulmans i peça clau de la transició i les negociacions amb el règim militar, exemplifica a la perfecció aquest perfil. Multimilionari home de negocis de vocació neoliberal afirma que les polítiques econòmiques de l'antic règim no eren equivocades i que el problema era, tant sols, la corrupció d'alguns. Un argument que defensen, també, molts partidaris de Hosni Mubàrak.
Però amb la victòria electoral de Mursi l'escenari s'ha plantejat com un simple canvi de cromos davant la por militar a un pràctic monopoli islamista del poder. Ara la paella segueix estant en les mans de la junta de Tantawi, qui segueix tutelant el procés de canvi polític. Malgrat que Shafiq hagi acceptat la derrota, alguns dels seus partidaris han llançat el crit al cel contra el que consideren una traïció de l'exèrcit. L'incendiari presentador televisiu, i antic membre del PDN de Mubàrak, Taufiq Okasha cridava a marxes contra la junta militar després de denunciar que els resultats han estat cuinats i que els militars “han venut el país als islamistes”.Els aparentment erràtics moviments de la junta militar no semblen més que aixecar suspicàcies sobre la existència d'una lluita interna dins el Consell Superior de les Forces Armades. La lluita entre la branca reformista, que podria estar encapçalada pel propi Tantawi i els generals veterans, i la que vol el retorn per complet de l'antic règim podria abocar el país, tard o d'hora, a viure un cop intern dins la cúpula militar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada