La caixa negra de la corrupció ha tornat a Egipte

L'home de la foto ha tornat a Egipte 6 anys després de fugir-ne per potes en esclatar la revolució popular. L'Egipte post-revolució de Tahrir va llançar una ordre de recerca i captura a la Interpol contra aquest home, mà dreta de Mubarak i conegut popularment com "la caixa negra de la corrupció". La Interpol el va trobar. A Espanya. Aquest home ha viscut aquets 6 anys amagat a una mansió de La Moraleja, a Madrid, protegit per un passaport espanyol del qui ningú li ha demanat explicacions (tot i assolir-lo mentre otorgava sucuolses llicències per la extracció de gas a la espanyola Unión Fenosa, que obtenia gas egipci per sota dels preus de mercat).

L'home de la foto desfilava d'aquesta guisa en presentar-se a l'Audiència Nacional per a tractar el cas de la seva deportació. Com un vell moribund. El Jutge Pablo Ruz va descartar investigar la obtenció de la seva nacionalitat, malgrat que l'home no havia viscut mai a Espanya abans d'obtenir-la i de fer-se evident que havia violat la legislació en fer ús continuat del seu passaport egipci, del que se suposa que se n'havia de desfer. Evidentment ni menció del tracte amb Unión Fenosa.

Avui, aquest home que es feia el vell moribund davant la justícia espanyola, ha tornat pel seu propi peu a Egipte. Diuen que ha renunciat al 75% de les seves possessions reconegudes. Quan Mubarak governava es considerava que aquest era el vertader propietari de mig Egipte....

Hussein Salem torna a ser a Egipte

Un nou capítol tancat.

Articles

Els negocis rodons d'Unión Fenosa a l'Egipte de Mubarak

Hussein Salem, la caixa negra de la corrupció a Egipte amb passaport espanyol

Objectiu: Qatar

Article publicat al setmanari la Directa número 435: 

Si el 1969 Hondures i el Salvador van entrar en guerra per un partit de futbol, sembla fins i tot lògic que el 2017 la guerra (cada cop menys) freda entre les monarquies pèrsiques es desencadeni per un tuit o un titular de notícia. Aràbia Saudita, Emirats Àrabs, Egipte i Bahrain han llançat una ofensiva agressiva contra l'emirat de Qatar, tallant relacions comercial, tancant fronteres i expulsant els qatarians dels seus territoris en la pitjor crisis viscuda entre els països del Golf en els darrers temps.

L'incident suposa un capítol més de la guerra freda provocada per l'esclat de les anomenades primaveres àrabs. A una banda, hi ha un bloc immobilista, capitanejat pels Emirats Àrabs i l'Aràbia Saudita, en general partidaris de preservar el status quo pre-2011, i a l'altra banda, el bloc qatarià, on també s'hi troben la Turquia d'Erdogan i el moviment dels Germans Musulmans, que va intentar aprofitar l'esclat popular i els potencials canvis de règim per guanyar influència regional. 

L'actual episodi sembla suposar l'esforç definitiu de Riad i Abu Dhabi per tallar les ales a Doha. Arriba tres anys després que una escalada de confrontació provoqués la retirada temporal de diversos cossos diplomàtics àrabs de la capital qatariana, i exactament quatre anys després del cop d'estat a Egipte, que va provocar un gir de 180 graus en les inèrcies geoestratègiques de la regió, posant fre a l'avenç de la influència qatariana a la zona. 

Ara, el pretext que ha provocat l'incident són unes suposades declaracions de l'emir de Qatar, Hamad Bin al-Thani, que Doha nega i atribueix a un hackeig de la web de notícies estatal, generant la sensació de crisi provocada. També contribueixen a aquesta sensació les exigències i acusacions de les monarquies del Golf, que atribueixen a Doha haver donat suport al terrorisme, malgrat els abundants indicis que bona part del finançament i proselitisme jihadista ha provingut de Riad. A més, reclamen a Qatar mesures com el tancament del canal de televisió Al-Jazeera i de la base militar turca oberta al país fa un any, el trencament total de relacions amb Iran o l'acceptació d'un control extern per més de deu anys, entre d'altres. 

