Article traduït de l'àrab obra de Mustafa Mahii del Centre d'Estudis Socialistes del Caire:
"Ja no és cap secret l'augment sense precedents de les execucions a Egipte. Les xifres indiquen que durant el període que va de 1981 a 1990 es van expedir 179 sentències de mort, executant-se 35 penes. 530 van ser condemnats en el període comprès entre 1990 i 2000, executant-se 213 penes. Només l'any 1999 ja va tenir 108 condemnats i 383 ho van ser en el període que va de 1996 a 2001. Un ritme de 76 penes per any. I malgrat que aquesta taxa sigui molt alta és inferior respecte el nombre de penes de mort de, únicament, la primera meitat d'aquest any, la qual és de 80.
Aquest augment de l'ús de la pena de mort es presenta als mitjans de propaganda governamentals com una tendència de control cap als criminals que amenacen la seguretat de la societat i l'autoritat de l'Estat i les Lleis. Mentre això és cert no és més que una prova evident del fracàs de l'Estat de prevenir les causes del crim abans que aquest succeeixi. L'augment de la delinqüència aquí és una prova dels desequilibris del sistema social i econòmic de la comunitat. I això és una prova clara i renovada de l'abandonament, per part de l'Estat, dels pobres d'aquest país i l'alineament amb els homes de negocis.
Els estudis recorden que un 44,9% dels acusats de violació i assalt indecent, un 51,7% dels acusats d'abús i tràfic de drogues, el 46,4 % dels acusats per robatoris a domicilis, el 64,7% dels acusats de robatori a botigues i el 51,8% dels acusats per robatoris de vehicles l'any 1996 eren persones sense feina. Si aquesta era la situació fa 13 anys, com deu ser a dia d'avui, en que s'ha assolit el percentatge de persones que viuen amb dos dòlars per dia en un 43,5 % de la població total d'Egipte. Si posem per exemple el governorat d'Asssiut, la proporció de pobresa és del 58,1% del total de la població de la zona. A la Governació de Sohag la proporció de pobresa és del 45,5%. Els 10,3 milions de persones viuen als 1000 pobles més pobres, segons els estudis del propi govern. Son aquestes males condicions de vida les que violen la integritat personal tots els dies de la seva vida i que reflecteixen l'estat total de menyspreu de l'Estat, qui dirigeix totes les seves capacitats a donar suport als empresaris i protegir els seus interessos. Aquest és l'origen polític d'aquests crims que veiem cada dia. Tot i que l'aparell de seguretat interior hagi augmentat en les darreres dècades, fins arribar a les 800 mil persones empleades en el Departament d'Interior, parcialment en l'exèrcit. Això se suma als 450 mil soldats que conformen les Forces de Seguretat Central. Però aquesta excessiva magnitud de la mida de les forces internes de seguretat resulta inútil per salvar la seguretat dels ciutadans. No és més que, majoritàriament, una eina de repressió. Els delictes de tortura succeeixen de forma contínua a les comissaries de policia dels barris, als pobles i diverses ciutats remarquen que el paper de la policia és el d'aterroritzar els ciutadans. El prestigi de l'Estat prové d'aterroritzar els ciutadans. I les Forces de Seguretat Central encara no son una eina per al bloqueig dels punts calents de protesta: les universitats, els treballadors en vaga i lluita a les seves fàbriques, els sindicalistes, els agricultors en protesta pel retorn del feudalisme i la confiscació de les seves terres. I així és com l'Organisme de Seguretat Interna (de seguretat del sistema, de fet) ha esdevingut enorme sense cap interès en el manteniment de la seguretat dels ciutadans, però, per contra, té sinergia amb les condicions de pobresa i d'injustícia social que provoquen patiment en els ciutadans.
Aquest tipus de circumstàncies portaran de forma natural a l'augment del crim dins d'aquesta comunitat. La intimidació i els delictes de robatori, assassinat, assetjament, violació i tràfic de drogues son delictes que augmentaran a causa de la pobresa, la repressió i opressió social. La policia i l'Estat quan retin comptes dels seus delictes, ho faran per partida doble. La primera quan els priva d'una vida decent. La segona, quan els castiga pels crims comesos (en la majoria dels casos) a causa d'unes circumstàncies que no han creat ells, sinó el Sistema.
La pobresa i la repressió social no son els únics factors de l'augment de les taxes de delinqüència. La sensació ben establerta per alguns de que la impunitat és plausible a causa de la seva relació amb el sistema o amb parts d'ell que porten a cometre crims atroços, exposats alguns d'ells a perdre's en un laberint del sistema, com el cas de Hisham Talaat Mustafa o l'assassinat de Suzam Tamin. Així com l'assassinat al Mall Arcadia, el qual va succeir fa uns anys entre un grup de “joves” de negocis i que no es resoldrà amb el càstig més sever. La lluita contra la corrupció i eradicar les causes de sensació de superioritat i dominació fins i tot sobre les lleis, és el mitjà per evitar aquests crims. Aquests crims, però, revelen molt poc de les catacumbes del Sistema.
Les polítiques d'enduriment de penes aquí, davant de tota aquesta ruïna social, no és una prova de la sobirania de la justícia, però si una nova imatge de la violència d'Estat contra la comunitat. És una prova del dèficit del Sistema de trobar solucions als seus problemes, tot i la publicitat enganxada a la cara de tots, com si això fos inútil."
