El judici del segle

Article publicat al setmanari La Directa núm. 276

Visiblement nerviós, el jutge Ahmed Refaat llegia la sentència del qualificat a Egipte com a “Judici del segle”. La eufòria esclatava inicialment entre els familiars dels màrtirs congregats a l'Acadèmia de Policia del Caire, on s'han desenvolupat les 46 sessions d'aquest llarg judici. Cadena perpètua per al rais i el seu ministre d'interior Habib el Adly per la mort de manifestants durant l'alçament popular del 25 de gener. Mohamed Hosni Mubàrak, el dictador que va governar amb mà de ferro Egipte durant gairebé 30 anys, es convertia així en el primer dirigent àrab condemnat judicialment per un tribunal nacional.

Però rere el foc d'encenalls dels titulars s'amagava la realitat d'una sentència qualificada de política per les forces revolucionàries. A mesura que el jutge Refaat llegia la resta de resolucions la eufòria dels revolucionaris es convertia en oberta indignació.

6 dels més alts responsables de les forces policials eren absolts de la mort de 846 manifestants durant l'alçament popular de gener de 2011. El jutge declarava no haver trobat proves suficients per a inculpar-los en un dossier que ocupa més de 60 mil pàgines i que conté més de 1536 declaracions. Entre els absolts es trobaven Ismael Shaer, mà dreta del ministre d'interior, i H. Abd el Rahman, antic director de l'aparell de seguretat de l'estat, descrita pels revolucionaris com “la Gestapo egípcia” i considerat màxim responsable de la sistemàtica tortura policial i el segrest i desaparició d'opositors.

La sentència tampoc condemnava Adli i Mubárak per haver ordenat la mort dels manifestants, ja que afirma que no hi havia proves suficients. La sentència els condemna per no haver-ho impedit, en una argumentació jurídica feble que, segons molts experts, podria caure fàcilment en les apel·lacions que ja es troben en camí. Malgrat que es parla de cadena perpètua, en realitat es tracta d'un presidi que no pot superar els 25 anys i que, amb els 84 anys del rais, fàcilment podria ser revocada per raons de salut. Diversos mitjans ja filtraven suposats defalliments del president en ser ingressat a la unitat especial de l'hospital de la presó de Tora, on era transferit finalment per ordre de la fiscalia 5 mesos després que s'emetés una resolució parlamentaria a tal efecte. Una unitat especial l'acondicionament de la qual ha costat prop de 600 mil euros i que compta amb un servei d'atenció personalitzat les 24 hores del dia.

En una altra part del mateix judici, el tribunal també retirava els càrrecs de corrupció al propi Mubàrak, als seus fills Alaa i Gamaal i al fugitiu amb passaport espanyol Hussein Salem per la venta de gas a Israel i els absolia de la resta de càrrecs per corrupció perquè, segons la sentència, aquests havien prescrit. La majoria d'encausats, però, seguiran retinguts a l'espera que es resolguin altres judicis pendents en la seva contra.

Les xarxes socials es preguntaven qui havia matat, doncs, els manifestants i declaraven irònicament que la revolució havia estat cosa del Photoshop. Mentre Amnistia Internacional denunciava que la sentència “no aportava la plena justícia”, Human Rights Watch destacava que aquesta “mantenia la impunitat de la policia mentre les víctimes esperen justícia”.

16 mesos després de l'esclat revolucionari del 25 de gener hi ha una absència total de sentències inculpatòries contra els vora 160 policies encausats per la mort de manifestants. Desenes de sentències han absolt els encausats mentre les úniques condemnes han estat in absenta a policies fugitius que han estat revisades quan s'han trobat els encausats. La majoria d'oficials de policia segueixen en servei, en el millor dels casos reubicats en noves destinacions, mentre familiars de màrtirs denuncien assetjaments policials continuats. Una situació que contrasta amb els vora de 12 mil judicis militars contra població civil emesos durant el mateix període, la majoria per qüestions polítiques.

Curiosament i com a mostra del doble raser, l'única sentència ferma per delictes de sang comesos durant els 18 dies de l'alçament contra el règim Mubàrak, va condemnar a 2 persones a la forca i 3 més a cadena perpètua per la mort del soldat Ahmed Samir, considerat el primer màrtir de l'exèrcit de la revolució.

La sentència tornava a fer esclatar els carrers del país i alguns ja parlaven d'una segona revolució. Marxes sorgien a les principals ciutats del país i la simbòlica plaça Tahrir es tornava a omplir de gom a gom en contra de la sentència. Els revolucionaris reclamen la depuració de la justícia mentre les forces polítiques exigeixen el traspàs immediat del poder plantejant la opció d'un Consell Presidencial que eviti passar els egipcis per unes urnes controlades militarment. Aquest consell, que encara espera el vist-i-plau d'uns reticents Germans Musulmans, comptaria amb el nasserista Hamdin Sabahi, el diplomàtic Mohamed el Baradei i l'islamista moderat Abd el Meneim Abu el Fotouh, entre d'altres.

La sentència arribava en plena campanya per la segona volta de les presidencials i el dia abans de que les votacions comencessin per als egipcis residents a l'estranger. Això provocava que els Germans Musulmans miressin d'apropar-se a les forces revolucionàries donant recolzament a les protestes mirant de confrontar-se al candidat continuista Ahmed Shafiq, qui reclamava respecte als tribunals i acusava la formació islamista de representar el sectarisme i la opressió. Shafiq arribava a acusar públicament els Germans Musulmans de pactar resultats electorals amb Mubàrak.