Però perquè ara? Una versió estesa assenyala com a detonant el recent segrest a Iraq de 26 membres de la família reial catarí, que va acabar provocant el pagament de rescats a milícies xiïtes vinculades amb Iran i a jihadistes sunnites vinculats a Al-Qaeda. Tanmateix, tot indica que les causes van més enllà. 

Per una banda sembla evident la voluntat revengista d'un sector de les monarquies àrabs que no perdonen a Qatar el seu rol durant les revoltes àrabs i volen evitar qualsevol repetició. Les condicions que li volen imposar clarament soscaven la seva sobirania nacional i semblen inassumibles, per això algunes veus parlen d'un pla per derrocar l'emir i col·locar-hi algú més afí, una opció per ara poc probable. 

Rere l'actual incident hi ha clarament la mà de Mohammed Bin Zayed, príncep hereu d'Abu Dhabi i home fort de l'agenda exterior dels Emirats Àrabs, i, sobretot Mohamed Bin Salman, nou home fort de la casa dels Saud. De fet Salman seria nomenat per sorpresa príncep hereu al tro del rei Salman, de 81 anys, escasses tres setmanes després de l'esclat de la crisis, saltant-se la línia successòria i passant per davant del primogènit Mohamed Bin Nayef, de 57 anys i responsable dels aparells de seguretat saudites. Nayef, un home respectat a Occident pels seus esforços en desmantellar la xarxa saudita d'Al-Qaeda, no només va perdre el seu lloc com a hereu, també va ser deposat com a ministre de l'Interior i es rumoreja que resta confinat a un palau de la família a Jidda. Segons algunes versions, Nayef i Salman havien topat precisament en els darrers temps respecte el posicionament bel·ligerant del regne saudita en matèria d'exteriors.

Salman, per la seva banda, sembla un home molt ambiciós. De només 31 anys, ha experimentat una meteòrica carrera com a ministre de defensa, encapçalant l'ofensiva al Iemen, impulsant la monopolització estatal del petroli i liderant uns plans d'austeritat estatals. Mentrestant, engegava una campanya de fervor nacionalista, en un país molt poc donat a aquests exercicis. Però algunes expertes en destaquen la manca d'experiència i un estil massa impulsiu. Al desembre, en anunciar l'aliança militar de països islàmics en contra del terrorisme, va citar el recolzament de països que posteriorment van assegurar no tenir cap informació sobre la iniciativa.

El nomenament de Salman no només ha generat incomoditat a l'exterior, també ha creat tensions internes. Alguns han vist la creuada contra Qatar com un element tàctic per facilitar aquest relleu hereditari, tot reforçant un discurs d'enemic comú exterior que silencii tota possible dissensió a un relleu polèmic. 

L'enfrontament és clarament polític, però no només. Tant els Emirats com Aràbia Saudita són exportadors de petroli, un negoci clarament a la baixa davant d'un gas a l'alça que representa la gallina dels ous d'or per Qatar. El gas és considerat com l'únic combustible fòssil econòmicament sostenible en els propers 25 anys. Aràbia Saudita pot haver recuperat parcialment el seu pes polític regional en els darrers anys, però la seva influència econòmica va clarament a la baixa. Sobretot des que la dependència econòmica dels Estats Units envers el petroli saudita ha disminuït molt, cosa que ha provocat que els saudites hagin decidit reconduir l'aliança i les dependències amb la compra ingent d'armament. Riad sap que el poder només es compra amb doblers. Davant la por que aquest tresor mineral pugui generar un futur reequilibri de poders a la zona, els països del golf semblen haver-se decidit a llançar aquesta OPA altament hostil contra els seus veïns amb acusacions que arriben al paroxisme.

