Obama a El caire: Reflexions en fred sobre un discurs que havia de canviar el món

Publicat al setmanari de contrainformació Directa num. 142 del 10 de juny

Una enorme expectació es va despertar arreu pel llargament anunciat discurs de Barak Obama a la Universitat del Caire. Un discurs adreçat a tot el món islàmic. El que dos mesos abans no havia aconseguit la anunciada vaga cibernètica del 6 d'abril ho va aconseguir el nou president americà en poques hores. Una ciutat de vint milions d'habitants com el Caire completament col·lapsada per la visita del nou inquilí de la Casa Blanca. Carrers tallats, controls militars encara més excepcionals (com la impossibilitat d'obrir finestres al pas de determinats punts calents) i la recomanació a milers de treballadors d'agafar-se el dia lliure davant les incomptables restriccions que la visita comportava. Samarretes amb el lema “Obama, el nou Tutankhamon del Món” venent-se pels carrers i, evidentment, tota la atenció mediàtica per a un anunciat discurs que havia de canviar per sempre les relacions entre la primera potència mundial, els Estats Units, i el món islàmic. Per molts el discurs d'Obama, amb visita inclosa a la històrica universitat corànica d'Al Azahar, posava fi a l'antagonisme entre l'Islam i Occident. Malgrat que molts han rebut amb cert optimisme el discurs del president americà al món islàmic, especialment des de sectors oficialistes, moltes son també les veus que s'han aixecat per denunciar que el discurs, paternalista i diàfan, poc o res canvia la posició dels Estats Units a la zona.

A ningú se li escapa la idoneïtat estratègica de la visita. I aquesta no és altra que la de reforçar aliances contra el vertader enemic del moment, la Iran xií d'Ahmadinejad. Segons nombrosos analistes, la visita a Aràbia Saudí i Egipte, aliats nordamericans des de fa dècades, més enllà de mostrar una obertura cap a l'Islam mostra la voluntat americana d'ensenyar al món qui està al costat de qui. I la estudiada visita als tradicionals enemics àrabs del xiisme iraní s'observa com una estratègia política de gran calibre envernissada amb un suposat endolciment del missatge. Tot adornat amb estudiats comentaris en àrab, que molts ja s'han fet compte d'ironitzar, i amb curades referències al profeta Mahoma i El Corà. Una rentada de cara que suposa un canvi en l'enfocament del discurs, però no necessàriament en el de la política. Alguns socialistes egipcis ja han destacat que el discurs d'Obama no suposa res nou (“la pila més gran de fems que he escoltat en la meva vida” en veu del blogger Hossam El Hamalawy). Segons apunta Mostafa Mahi des del Centre d'Estudis Socialistes del Caire el discurs d'Obama, a part de “no aportar res nou”, es veu forçat per les darreres victòries de la resistència iraquiana a més de subratllar que el nou president ja ha signat l'increment de tropes l'augment de 83 milions de dòlars del pressupost de la guerra a Afganistan. En la mateixa línia es va expressar el moviment libanès de Hezbollah. El diputat Hassan Fadlallah va recordar que la carta d'Obama “no inclou cap canvi real” en la posició americana a l'Orient Mitjà i, en especial, pel que fa al cas palestí. Quelcom del que nombrosos activistes en van criticar l'ambigüitat i tebiesa amb que el president americà s'hi va referir durant el discurs, especialment quan el mandatari va comparar l'holocaust nazi amb l'actual guerra sionista. Pel poeta Youseef Shabaan, però, la cosa és més conceptual. Segons assegura, Obama segueix tractant els àrabs amb “arrogància” i prepotència, assegurant que el president americà es dirigeix al món àrab des d'un pedestal cairota per donar-li instruccions de com fer les coses.

D'altra banda, malgrat que Obama es va omplir la boca de drets humans, respecte a les dones o democràcia, nombroses crítiques li van arribar pel suport a règims polítics tant tancats com el saudita o l'egipci. La visita del president americà a règims que exerceixen amb brutalitat i impunitat internacional la repressió contra la dissidència política s'ha vist com un recolzament a la seva acció mateixa. I la anunciada oportunitat que podia haver suposat la visita per tal de censurar aquestes limitacions civils va passar de llarg. Obama, que abans de ser nomenat president havia llargament recriminat les aliances de Bush amb tots dos règims no va dubtar a qualificar Mubarak com un important aliat amb “dècades d'experiència” per a “l'estabilitat política de la zona” així com va afirmar quedar “atrapat per la presència i saviesa” del monarca saudita. Fins i tot el liberal i proamericà Ayman Nour, líder del grup d'oposició El-Ghad, va anunciar haver trobat a faltar més contundència d'Obama vers la falta de llibertats a Egipte. No en va, una manifestació de rebuig a la visita americana, organitzada el dia abans de la visita pel moviment d'oposició Kefaya, va ser durament controlada per les forces de seguretat egípcies a la cèntrica plaça cairota de Tahrir. Alguns dels organitzadors van ser retinguts instants abans de la manifestació per policies de paisà i un d'ells va ser detingut durant prop de 4 hores i mitja per les forces de seguretat. També la localització de la conferència, la Universitat del Caire, resulta paradigmàtica en aquest punt. Una simple visita al seu lloc web demostra quina és la seva política cultural i social: “Protegir els seus estudiants d'idees destructives i pensaments corruptes”.

Sigui com sigui, en el que tothom coincideix, és que la visita del president nordamericà no ha deixat indiferent a ningú i l'important impacte mediàtic de la mateixa ha abastat el món sencer. Mentre uns esperen que les paraules es converteixin en fets d'altres ja asseguren que això ja s'ha demostrat que no serà així. Quedarà per a posteriors anàlisis saber si el discurs convertirà Obama, com resaven les samarretes, en un vertader Tutankhamon mundial. I sobretot quina de les múltiples cares d'un despòtic emperador sobredimensionat mediàticament pot acatar el president americà. Amb ironia un treballador cairota de 67 anys assegurava a la televisió egípcia quins eren els canvis que havia aportat Obama “els carrers son buits, els han netejat, n'han tret les pintades, fins i tot han deixat ben maco el mural militar de la Guerra del 6 d'Octubre...Espero que vingui cada dia; gràcies Obama”.