divendres, 4 de febrer del 2011

Sobre la realitat de la plaça Tahrir

Veient que molta gent parla de si Tahrir això, que si Tahrir allò faré unes poques consideracions que crec son importants.
El dia 25 de gener, quan tot va començar, és probable que hi participessin principalment gent amb cert rerafons polític, però també milers que era el primer cop que participaven en una manifestació, en un país dominat per la por.
Successivament han anat participant cada cop més gent i cada cop, i de forma completament clara i evident, gent poc o gens polititzada en el sentit occidental de la paraula: sense cap mena d'adscripció política, sense sigles de cap mena. Ni Germans Musulmans ni res. Ser musulmà i cridar Al·là és Gran no vol dir que se segueixi l'islamisme polític ni molt menys. Portem 12 dies de mobilitzacions i encara no he sentit NI UNA SOLA VEGADA ningú dir cap dels repetits lemes dels Germans Musulmans (L'Islam és la solució...) El que no ho entengui és que o no coneix la realitat social del país o és perquè no ho vol. El Règim porta 30 anys perpetuant-se perquè ha aconseguit fer creure a Occident que existeix una amenaça islamista que no és real. I que aquesta revolució està demostrant que no és real. Els partits, tots (o gairebé), son presents. Però ningú és per sobre de ningú basicament perquè el 90% dels que allí s'hi troben ni pertenyen ni pretenen pertènyer a cap partit. Al menys a dia d'avui.
Les dones, per contra del que s'ha comentat a mitjans espanyols avui, han pres un partit molt i molt decisiu DES DEL PRIMER MOMENT. Les dones han pres partit i liderat les lluites al carrer. En aquest sentit no se m'esborraran mai de la memòria algunes imatges vistes el passat divendres sota la pluja de bombes lacrimògenes, pedres i bales de la policia. Tampoc se m'esborraran les imatges de dones arengant a la plaça, prenent pedres per defensar la plaça o tantes i tantes imatges que tinc a la retina. I la majoria d'aquestes dones duien hijab, el vel islàmic, i algunes fins i tot niqab.
Després destacar que tant sols la solidaritat i la fraternitat és el que mou la plaça. Des de la seguretat fins al sistema de ràdio. Des de l'abastiment d'aigua o menjar fins als comitès de neteja. Comitès populars coordinen el dia a dia de la plaça de Tahrir. Gent que abans d'ahir no eren ningú, que amb prou feines arribaven a res, que no coneixen res de política, que amb prou feines saben el nom dels ministres del seu país han dit prou. Ja no tenen por. Han pres la digna decisió de prendre les regnes del seu futur. D'un futur amb dignitat. Esperant que el faraó faci les maletes i abandoni el país.

Aquesta és la plaça Tahrir que jo he viscut des del passat divendres, quan va ser ocupada per un poble enrabiat i que ha dit prou.

2 comentaris:

  1. Xapó, brillant. Gràcies. I que demà vagi tant bé com avui. Endavant la revolució egípicia, i més enllà.

    ResponElimina