Dos anys d’Al-Sisi i 40.000 preses polítiques més

Article publicat al setmanari La Directa: 

El 8 de juny el general Abd el-Fattah al-Sissi va bufar les espelmes del seu mandat. Coincidint amb el segon aniversari del militar al capdavant d'Egipte, 10 organitzacions locals de Drets Humans han llançat una campanya de recolzament als presos polítics, en crescuda constant en un país incapaç de sortir de la roda repressiva. Veus rere el barrots és el nom d'una campanya que pretén denunciar el deteriorament de les llibertats al país i la vulneració sistemàtica de drets suposadament constitucionals com el dret a expressió. Les organitzacions denuncien judicis polititzats, sentències injustes i detencions il·legals amb centenars de “joves injustament detinguts” sota el coneixement directe del màxim mandatari. Es calcula que al país hi ha m´es de 40 mil presos de consciència des del cop que el 2013 va derrocar el govern dels Germans Musulmans.

A l'epicentre de la polèmica se segueix trobant la llei 107 de 2013, la coneguda com a llei de manifestacions, que segueix prohibint de facto el dret a protesta, reconegut constitucionalment. L'augment en els darrers mesos de les protestes en contra de les decisions del cabdill egipci ha provocat també l'augment de les detencions. Més de 200 persones van ser detingudes en protestes a l'abril contra la controvertida cessió de la sobirania a Aràbia Saudita de dues illes del Mar Roig, Tiran i Sanafir. La cessió venia precedida per nous préstecs de la monarquia saudita a Egipte en un moment d'extremada fragilitat econòmica del règim, afectat per una important inflació, problemes en les reserves i una lliura egípcia extremadament devaluada. Aquest incident va provocar la ira de sectors que van recolzar el cop del 2013 difícilment vinculables a la oposició islamista, encapçalada pels defenestrats Germans Musulmans, obrint una esquerda fins ara gairebé inèdita en el mandat del general. Al greuge territorial s'hi afegia una ferotge crisi econòmica sense solució a l'horitzó i, sobretot, els constants excessos policials. Durant el mateix mes d'abril el Col·legi de Periodistes va mantenir un dur pols al ministre d'Interior després que la policia assaltés la seu sindical i arrestés dos professionals. Durant setmanes van estar esclatant escàndols de policies que no tenien miraments en matar ciutadans al bell mig del carrer en baralles per coses tan banals com el pagament d'un got de té o un bitllet de transport. Coses que am prou feines sumen cèntims d'euros.

Malgrat tot el règim ha capejat momentàniament la crisi i es manté ferm. Pocs dies després del segon aniversari del general Sissi al poder, un comitè parlamentari aprovava una reforma legal que atorga al president noves potestats en el nomenament del Consell Suprem de la Premsa, l'òrgan encarregat de triar els caps de redacció dels mitjans públics. Mentrestant, 5 partits polítics legalitzats pel règim i 27 organitzacions de drets humans denunciaven la persecució policial a 2 jutges i un advocat que treballaven en la redacció d'un esborrany de llei per controlar la tortura. Una tortura que el 2015 es podria haver cobrat la vida de 137 persones sota custodia policial, segons denunciava el centre Nadim. El règim s'ha vist fort com per destituir un rellevant fiscal anti-corrupció, i de retruc la seva filla, per declarar el primer que aquesta corrupció que ell està encarregat d'investigar costa milions als egipcis cada any.

En la mateixa setmana de l'aniversari del general, una nova sentència exemplificant condemnava a pena de mort 6 persones, entre elles 2 periodistes d'al-Jazeera, en un cas de suposat espionatge en favor del règim catarí durant el mandat del germà musulmà Mohamed Mursi. De fet el propi Mursi rebria una sentència de 20 anys de presó en el mateix cas. En total l'expresident suma ja 85 anys de presó i una pena de mort en 4 sentències diferents.