"Ja no és cap secret l'augment sense precedents de les execucions a Egipte. Les xifres indiquen que durant el període que va de 1981 a 1990 es van expedir 179 sentències de mort, executant-se 35 penes. 530 van ser condemnats en el període comprès entre 1990 i 2000, executant-se 213 penes. Només l'any 1999 ja va tenir 108 condemnats i 383 ho van ser en el període que va de 1996 a 2001. Un ritme de 76 penes per any. I malgrat que aquesta taxa sigui molt alta és inferior respecte el nombre de penes de mort de, únicament, la primera meitat d'aquest any, la qual és de 80.
Aquest augment de l'ús de la pena de mort es presenta als mitjans de propaganda governamentals com una tendència de control cap als criminals que amenacen la seguretat de la societat i l'autoritat de l'Estat i les Lleis. Mentre això és cert no és més que una prova evident del fracàs de l'Estat de prevenir les causes del crim abans que aquest succeeixi. L'augment de la delinqüència aquí és una prova dels desequilibris del sistema social i econòmic de la comunitat. I això és una prova clara i renovada de l'abandonament, per part de l'Estat, dels pobres d'aquest país i l'alineament amb els homes de negocis.
Els estudis recorden que un 44,9% dels acusats de violació i assalt indecent, un 51,7% dels acusats d'abús i tràfic de drogues, el 46,4 % dels acusats per robatoris a domicilis, el 64,7% dels acusats de robatori a botigues i el 51,8% dels acusats per robatoris de vehicles l'any 1996 eren persones sense feina. Si aquesta era la situació fa 13 anys, com deu ser a dia d'avui, en que s'ha assolit el percentatge de persones que viuen amb dos dòlars per dia en un 43,5 % de la població total d'Egipte. Si posem per exemple el governorat d'Asssiut, la proporció de pobresa és del 58,1% del total de la població de la zona. A la Governació de Sohag la proporció de pobresa és del 45,5%. Els 10,3 milions de persones viuen als 1000 pobles més pobres, segons els estudis del propi govern. Son aquestes males condicions de vida les que violen la integritat personal tots els dies de la seva vida i que reflecteixen l'estat total de menyspreu de l'Estat, qui dirigeix totes les seves capacitats a donar suport als empresaris i protegir els seus interessos. Aquest és l'origen polític d'aquests crims que veiem cada dia. Tot i que l'aparell de seguretat interior hagi augmentat en les darreres dècades, fins arribar a les 800 mil persones empleades en el Departament d'Interior, parcialment en l'exèrcit. Això se suma als 450 mil soldats que conformen les Forces de Seguretat Central. Però aquesta excessiva magnitud de la mida de les forces internes de seguretat resulta inútil per salvar la seguretat dels ciutadans. No és més que, majoritàriament, una eina de repressió. Els delictes de tortura succeeixen de forma contínua a les comissaries de policia dels barris, als pobles i diverses ciutats remarquen que el paper de la policia és el d'aterroritzar els ciutadans. El prestigi de l'Estat prové d'aterroritzar els ciutadans. I les Forces de Seguretat Central encara no son una eina per al bloqueig dels punts calents de protesta: les universitats, els treballadors en vaga i lluita a les seves fàbriques, els sindicalistes, els agricultors en protesta pel retorn del feudalisme i la confiscació de les seves terres. I així és com l'Organisme de Seguretat Interna (de seguretat del sistema, de fet) ha esdevingut enorme sense cap interès en el manteniment de la seguretat dels ciutadans, però, per contra, té sinergia amb les condicions de pobresa i d'injustícia social que provoquen patiment en els ciutadans.
Aquest tipus de circumstàncies portaran de forma natural a l'augment del crim dins d'aquesta comunitat. La intimidació i els delictes de robatori, assassinat, assetjament, violació i tràfic de drogues son delictes que augmentaran a causa de la pobresa, la repressió i opressió social. La policia i l'Estat quan retin comptes dels seus delictes, ho faran per partida doble. La primera quan els priva d'una vida decent. La segona, quan els castiga pels crims comesos (en la majoria dels casos) a causa d'unes circumstàncies que no han creat ells, sinó el Sistema.
La pobresa i la repressió social no son els únics factors de l'augment de les taxes de delinqüència. La sensació ben establerta per alguns de que la impunitat és plausible a causa de la seva relació amb el sistema o amb parts d'ell que porten a cometre crims atroços, exposats alguns d'ells a perdre's en un laberint del sistema, com el cas de Hisham Talaat Mustafa o l'assassinat de Suzam Tamin. Així com l'assassinat al Mall Arcadia, el qual va succeir fa uns anys entre un grup de “joves” de negocis i que no es resoldrà amb el càstig més sever. La lluita contra la corrupció i eradicar les causes de sensació de superioritat i dominació fins i tot sobre les lleis, és el mitjà per evitar aquests crims. Aquests crims, però, revelen molt poc de les catacumbes del Sistema.
Les polítiques d'enduriment de penes aquí, davant de tota aquesta ruïna social, no és una prova de la sobirania de la justícia, però si una nova imatge de la violència d'Estat contra la comunitat. És una prova del dèficit del Sistema de trobar solucions als seus problemes, tot i la publicitat enganxada a la cara de tots, com si això fos inútil."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada