dimarts, 18 de maig de 2010

Anarquisme a Egipte



L'anarquisme, tot i que gairebé extraordinari, no és del tot estrany al món àrab. Alguns col·lectius anarquistes s'han donat a conèixer a llocs com Jordania, Síria o el Líban, així com recentment s'han sentit notícies de nous col·lectius al Marroc o Algeria. Malgrat que l'anarquisme se sol vincular a l'ateisme, al llarg de la història hi ha hagut corrents religiosos que han intentat lligar la fe en un Déu amb els ideals llibertaris. L'anarquisme cristià, per exemple, es va representar amb moviments com el de l'esglèsia cuàquera o l'uuisme. Islam i anarquisme també han mirat de lligar-se, sempre vinculats al sufisme i amb exponents pacifistes com Hakim Bey o Yakoub Islam. De fet hi ha qui reivindica els jarixites com els primers anarco-islamics, ja que a la mort de Mahoma van defensar que no calia nomenar un líder ja que tots eren iguals i es van oposar a la divisió xiisme-sunisme. A l'Estat espanyol recentment es va obrir un debat per l'intent d'un grup de musulmans de crear un col·lectiu Islàmic que defensès els valors llibertaris-socialistes i solidaris a València. El moviment Islam Natural, que lluita contra el consumisme i per l'ecologia, i alguns musulmans americans de pensament punk han donat certa pinzellada moderna al concepte d'anarco-islamisme.

De totes formes, no cal dir-ho, el pensament anarquista segueix sent del tot minoritari en el món àrab i musulmà. Si parlem d'Egipte, l'esquerra anticapitalista està monopolitzada a Egipte pels grups socialistes. La historia, però, ens deixa el record de la presència anarquista al país desde finals del segle XIX, gairebé sempre vinculada als treballadors italians i grecs que van viure al país durant la època colonial, especialment a Alexandria. Alguns d'ells fugien, precisament, de la repressió que patien al seu país. Desconeixem si aquesta experiència es limita sols als treballadors estrangers realment o la manca de documentació sobre treballadors egipcis de l'època ens impedeix mostrar un univers més variat.

En aquella època es van estar publicant a Alexandria les revistes llibertàries Il lavoratore o La questione sociale i el 18 de març de 1894 es destaca al diari Al-Hilal l'arrest d'un treballador grec que estava repartint pamflets que la policia destaca com anarquistes, on se celebra l'aniversari de la Comuna de París i que van signats amb un "Visca l'anarquia". El 1901 es destaca l'experiència d'ensenyament llibertari de la Universitat Lliure i Popular d'Egipte.

Anarquistes destacats van viure a Alexandria. És el cas d'Amilcare Cipriani, qui va ser detingut el 1881 a Itàlia acusat d'haver matat un compatriota seu a Alexandria el 1867. El seu empresonament, acusat de polític i fals, va ser una causa important de l'esquerra llibertària de l'època. Luigi Galleani, conegut per les seves accions violentes als Estats Units i gran defensor de l'acció directa, va arribar a Alexandria fugint de Pallenteria , Sicilia, el 1900 i conviuria entre camarades llibertaris abans de volar Londres un any després. El grec Dimitris Karampilias també va fugir de Grècia, establint-se com a tabaquer a Alexandria i lluitant per la creació d'un moviment obrer llibertari. Emanouil Dadaoglou seria un altre anarquista grec que passaria per la ciutat d'Alexandre i Cleopatra. Un gran nombre de russos van establir-se també a la ciutat mediterrània, fugint de la repressió de la revolució de 1905. El 1907 es destaquen manifestacions a Alexandria en contra de les ordres de deportació contra aquests camarades llibertaris. El 1919 es reporten nombrosos incidents i vagues a la ciutat. Els anarquistes Max di Collatto i Giuseppe Pizzutto seran deportats.

El més destacat de tot va ser, però, la presència d'Errico Malatesta a Alexandria, en una de les seves múltiples fugides. Errico Malatesta, considerat un dels grans pensadors de l'anarquisme modern, i que és considerat un dels introductors de l'anarquisme a l'estat espanyol, va fugir el 1878 Nàpols per por a una detenció i arriba a la ciutat costera egípcia, on hi ha una próspera comunitat de treballadors italians. Malatesta serà detingut i deportat juntament amb dos activistes anarquistes més just abans de que es produeixin enfrontaments entre partidaris i detractors del republicà Passamante, que havia intentat assessinar el rei Umbert I d'Itàlia. Segons sembla Malatesta hauria representat Egipte a la Internacional Negra fins el 1881.

Malgrat tot l'hegemonia de les mobilitzacions seguiria sent socialista al país. A partir dels 20 l'activitat anarquista ja no es destaca a cap publicació a les que he tingut accès. De nou no sabem si per falta d'informació o per falta real de mobilitzacions. De totes formes el 1920 es crea el Partit Socialista d'Egipte, que acabarà desenvocant en el Partit Comunista d'Egipte el 1924 de Husni el-Urabi, Antun Marun i Rosenthal (un italià d'orígen jueu que arribà a Egipte en 1899). Amb la victòria de la revolució nasserista i la conseqüent nacionalització de les empreses comportarà la marxa de molts estrangers d'Alexandria i amb ells, probablement també, els seus somnis utòpics i llibertaris.

2 comentaris:

  1. Bona cita de Malatesta (si algú la troba en castellà o català...?)
    "Since we cannot make the revolution by ourselves, i.e. our forces alone are not sufficient to attract and mobilize the large masses necessary to win, and since, no matter how long one waits, the masses cannot become anarchist before the revolution has started, and we will necessarily remain a relatively small minority until we can try out our ideas in the revolutionary practice, by denying our cooperation to others and by postponing the action until we are strong enough to act by ourselves, we would practically end up encouraging sluggishness, despite the high-sounding words and the radical intentions, and refusing to get started, with the excuse of jumping to the end with one big leap.

    I know very well – if I had not known for a long time I would have learnt recently – that we anarchists are alone in wishing the revolution for good and as soon as possible, except some individuals and groups that champ the bit of the authoritarian parties’ discipline, but remain in those parties in the hope that their leaders will resolve someday upon ordering a general action. However, I also know that the circumstances are often stronger than the individuals’ will, and one day or another our cousins from all different sides will have to resolve upon venturing the final struggle, if they do not want to ignominiously die as parties and make a present to the monarchy of all their ideas, their traditions, their best sentiments. Today they could be induced to that by the necessity of defending their freedom, their goods, their life.

    Therefore we should always be prepared to support those who are prepared to act, even if it carries with it the risk of later finding ourselves alone and betrayed.
    [...]

    At this time, as at any time of depression and stagnation, we are afflicted by a recrudescence of hair-splitting tendencies; some people enjoy discussing whether we are a party or a movement, whether we have to associate into unions or federations, and hundreds of other similar trifles; perhaps we will hear again that “groups can have neither a secretary nor a cashier, but they have to entrust one comrade to deal with the group’s correspondence and another to keep the money”. Hair-splitters are capable of anything; but let practical men see to taking action, and let hair-splitters in good faith, and those in bad faith above all, stew in their own juice.

    Let anyone do whatever they like, associate with whoever they like, but let them act.

    No person of good faith and common sense can deny that acting effectively requires agreeing, uniting, organizing."

    És per idees així que jo em definia durant bastants anys d'anarquista. I és perquè encara comparteixo allò que diu aquí el Malatesta que ara sóc on sóc.

    ResponElimina
  2. Ho sento, se m'ha oblidat l'enllaç:
    http://www.marxists.org/archive/malatesta/1922/08/whattodo.htm

    ResponElimina