Però mentre el general Sissi celebrava l'aniversari a Egipte els pares de l'investigador italià Giulio Regeni, trobat mort en una cuneta al Caire el passat 4 de febrer, es plantaven davant del Comitè de Drets Humans del Parlament Europeu i demanaven fermesa a la diplomàcia europea. Exigien la retirada dels cossos diplomàtics i la fi dels negocis armamentístics amb Egipte. Uns negocis que han catapultat Egipte com el quart importador mundial d'armament el 2015, sobretot gràcies a la compra de 24 caces Rafale a França. Els familiars denuncien que les investigacions per la mort del jove italià no avancen i que el govern egipci es nega a admetre la principal tesi, la que apunta a una mort sota tortura policial. La crisi per la mort de Regeni també es va plantar com un dur revés a un general Sisi especialment legitimat per una comunitat internacional que el ven com un garant de la lluita contra el fantasma del denominat terrorisme islamista. Garant malgrat que les accions armades d'aquests tipus de grups no han deixat de créixer al país des de la seva arribada al poder. Però mentrestant el general Sissi segueix bufant les espelmes. I al darrera queden ja més de 3 mil morts i 40 mil presos de consciència que també bufen espelmes a les presons del règim egipci.

Egipto, una revolución huérfana

Articulo publicado en El Diagonal:

En la calle Seif el-Yazal Khalifa, en el barrio alejandrino de Cleopatra, no se puede decir que el tiempo haya pasado en balde. En estos tiempos de votaciones, entre los cláxones de la ruidosacorniche y los anuncios a voz en grito de los chatarreros, la calle aparece colmada caóticamente de retratos de los candidatos presidenciales a las elecciones parlamentarias que tienen lugar en el país.

Pero nada recuerda hoy que en esa calle, en el cibercafé Space.net, el verano de 2010, un par de policías golpearon hasta matar a un joven llamado Khaled Said.Nada recuerda hoy que esta muerte fue considerada por muchos como la chispa que desencadenó, seis meses más tarde, la revolución de enero de 2011. Que desencadenó aquellas tempestades. Que hoy recogen estos lodos. Ni una foto. Ni una pintada en una pared. Ni siquiera en las escaleras del cibercafé, convertido en especie de santuario revolucionario durante un tiempo, ni en el balcón desde donde a veces asomaba la madre del chico. Nada.

 

Egipto trabaja con fuerza para borrar todo rastro de esa revolución popular

En toda la calle, camuflado entre los carteles electorales, solo hay una fotografía que honra a un mártir. “Islam Mohamed el-Sayed, muerto por las balas a traición de los Hermanos Musulmanes” reza la pancarta. Un chico de 22 años abatido supuestamente en 2013 por los islamistas durante las protestas en Alejandría contra la deposición del presidente Mursi.

Lo que antes eran honras a los muertos a manos policiales son hoy honras a los que lo hicieron a manos de los Hermanos Musulmanes. O ni eso, porque muchos en el barrio ponen en cuestión la versión oficial de aquellos hechos. El ministerio de la verdad aparece para zanjar la disputa. Antes eran villanos de uniforme, ahora son villanos barbudos. Y ante cualquier duda, el ministerio de la verdad a medias determina la certeza más conveniente. Ya no hay mártires del 25 de enero. Los hubo cuando era necesario apelar a ellos para apuntalar una legitimidad endeble. Pero la memoria es corta y selectiva y ahora ya no hacen falta.

Egipto trabaja con fuerza para borrar todo rastro de esa revolución popular. Ya nadie se atreve a honrar a sus muertos de enero de 2011. La pluralidad política y organizativa que afloró en esa mal denominada primavera ya es cosa del pasado, como lo son tantas cosas, incluidas las tertulias políticas en, por ejemplo, los masificados cafés cairotas del Borsa, de los que ya no queda más que la triste memoria. La policía se llevó las sillas, los cafés y las pipas de agua. El régimen se llevó sus conversaciones. Se le hizo un lifting a la plaza Tahrir, poniendo hierba sintética, borrándole grafitis comprometidos, plantándole una bandera al más puro estilo plaza Colón y derrumbando lo que quedaba del edifico del Partido Democrático Nacional de Mubarak, último resquicio del tótem abatido quemado por las masas enrabiadas aquél cada vez más lejano 28 de enero de 2011. Lejano en el tiempo. Y lejano en tantas cosas.

