Quan ja fa més d'un mes de la dimissió de Hosni Mubarak al capdavant del Règim egipci el procés revolucionari iniciat el passat 25 de gener es troba lluny d'estancar-se. Les demandes revolucionàries, de les quals la marxa del raïs només era un dels punts, seg
ueixen sent el full de ruta en el qual s'emmarca un procés que, lluny de la visió sovint expressada pels mitjans occidentals, vol anar força més lluny del d'un canvi superficial del sistema polític.
El passat 3 de març, i contra tot pronòstic, dimitia Ahmed Shafiq, el primer ministre anomenat per Hosni Mubarak en els primers dies de la revolta. Essam Sharaf, qui havia participat en alguna de les convocatòries per la caiguda del dictador, va ser llavors anomenat nou cap de govern per les Forces Armades, en un clar intent de calmar les constants protestes revolucionàries. El nomenament va ser ben rebut, en un principi, per bona part dels revolucionaris, qui li van prometre un parell de setmanes de marge.
Sharaf, que es va fer famós per ser dels pocs ministres de Mubarak en ser reemplaçat per no acceptar la corrupció i els suborns, va assegurar que la seva legitimitat emanava del procés revolucionari i, en un discurs a la plaça Tahrir, va prometre respondre totes les demandes. La plaça va esclatar, llavors, en un clam reclamant la dissolució completa de l'aparell de Seguretat de l'Estat, la policia, a la que Sharaf va respondre amb evasives: “Espero que algun dia la policia serveixi al Poble i no a la seva contra” va donar per resposta davant la plaça. Aquesta no va satisfer bona part dels revoltats, qui desitgen acabar per complet amb els principals protagonistes del sistema repressor en que se sustentava el Règim de Mubarak i que son els responsables, entre altres crims, dels més de 350 màrtirs de la revolució.
Aquella mateixa nit milers de ciutadans marxarien cap a la seu principal de la Seguretat de l'Estat a Alexandria, on un reducte policial es va atrinxerar i defensar amb armes de foc. Els manifestants capturarien 16 oficials i assaltarien, enrabiats, la seu on, sorpresos, van trobar-se que la policia portava estona trinxant tota la documentació. La documentació salvada va poder posar de manifest el control total sobre el que es tenia qualsevol tipus d'activitat pública i fins i tot privada, ja fos política o no. L'episodi d'Alexandria, que va provocar una gran ira popular, es va estendre com la pólvora arreu del país i desenes de seus de la Seguretat Nacional van ser assaltades, provant de recuperar nova documentació i mostrant al públic, amb gravacions incloses, les catacumbes de la tortura policial al país. Els revoltats reclamen la dissolució total de l'aparell de Seguretat de l'Estat i el judici dels principals responsables de la tortura i la repressió sobre la població.
Començava, llavors, una guerra oberta entre el Poble revoltat i l'aparell policial, el qual respondria atacant de la mà de l'exèrcit. Aquest, el qual ha jugat un paper clau en tot el procés, sembla estar perdent mica en mica la seva enorme popularitat a mesura que es donen a conèixer nous casos de repressió exercida pels seus soldats. Especialment sagnant va ser la dissolució del nou campament de Tahrir el passat 9 de març, a mans de matons armats que van actuar de la mà de la policia militar on testimonis gràfics certifiquen casos de tortura i brutalitat.
Una de les poques notícies apareguda en els darrers dies sobre Egipte als mitjans catalans va ser els suposats enfrontaments sectaris al sud del Caire, que provocarien la mort d'alguns cristians coptes. El que no sembla haver transcendit als mitjans és que els familiars dels coptes assassinats han denunciat que els botxins eren membres de l'exèrcit, en el que sembla un nou intent d'utilitzar, com feia l'anterior Règim, els suposats enfrontaments sectaris per reforçar l'aparell repressiu i, en aquest cas, dividir la unitat revolucionaria. Cal recordar que el passat mes de febrer es va donar a conèixer que l'atemptat de cap d'any sobre una església copta d'Alexandria havia estat un pla del ministeri d'Interior egipci. Altres incidents, incloent judicis militars contra manifestants, com és el cas d'Ali Sobhe o Amr Beheiry, o la repressió de la policia militar contra un miler d'imams que es manifestaven contra la jerarquia religiosa d'Al Azhar el passat diumenge, semblen minar mica en mica la popularitat d'un exèrcit egipci que cada cop és més senyalat com a principal actor de la contrarevolució egípcia.
Tots aquests incidents es troben en l'important context del referèndum del proper 19 de març, en que els ciutadans egipcis estan convocats a debatre la reforma constitucional proposada per tecnòcrates i legalistes designats pel poder militar. La majoria, per no dir la totalitat, dels revolucionaris plantegen votar en contra o nul en una clara mostra de rebuig a unes esmenes constitucionals que es consideren insuficients i superficials i que no s'han volgut debatre. Experts han assenyalat que votar a favor de les esmenes desenterraria l'antiga constitució, donant nous poders a les forces militars que ara no tenen. Aquesta postura també és mantinguda per la pràctica totalitat de formacions polítiques de l'oposició, amb la excepció dels Germans Musulmans, membres del qual van ser dels pocs en poder participar en el procés de debat i la direcció dels quals ha anunciat la formació d'un partit polític i la seva total disposició a que les esmenes siguin aprovades.
Bon article.
ResponEliminaEls EUA volen imposar una Constitució a l'espanyola: mantenir el poder militar, els privilegis de la dictadura, i democratització burgesa.