El último paso de este aniquilamiento: firmar el acta de defunción mediante el teatro electoral de las parlamentarias. Egipto acaba de vivir la primera vuelta de las primeras elecciones parlamentarias de la era Sissi. Las primeras tras el golpe de estado que en 2013 puso fin al fracasado experimento de los Hermanos Musulmanes al mando del país árabe más poblado. Las primeras tras el punto de involución sin retorno de la revolución egipcia que en 2011 consiguió tumbar al rais Hosni Mubarak pero que en cuatro años ha sido incapaz de afianzar ninguna de esas victorias populares. El 17 y 18 de octubre 27 millones de egipcios fueron llamados a las urnas, el resto serán convocados dentro de mes y medio. Pocos, muy pocos, se tomaron la molestia de desafiar el complejo sistema electoral e ir a votar. Un 26,3% según las cifras oficiales. Aunque muchos teman que eso sean números maquillados: en las primeras cinco horas de votaciones la Junta Electoral había reconocido que solo un 1% había pasado por las urnas.

 

Nadie discute la figura del general Sissi y cuatro de las seis listas están lideradas o promovidas por figuras militares

 

Un ejemplo gráfico de la jornada electoral: 10 mil chavales viendo un entreno de fútbol contrastan con los colegios electorales desiertos. Desafío burlón de una juventud que puede verse forzada a tragar con un régimen involucionista pero que no puede borrar de su memoria ni de su piel lo que ha vivido y sufrido. Ni los amigos que ha dejado por el camino. Ellos, los jóvenes, eran el 30% del electorado. Y ellos más que nadie le han dado la espalda a este circo.

Ningún candidato se había tomado la molestia de explicar plan alguno de legislatura. La uniformidad es escandalosa: nadie discute la figura del general Sissi y cuatro de las seis listas están lideradas o promovidas por figuras militares. Los matices, que los hay, no escapan, otra vez, a la lucha interna entre familias del régimen militar cuyas confrontaciones pueden acabar abriendo, una vez más, las pocas grietas del hermético sistema.

Con una participación oficial que, curiosamente, solo supera en un punto las últimas elecciones del rais Mubarak, el fracaso del régimen no es, para nada, una victoria que pueda capitalizar una oposición por ahora resquebrajada y acorralada por la brutal represión. Es cierto que la gente ha perdido el entusiasmo en Sissi, que su foto ya no es tan omnipresente como meses atrás, que el cuento del canal de Suez no ha colado y sus acciones contra vendedores ambulantes y funcionarios, así como la inflación galopante, le están pasando factura. Pero sigue siendo ampliamente visto por muchos como un mal menor no deseado pero deseable y su firme mano de hierro le asegura que cualquier atisbo de crítica se mantenga en silencio.

La mala participación no va a cortar las alas a un régimen que, por contra, puede utilizar esta misma para consolidar el poder entorno al presidente ante un Parlamento deslegitimado con unas competencias poco claras. Egipto afronta el reto de subvertir el descalabro económico en el que vive, con una situación al borde dramático del colapso, y lo sigue haciendo dependiendo de sus apoyos en el extranjero. Vendido como el adalid de la lucha contra el fantasma islamista, Sissi se refuerza gracias a la amenaza egipcianamente etérea del Estado Islámico.

Cada vez más cercana a Rusia, con quien enlaza negocios armamentísticos y proyecta planificaciones nucleares, pero camino de cerrar acuerdos históricos con, oh qué sorpresa, el FMI o el Banco Mundial. Francia o Italia también son aliados cercanos y España también sale en la ecuación. Más allá de los numerosos acuerdos y negocios cerrados en los últimos meses entre Cairo y Madrid, el ministro de defensa Sobhi se reunía en la capital española la semana pasada con su homólogo Pedro Morenés. Lo hacían para confirmar la “estrecha colaboración” y recibir el apoyo español en explosivos, ciberdefensa e inteligencia militar.

Unos acuerdos que fueron denunciados por Armas bajo control por el riesgo que este armamento sirva para la represión a población civil. La visita a Madrid llegaba un mes después de que una absurda operación militar provocara la muerte de 8 turistas mexicanos y 4 egipcios en el oasis de Beheira. Los turistas murieron al ser tiroteados por helicópteros apache egipcios cuando marchaban en expedición turística en 4x4 por el desierto. Y es que ese es la nueva marca del turismo en el país de los faraones. Al fin y al cabo es lo que más se le parece a una auténtica experiencia local.

La ciutadania egípcia gira l'esquena al teatre electoral del general Abd el-Fatah al-Sissi

Article publicat al setmanari la Directa

“No hem registrat irregularitats de vot perquè, de fet, no hi havia votants”. Al president del Club de jutges, Abd Allah Fathy, se li escapava gens dissimuladament el riure quan des del canal Hayat li preguntaven pels conflictes de la primera jornada electoral. Mentrestant els mitjans de comunicació del règim es posaven nerviosos i es bolcaven a mirar d'empènyer els egipcis a les urnes. Xeics avisaven en antena que el boicot era pecat mentre presentadors alertaven dels cataclismes que podien caure sobre el país, inclosa una possible infiltració d'islamistes i Germans Musulmans a la cambra. Alguns apel·laven al líder suprem, aka el general Sissi, a qui la baixa participació “provoca una suma tristesa”. “Després no demaneu treball i jubilacions” deia el presentador televisiu Ahmed Moussa en antena, visiblement afectat, mentre Taufiq Okasha afirmava que “aquesta és la més gran victòria d'Israel al nostre país”. D'altres trobaven millors explicacions: “Que el poble dirigeixi tot el seu interès a veure pel·lícules porno provoca que doni l'esquena a les eleccions parlamentàries més importants que s'hagin vist mai al país”, escrivia Dandraui el-Hawiri al diari el-youm7.

Blanc i en ampolla...

El 18 i 19 d'octubre 27 milions d'egipcis estaven cridats a les urnes a 14 províncies del país, en la primera volta de les eleccions parlamentàries a Egipte. Les primeres des del cop d'estat que el juliol de 2013 va derrocar el govern dels Germans Musulmans i va retornar el poder autocràtic a l'exèrcit, encapçalat pel general Abd el-Fatah al-Sissi. Les primeres des del definitiu retrocés de la revolució egípcia que es troba, avui, 4 anys i mig després de l'alçament popular que va fer caure Hosni Mubàrak, esclafada sota un jou militar ferm, incapaç però de guanyar suport i aixecar entusiasme al carrer i les urnes. Les eleccions actuals són clarament les que més indiferència han generat entre la població egípcia, que ha mostrat més interès en el derbi de futbol entre l'Ahli i Zamalek de dimecres passat que no pas en unes esperpèntiques eleccions marcades per la manca absoluta de programes i propostes electorals. Ni falta que feia. Retorn als vells temps per la porta gran.

La indiferència era evident. Cinc hores després de l'obertura dels col·legis electorals, la junta reconeixia una participació que amb prou feines superava l'1%. Alarmada per les dades, es negaria a fer pública cap altra estimació oficial. Enlloc seu, el govern difonia rumors semioficials que parlaven d'una participació força més alta, tot i que encara molt lluny d'una xifra digna. El temor del règim a què la baixa participació evidenciés les similituds amb els anys Mubàrak, quan els processos electorals es vivien amb paral·lela indiferència, portaven el govern a convocar mitja jornada de festa entre els funcionaris, a declarar gratuït el transport públic en algunes províncies i desembocava en un augment del mercadeig en negre del vot, que es venia vora els 50 euros a ciutats com Alexandria.

Cinc hores després de l'obertura dels col·legis electorals, la junta reconeixia una participació que amb prou feines superava l'1%

A finals de novembre es realitzarà la segona volta d'aquestes eleccions que hauran de configurar el primer parlament de l'era Sissi. El primer des que el 2013 els tribunals van dissoldre l'anterior cambra, de majoria islamista. Dels 596 escons del nou parlament, 448 –el 75,1%– estan reservats a candidatures individuals, encara que la majoria estarien vinculades a una o altra formació. Torna, per tant, el sistema electoral que va afavorir el clientelisme en l'era Mubàrak i que està contribuint al retorn sense rubor de figures de l'antic règim i de parlamentaris que, gens dissimuladament, estan més interessats en el benefici propi que en cap programa de govern. 28 seients estan directament escollits a dit pel president Sissi.

En la jornada de reflexió, el general Sissi va demanar la participació de la ciutadania per a “donar una imatge de força a l'exterior”. Pel règim, aquest és l'últim pas del full de ruta traçat des del cop militar que el 2013 va derrocar el govern dels Germans Musulmans. El paper del futur parlament, el primer des de llavors, és poc clar en el marc d'una Constitució clarament presidencialista, que el mateix parlament hauria de revisar durant la legislatura vinent. El govern seguirà sent escollit pel president i només un consens de dues terceres parts de la cambra pot forçar-ne la dimissió. En les seves dues primeres setmanes de feina, la nova cambra haurà de validar les més de 300 lleis aprovades durant l'any de regnat en solitari del mariscal Sissi.

Són les setenes eleccions des de la caiguda de Mubàrak i la caiguda exponencial d'atenció que s'hi ha dedicat és claríssima. La complexitat d'un sistema electoral que afavoreix el clientelisme, la poca claredat sobre el paper de la futura cambra i, sobretot, el desgast polític del règim entre una ciutadania que no veu millores, han generat un còctel explosiu. Tanmateix, no seria estrany que la baixa participació fos capitalitzada pel general Sissi per legitimar les seves aspiracions autocràtiques.La indiferència de la població envers les eleccions podria servir-li d'argument per justificar una nova concentració de poders i donar via lliure al sistema presidencialista que la constitució contempla.

Absència de propostes i programes

La competència política és inexistent i ja ningú s'esforça ni tan sols a dissimular-ho amb pretesos programes electorals. L'absoluta absència de propostes polítiques i programes -què dir de debats- és directament proporcional a l'interès que ha generat la campanya. El general Sissi, que oficialment no recolza cap llista, ha fracassat en el seu intent de crear una candidatura única. Mesos enrere va reclamar a les forces polítiques que busquessin la unió i es presentessin conjuntament. Això no ha passat, però tot i així, ningú s'atreveix a discutir-li obertament el lideratge. L'esquerra estarà completament absent del futur parlament, ja que totes les formacions han rebutjat participar en els comicis per la manca de garanties democràtiques. Els partits islamistes, prohibits per llei, han demanat el boicot activament.

L'esquerra estarà completament absent del futur parlament, ja que totes les formacions han rebutjat participar en els comicis per la manca de garanties democràtiques

De les sis llistes presentades, quatre estan liderades per figures militars. Les altres dues són la dels salafistes del Nour, segona força al parlament el 2011 i que ha sortejat la prohibició legal als partits de base religiosa gràcies al seu suport al cop militar del 2013, i l'Aliança Republicana de Tahany el-Gebali, la presidenta de la cort suprema, que el 2013 va afirmar sense rubor que Barack Obama era membre dels Germans Musulmans.

La principal candidatura, formada en resposta a la petició d'unitat del general Sissi, és la de “Per amor a Egipte”. Liderada per un antic cap d'intel·ligència militar Sameh Seif el-Yazal, és l'única que participa en totes les demarcacions i molts la consideren la llista encoberta de Sissi.

Enfront hi té la coalició Egipte, l'única que li pot plantar una mica de cara malgrat que només es presenta a dues de les quatre demarcacions en joc pel sistema de llista. Un fosc conflicte amb la Junta Electoral li ha impedit participar en totes les demarcacions, posant en evidència que es tracta d'una candidatura incòmoda pel règim. I és que Egipte està liderada des de l'exili per un altre militar, l'aviador Ahmed Shafiq, darrer primer ministre de Hosni Mubàrak i rival de l'islamista Mohamed Mursi a les presidencials que el 2012 van portar els Germans Musulmans al poder. Shafiq, qui es reivindica com el veritable guanyador d'aquelles eleccions, viu als Emirats des de llavors. El seu retorn polític va ser públicament criticat entre els mitjans afins al règim, el que posa en relleu la lluita interna del mateix entre les diverses faccions de les forces militars, que, de fet, ha marcat clarament tot el procés polític iniciat el 2011.

Morts opositores sota sospita

Poques hores abans de l'inici de les votacions moria a la presó de Borg el-Arab el pres de consciència Amr el-Azmawy per un suposat “descuit mèdic”. Exactament una setmana abans que es posessin les urnes, Mostafa Ramadan queia d'un onzè pis de la ciutat d'Alexandria. El perseguia la policia, qui evidentment el va acusar de ser un líder dels Germans Musulmans. Entre agost i setembre, es van denunciar 215 casos de desaparicions forçoses, una tendència a l'alça al país, que ja ha fet que els periodistes busquin referències en la dictadura argentina del també militar Jorge Rafael Videla. El ministre de l'Interior, malgrat tot, ho nega i afirma no tenir constància de cap desaparició.

El règim, marcat per unes lluites internes cada cop menys velades i per una situació econòmica de risc, se segueix sustentant internament en una ferotge repressió. Des del cop d'estat contra l'islamista Mursi, almenys 3.000 persones han perdut la vida i 40.000 han esdevingut preses de consciència a les presons egípcies. El president de l'Agència Oficial de Notícies d'Egipte no tenia problemes en afirmar fa unes setmanes que si per ell fos “mataria un milió d'egipcis per a què els 90 restants visquessin”. 

Així, malgrat l'aparent solidesa del règim, aquest haurà d'afrontar reptes d'envergadura, començant per una situació econòmica de col·lapse total. El deute extern es troba a nivells de fa 25 anys, la moneda segueix en caiguda lliure i provoca una inflació galopant, i el Banc Central pateix de manca de liquiditat. Presentat de portes enfora com un aliat necessari contra el denominat extremisme islamista, l'Egipte de Sissi, com abans el de Mubàrak, segueix confiant la seva supervivència al suport estranger i la geoestratègia.

L'Egipte de Sissi, com abans el de Mubàrak, segueix confiant la seva supervivència al suport estranger i la geoestratègia

Tres dies abans de l'apertura de les urnes, Egipte aconseguia una nova victòria diplomàtica i s'assegurava un seient no permanent al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. El mateix dia, la ministra de cooperació Internacional, Sahar Nasr, reconeixia negociacions amb l'FMI per a un crèdit de 5.500 milions de dòlars, que s'afegia a un altre de 3.000 negociat amb el Banc Mundial. Egipte busca liquiditat entre els organismes internacionals, un cop les ajudes de les monarquies del Golf Pèrsic han començat a minvar. Evidentment, les ajudes d'aquestes institucions estan condicionades a l'aplicació de mesures d'ajustament pressupostari similars a les quals en el seu dia van costar la popularitat al president Mursi, inclosa la fi dels subsidis i la devaluació de la moneda.

En el segon dia de votacions, Rússia va anunciar que proporcionaria helicòpters a Egipte per valor de mil milions de dòlars. Aquests han de servir per equipar els porta-helicòpters Mistral que el Caire ha comprat recentment a París, després que França trenqués l'acord que tenia prèviament per vendre la flota a Moscou. L'aproximació del Caire cap a Moscou està provocant tibantors amb els seus habituals socis saudites, que aquesta setmana emetien un comunicat alertant els seus inversors sobre posar diners a Egipte, en la primera mostra pública d'allunyament. El conflicte a Síria, on Egipte recolza el posicionament rus respecte al règim d'al-Assad, i al Iemen, on Egipte i els Emirats Àrabs es neguen a acatar la solució plantejada per Riad, estan provocant tibantors entre dos socis estratègics.

Però Sissi no només mira cap a l'est. La setmana passada el ministre de Defensa egipci, Sedqi Sobhi, es reunia a Madrid amb Pedro Morenés, el seu homòleg espanyol. L'Estat espanyol i Egipte acaben de tancar acords de cooperació militar que inclouen la venda d'armament i la realització d'entrenaments conjunts. Uns acords que van ser denunciats per Armas bajo control pel risc a què aquest armament serveixi per reprimir població civil. La visita a Madrid arribava un mes després que una absurda operació militar provoqués la mort de vuit turistes mexicans i quatre egipcis a l'oasi de Beheira. Els turistes van morir en ser tirotejats per helicòpters Apatxe egipcis quan marxaven en expedició turística amb 4x4 pel desert.